ESCULTURA "TONINA CABRER" (1892-1991)

OCTUBRE 2016

Ben curiosa la història de l’escultura de Tonina Cabrer. El nom és el de la padrina de l’artista Jeroni Bosch, que va voler regalar l’obra al poble de Manacor per homenatjar la figura de la seva padrina i la de les dones de Manacor. Una de les condicions que l’escultor va posar fou la del canvi de nom de la plaça on s’ubica ja l’obra. Es tracta de la plaça de Joan March, que l’artista pretenia que a partir d’ara fos coneguda com la plaça de Tonina Cabrer. Es veu, però, que a la fi la petició no va poder ser atesa. En Verga encara és molt de Verga, per més que madò Tonina Cabrer fos una donassa imponent i valenta de Manacor…

La ciutat de Manacor compta amb més art al carrer. Dissabte dia 2 d’octubre, es va inaugurar a la plaça Joan March l’escultura pública Tonina Cabrer (1892-1991). “És un retrat de la meva padrina que vol ser un homenatge a les famílies humils que fent feina de sol a sol a foravila varen aixecar aquest poble, és una herència que avui gaudim nosaltres i que hem d’agrair”, explicà l’autor, Jeroni Bosch, poc després de la inauguració de la nova escultura pública de Manacor. L’acte inaugural va començar a les set de l’horabaixa i va comptar amb la presència de la regidora de Cultura, Antònia Llodrà; l’artista i escultor Jeroni Bosch; les regidores Maria Bel Bauzà i Maria Antònia Sansó; els representats de l’Associació de Veïnats de Llevant, desenes de veïnats de la barriada de Baix des Cós, a més dels amics i familiars de l’artista.

L’escultura que es pot veure a la plaça Joan March està situada sobre un pedestal, es titula Tonina Cabrer (1892-1991) i consta d’una escultura figurativa de ciment i fibra de vidre que mostra una dona major amb l’esquena encorbada que camina amb l’ajuda d’un gaiato. Al seu costat s’hi pot contemplar una figura d’acer, més abstracta, “que representa un nét, un descendent que la té present”, explicà el mateix artista.

Després de donar a conèixer la nova escultura pública, a les vuit del vespre, es va inaugurar l’exposició Evocacions a la torre de ses Puntes, on Jeroni Bosch “mostra el seu nou llenguatge, que a la seva obra figurativa hi incorpora noves formes abstractes que segueixen imatges i símbols que no estan lligats a cap referent social o cultural i que l’artista anomena nexe-llenguatge”, explica la comissària de l’exposició, Elena Sierra.

A més, les Evocacions de Jeroni Bosch transporten l’espectador als records i vivències més ocultes de l’artista, que ha plasmat sense prejudicis proposant un diàleg amb la matèria amb què treballa i amb l’espectador. El resultat de tot plegat és un conjunt d’obres que conflueixen en un resultat conceptual i estètic que defineix aquesta mostra. L’exposició es podrà veure fins dia 14 d’octubre, de dimarts a divendres, de 18 h a 20 h.

En paraules del mateix artista, les més de 30 peces que configuren la mostra són fruit d’una feina de recerca “que es remunta a l’any 2010. És una feina que s’havia anat fent i que es venia directament, de manera que no s’havia mostrat mai”.

Bosch remarca que el nexe-llenguatge neix del seu interès pel “llenguatge primigeni, el llenguatge preverbal, basat en el símbol i en la imatge”. L’escultor explica que en la seva escultura “no hi ha cap lligam sociocultural, llevat que el vulguis tenir”. I afegeix que “l’observador sempre és en tot cas superior a l’escultor. S’intenta que l’escultura deixi de ser objecte per passar a ser subjecte, que tengui la seva pròpia vida, que la hi dóna l’espectador. L’escultor és un mitjà, un intermediari de processos, no serveix per a res”.

Gairebé totes les escultures que formen Evocacions estan fetes amb alumini, “amb una tècnica molt difícil d’explicar, tan antiga que no té ni nom”. De fet, diu Bosch, “estic emprant les tècniques dels planxistes antics, que a base de cops de partell donaven forma als cotxes”.

La ciutat de Manacor té més art al carrer. 

Aquest cap de setmana passat es va inaugurar a la plaça Joan March l'escultura pública Tonina Cabrer (1892-1991). "És un retrat de la meva padrina i vol ser un homenatge a les famílies humils que, fent feina de sol a sol a foravila, varen aixecar aquest poble. És una herència que avui gaudim nosaltres i que hem d'agrair", explicà l'autor, Jeroni Bosch, poc després de la inauguració de la nova escultura pública de Manacor. L'acte inaugural, dissabte passat, va comptar amb la presència de la regidora de Cultura, Antònia Llodrà; l'artista i escultor Jeroni Bosch; les regidores Maria Bel Bauzà i Maria Antònia Sansó; els representats de l'Associació de veïns del Llevant i desenes de veïns de la barriada de Baix del Cós, a més dels amics i familiars de l'artista.

La regidora de Cultura explicà que va ser durant el maig que, des de l'Ajuntament, es va proposar a l'artista organitzar una exposició per mostrar el seu treball. "Ens va sorprendre a tots amb la idea de donar una escultura al poble, l'interès ha estat mutu i ja la tenim aquí", afegí Llodrà.

CATALUNYA....

Una moderació agressiva, d'Agustí d'Arana

Diada de 2014

Article d'Agustí d'Arana publicat al número 116-117 (gener-juny 2014) la revista Relleu

De l’article del Sr. Antoni Puigverd a La Vanguardia de 21.10.2013 en puc concloure que de la situació actual de Catalunya li desagrada profundament la intransigència dels sobiranistes i espanyolistes, que porta, segons ell, a la crispació i a la desunió. Sembla que tot plegat ho veu com un fenomen fort i bastant destructiu, cosa que explicaria el seu to un xic dramàtic, segons crec.

Són certes, i en quin grau, la intransigència, la crispació i la desunió? És indubtable que en aquests moments ja no es parla de si la Generalitat ha de tenir o no tal o tal competència més; ja no es parla de si el seu finançament és defectuós per tal o tal import; ja no està en primer pla l’explotació fiscal de Catalunya. Ara es parla de quelcom més transcendental: de la independència o de la submissió del país. La defensa de cadascuna d’elles implica certament intransigència, la negació total de l’altra. No hi ha marge per a la flexibilitat, la negociació o el matís. Què ha passat per haver arribat a aquesta situació? És que tenim un defecte congènit que ens porta a la intransigència?

La major part de l’article esmentat gravita sobre l’equiparació de sobiranisme i espanyolisme. Queden en el mateix pla l’estelada i la rojigualda, la contumàcia dels uns i l’aventurisme dels altres, el sobiranisme i la interpretació restrictiva de la Constitució. I tot això entre catalans.

Si parlem d’intransigència no sembla, però, que sobiranistes i espanyolistes puguin ser realitats simètriques perquè uns, els espanyolistes, tenen al seu costat l’exèrcit de l’Estat, el ministeri d’hisenda, el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem, entre altres poderosos mitjans que els sobiranistes no tenen. És per això que els espanyolistes exerceixen una intransigència de fet, mentre que els sobiranistes la tenen, com a màxim, en les actituds i en les propostes de futur. Dic això perquè sembla imprescindible tenir present que les actuals disputes entre catalans són primàriament, com és obvi, la lluita de molts catalans amb Espanya. A continuació surten els que defensen Espanya i la continuïtat de Catalunya dintre de l’Estat espanyol. Això és, en termes històrics i polítics, absolutament normal. També a Irlanda hi va haver partidaris de continuar dintre del Regne Unit; també en les colònies americanes hi va haver importants i bel·licosos contingents unionistes. Els exemples són molt nombrosos. No dic res que no sàpiga tothom. La qüestió és que la intransigència no ha caigut del cel. Si volem posar-hi remei cal una diagnosi de la seva gènesi. En altres termes, cal una interpretació històrica. Coneixem la dels espanyolistes i la dels sobiranistes. Cadascun d’ells dóna la culpa a l’altre de la situació actual. Ens falta la del Sr. Puigverd, una interpretació que sustenti la possibilitat de superar la intransigència, val a dir, el problema polític de Catalunya tal i com ha arribat a ser. En cas contrari, em sembla que la queixa per la intransigència serà només una lamentació, sempre pertinent, però políticament irrellevant.

Evidentment, atesa una situació i una discussió, es pot transigir en determinats punts, però no en d’altres. I la qüestió és aquesta: és Catalunya una nació? Uns i altres es prenen molt seriosament la qüestió, com queda clar veient la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut i les declaracions del Parlament de Catalunya. Uns diuen que no, els altres diuen que sí. Tal vegada uns i altres es podrien posar d’acord que Catalunya és una mica nació i una altra mica no ho és? Això, en realitat, ja es va intentar en la Constitució espanyola amb el terme “nacionalitat” i ja s’ha vist   com   ha   funcionat.

I després de la intransigència ve, naturalment, la crispació, com també assenyala, molt preocupat, el Sr. Puigverd. Certament, és la conseqüència lògica de les posicions enfrontades en matèries importants i que solen portar una forta carrega emocional. Comencen les discussions amb tons de veu excessius, la pujada de les passions, la manca d’anàlisi i de matisos i fins i tot la baralla o la pèrdua d’alguna amistat. El que s’ha dit sempre: millor no parlar ni de religió ni de política si es vol tenir la festa en pau.

Però, quina gravetat té avui la crispació a Catalunya en relació amb el problema polític del país? El Sr. Puigverd esmenta els sopars de feina, els mitjans de comunicació “de to petri, tossut, recalcitrant”. És indubtable que la crispació pot espatllar un sopar d’amics i, per tant, és un factor d’importància respecte a aquest sopar. També és indubtable que els col·loquis televisius i determinats diaris poden fer encara més demagògia de la que habitualment fan. La qüestió és: quina importància tenen aquestes crispacions per al problema polític de fons que es ventila entre sobiranisme i espanyolisme? Fa la impressió que és una magnitud bastant negligible. Per altra banda, el problema polític continuaria igual encara que no hi hagués crispació. Naturalment, tot això val, repeteixo, si mesurem la situació des del problema polític de fons.

A més de la crispació l’autor dels articles esmenta, amb un especial dramatisme, la desunió entre catalans. De nou, com l’hem de mesurar? Sembla que la confrontació política s’està portant de forma bastant civilitzada. L’exemple més clar és la Via Catalana, que va ser “un mesurador de força política”. No és molt positiu que un acte ordenat i pacífic, al mateix temps que multitudinari, sigui mesurador de la força política? Ningú ignora que han estat les bales les que han fet acte de presència, freqüentment, en situacions com és ara la del nostre país.

El Sr. Puigverd desqualifica l’espanyolisme i el sobiranisme com a creadors d’intransigència, de crispació i de desunió, i en el joc democràtic tampoc no hi confia. Al respecte és contundent: “Serà una decisió democràtica, diuen els sobiranistes. No dic que no. Però serà una democràcia feta a mida dels intransigents”. És una possibilitat, certament. En aquests moments estem en una democràcia espanyola que podríem anomenar colonialista respecte a Catalunya. Vol dir el Sr. Puigverd que una Catalunya independent discriminaria els que no portessin cognoms catalans o els qui no dominessin la llengua? O vol dir que la independència, encara que vingués per una majoria de vots, seria un contratemps per als qui hi haguessin votat en contra? I si no vingués, no seria un contratemps per als qui la volen? Llavors, què? Un nou article de 29.10.2013, titulat “L’hora dels moderats”, coordinat amb l’editorial de La Vanguardia de 27.10.2013, permet anàlisis ulteriors.

Com deia abans, l’autor carrega contra l’espanyolisme i contra el sobiranisme. Aparentment de forma igual, coherentment amb la seva consideració com a fenòmens simètrics caracteritzats per la intransigència.

Davant aquesta, vet aquí la proposta, compartida per La Vanguardia: moderació, diàleg, fugir del “dol tremendista”. Realment hi creuen en aquestes paraules? Realment creu que “la tercera via (que no ha definit ni mínimament) pot canalitzar les energies catalanes vers un objectiu factible, satisfactori, negociat”? Un es pregunta si la proposta de nou Estatut no va ser un intent de diàleg i si la proposta de pacte fiscal no va ser el mateix.

Una cosa queda clara: és imprescindible per entrar en la moderació renunciar a fer una consulta a Catalunya, ja que cap partit polític espanyol, em sembla, admet la idea, encara que una amplíssima majoria de catalans l’aprovi.

És sensat renunciar a la consulta? Em sembla que la resposta depèn dels objectius que cerquem. Si ens acontentem amb un finançament una mica millor, solament una mica, i amb alguna competència més per a la Generalitat, i estem disposats a passar uns quants anys dialogant, llavors sembla sensat. I si a més volem competència exclusiva sobre l’aeroport i el port de Barcelona així com sobre les carreteres que avui són de l’Estat? Si a més volem sobirania fiscal? I si a més volem sobirania cultural, inclosa la llibertat per gestionar l’ensenyament segons el nostre criteri? I si a més volem suprimir les diputacions? I si a més volem portar el sistema sanitari amb entera llibertat? I si a més volem garanties –en el cas que sigui jurídicament possible– de no veure anul·lades les nostres competències per lleis orgàniques o bàsiques? I si...??

La qüestió és aquesta: a què ha de renunciar Catalunya per tenir el tipus de moderació que el Sr. Puigverd i La Vanguardia desitgen? Renunciar al sobiranisme és la primera submissió de Catalunya a Espanya ja que, considerada en si mateixa, és una opció lògica i consistent (recordar Escòcia). Fins on haurà de continuar la submissió de Catalunya?

El Sr. Puigverd porta elements per refredar els sobiranistes reals o potencials, però les seves propostes positives són molt inconcretes. Li passa com als espanyolistes, que s’han mostrat incapaços d’articular un discurs positiu amb relació a Catalunya.

LA CASTA CATALANA...

La casta catalana i la independència

Foro Puente Aéreo

La casta catalana ha de posar-se a treballar per tots els catalans

La casta catalana, és a dir, tots aquells directius i propietaris d’empreses que pertanyen a societats vinculades a l’estat com a concessionari o regulador (sector financer, elèctric, i de concessions d’aigües, autopistes, cadenes de TV i ràdio, construcció pública...) han de tenir com a objectiu vital el benestar de tota la societat catalana.

Dit d’un altre manera i apel·lant a les definicions acadèmiques de règims polítics: les aristocràcies del pobles, és a dir les minories dels millors governants, han d’actuar pel bé de tots. Sinó, si actuen només en el seu propi benefici, sense prendre cura de la resta dels ciutadans que no tenim accés a la gestió pública com a modus vivendi, ens sentirem desemparats i injustament tractats. Les aristocràcies que actuen així esdevenen perversos oligopolis i acaben malament perquè la resta no acceptarem indefinidament que ells es beneficiïn de la cosa pública indecorosament i ho facin a esquenes de tots. La desigualtat entre rics i pobres basada en l’herència o la iniciativa privada s’ha de corregir mitjançant els impostos de renda, societats i successions, la finalitat redistributiva dels quals intenta evitar les grans desigualtats i deixar viu l’esperit emprenedor o la protecció dels successors. Les diferencies basades en el treball i la iniciativa existiran, per sort, inevitablement i han de ser acompanyades per una autèntica igualtat d’oportunitats. No és tan clar, però, que el sentit comú i la majoria de la gent accepti que el sector públic beneficiï escandalosament a una classe de directius i empresaris que viuen de gestionar amb sous milionaris el que és de tots. Especialment quan comencen a veure’s clarament desigualtats fruit de la desproporció entre la nomenclatura dirigent i la gent que paga més del què li permet viure dignament.

Hi ha un segon factor gravíssim. Quan el paper dels oligopolis esdevé majoritari en l’economia, es produeix una desincentivació absoluta de la iniciativa privada que empobreix els recursos econòmics i acaba tancant fàbriques comerços i altres empreses no públiques per manca de consum privat. El sector privat és qui tira del carro de l’economia amb una inversió i un consum que no venen ni dirigits ni imposats per el sector públic. Una economia on només hi haguessin La Caixa, Endesa, ATLL i les grans constructores no podria sobreviure sense una massa ingent de turistes que ens fessin entrar els diners que la nostre pròpia activitat no generaria i sense una brutal capacitat exportadora. Us sona aquesta música?

Em permeto fer aquestes reflexions als estimats membres de la casta, els salaris dels quals mai podré igualar com a empresari industrial exportador, ni les obsessions dels quals per controlar el mercat a cop de influència o decret no podré mai compartir. Ho faig amb l’absoluta certesa que només la gestió dels nostres propis recursos, és a dir que només amb la independència política tindrem vida econòmica i social resolta a mig termini. I també amb l’absoluta certesa que han de moderar els seus salaris, els seus beneficis i les seves exigències particulars i col·lectives com a lobbys de poder. La casta catalana ha de posar-se a treballar per tots els catalans. Jo ho dic amb sorna però de bon rollo i, ull, que la CUP ho dirà d’una altra manera. I això , castes de tot el món, no ha fet més que començar. Es diguin CUP, Le Pen, Trump o Stalin. Ull, que això és més vell que l’anar a peu. I les revolucions tots sabem com comencen i, malauradament, no sabem mai com s’acaben. Per això , casta catalana, feu un pensament . Encara hi sou a temps.

INDEPENDENTISME....????

Un enemic del poble

Ens volen estandaritzats i diluïts

La Coronela a l'Ajuntament de Barcelona 

 

Ara l'independentisme, amb el president Puigdemont al front, ha marcat paquet davant el darrer intent de desnaturalització intencionada que el govern de l'Ada Colau vol portar a terme.

Aquesta és una lluita que ve de lluny, és la vella confrontació per l'hegemonia cultural i per la memòria històrica entre la progressia anacional i la cultureta nacionalista. Dues cares de la mateixa moneda.

Uns, els primers, representen el ressentiment contra tot el que Jordi Pujol fou, amb els seus anys de poder amb tocs caciquistes a la Generalitat. Aquest és bàsicament el seu principal -i pobre- argument, confondre un govern amb tot un país. Relacionar tota Catalunya amb una idea de país que a ells, sigui dit de passada, els cansa i els avorreix profundament. El típic error de rabieta infantil. Però, també, no es pot oblidar que aquesta vella esquerra sucursalista és el resultat d'un fil roig que comença amb Lerroux, segueix amb Solé Tura, Maragall i acaba ara amb la Colau. Fills de l'estatisme jacobí francès, que amb l'excusa dels seus ideals i valors progressistes, poden acabar trepitjant en nom del bé comú primer els drets individuals i després els drets històrics i la personalitat dels territoris nacionals. Relacionen modernitat amb centralisme, multiculturalisme amb estandarització, quan ha quedat demostrat en moltes ocasions que la veritable originalitat rau en l'origen. Ho han intentat sempre, el seu objectiu és diluir la memòria històrica dels catalans sota una capa de progressisme i drets socials de façana. Primer van atacar la cultura catalana dient que era una cultura classista i de la burgesia, després van continuar en voler fer de Barcelona una capital desnaturalitzada i d'esquenes al país, la capital del Mediterrani abans que de Catalunya. Ara volen reconsiderar el Born imposant un relat que no hauria de contraposar-s'hi mai. Franco i Felip V volien anorrear i fer desaparèixer el país, però per a ells el que representa el Born només són vel·leïtats nacionalistes de província. Per això cal buidar-lo de contingut i contraposar-ho amb altres consideracions històriques que mai s'haurien de confrontar.

Els altres, els segons, els de la cultureta nacionalista, han creat una cultura amb excessos de petitesa, magnificant certs episodis de la història a vegades explicats de forma confusa per tapar les vergonyes nacionals pròpies. Però hi ha una diferència entre uns i altres: uns ho fan des del ressentiment i els altres des de la defensa d'un país que sempre ha estat menyspreat i maltractat. Uns s'alineen indirectament amb el botxí, els altres no tenen més remei de defensar el que queda de país. Uns són el cosmopolitisme fals, els altres el folklorisme ranci. Federalistes vs autonomistes. Doncs ja n'hi ha prou!

Des del 2003 quan l'independentisme va començar a irrompre de manera seriosa a la política catalana, amb l'entrada d'ERC al govern dela Generalitat, aquestes dues visions de país cada vegada han anat perdent pes, i una nova idea sense motxilles al darrere ha anat guanyant terreny. L'independentisme republicà ha aportat modernitat al vell nacionalisme caspós, i ha desmuntat les mentides dels cosmopolites capciosos i pedants. (Gràcies Josep Termes, mai no t'ho agrairem prou!). L'independentisme ha redescobert el patriotisme social, i ha aportat noves dades a l'historicisme romàntic fent-li fins i tot alguna esmena, per posar en evidència el propi nacionalisme català que massa sovint ha traficat amb el país per salvaguardar el seu propi estatus social i econòmic.

Ara l'independentisme, ja desacomplexat i amb el president Puigdemont al front, ha marcat paquet davant el darrer intent de desnaturalització intencionada que el govern de l'Ada Colau vol portar a terme. El Born i la Coronela, com la lluita antifranquista, han estat les excuses per incitar debats estiuencs i tapar algunes vergonyes clamoroses que comença a tenir l'ajuntament barceloní. Però també són un intent per canviar el relat històric i fer-se'l a mida. Aquest cop, però, s'ha trobat amb la resposta ràpida i contundent d'un president independentista i dels seus més estrets col·laboradors.