…. Aquella
llei era tan
natural i senzilla com
els batecs del
cor, i es
manifestava en tots
els aspectes de la vida
de campanya. La
crueltat, la sang, el fum i
el foc de la
guerra no havien
minvat la moralitat ni la
creença, pròpia de
l’esser humà, en
el dret a la
igualtat entre nacions i
treballadors. En els
anys del domini nazi
la “filosofia feixista”, com una puta
a jornal del
dimoni Führer , cercava legitimar l’esclavitud dels pobles
i l’assassinat de nins
i ancians. Però
al mateix temps,
la fe en
la igualtat entre les
persones treballadores i les
nacions, a bracet amb l’amor
a la pàtria
soviètica, marxava en les
files de l’Exèrcit
Roig, surava damunt les fogueres
en els bivacs,
vivia en
els cors dels combatents,
es sentia en
conversacions nocturnes i en
els discursos pronunciats pels comissaris polítics
i pels comunistes
dempeus... Enmig del
llot, la pols, la
neu compacta i
mig fosa, en l’obscuritat
de les trinxeres negades d’aigua, la
fraternitat de tots els
treballadors soviètics seguia
viva i cimentava les
companyies, els batallons i
els regiments. Aquella
llei unificadora fou
creada per homes
normals que sols
a “aquesta” obeïen, a
voltes sense ser-ne
conscients, i la
tenien per l’autèntic
barem dels actes i
quefers humans...
Vavilov havia
fet feina tota
sa vida. Malgrat
haver conegut en pròpia
pell la duresa de l’esforç,
mai havia deixat
de viure l’entusiasme i l’alegria
que el treball
li donava.
Mentre remava
contra corrent en un riu impetuós,
mentre mirava un
camp acabat de llaurar o
un munt de torba recentment
extreta, mentre escoltava el
cruixir sonor d’un tronc nuós ficant-se dins
una cunya, mentre abastava amb la
mirada la profunditat
d’un pou i
la vertical d’una
paret aixecada... sempre
havia estat conscient de
la gran força
que tenia, una sensació que li
dava seguretat però,
al mateix temps, vergonya. El
treball era la
càrrega i l’alegria
de sa vida...
Aquell esforç constant el
compensava generosament i cada
dia, li suposava
els mateixos fruits que
les vides de
científics, artistes i
reformadors de la
societat: l’exaltació de la
lluita, la satisfacció que dóna
la victòria.
Durant els anys
en el koljós, la
consciència que tenia Vavilov
de sa força i
capacitat es fongueren
amb la potència
del poble i l’objectiu que
els unia en llur
treball. Durant els
temps de conreu,
segar i batre, Vavilov era
conscient de totes
les novetats que
havia portat la col·lectivització
a la
vida camperola. D’un
extrem a l’altre d’una
vasta conrada treballaven centenars
de persones. El
renou del camions, el
brogit dels tractors,
el córrer de les
màquines segadores i els
esforços fatigants dels
conductors i dels xefs de
brigada confluïen en direcció a
un objectiu comú:
Aquells centenars d’homes,
dones i vells fermaven, segaven i
batien junts els
camps koljosians amb llurs mans,
ennegrides pel sol unes
i per l’oli
de les màquines
altres...
...
Durant aquella
sessió es copsà
que el pagès
Vavilov sabia més
que molts allà arreplegats.
Coneixia els esdeveniments passats a
Romania i Hongria, recordava
quan havia estat
inaugurada la planta
siderúrgica de Magnitorosk i qui havia
dirigit la defensa
de Sebastopol en
1835...
...
Durant els exercicis
d’instrucció dels nous reforços,
la “divisió” es desplegà
fora de
la ciutat. En tot moment
havien de cavar
refugis, obrir camins,
talar i desbrancar arbres.
Aquelles feines
feien que els
homes oblidessin la
guerra, i Vavilov
dedicà son temps
a interrogar als companys
sobre llur vida
en temps de
pau... “Era bona
la terra al
teu poble...? “Collíeu
molt blat ...?
“Hi havia sequeres...?
“Sembràveu mill...?
...
Gràcies a
aquelles converses pogué
comprendre aviat en
què rallava el
procediment, tan senzill
com canaller, dels nazis en el
camp rus: ... batre
el blat que
altres havien sembrat...
....instaurà en el camp rus un "règim d'esclavitud"...
(pàgines 432...-439)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada