A MALLORCA....

BALADA DE MALLORCA

A la vora-vora del mar on vigila Mongó,

els peus a l’aigua  als núvols lo front,

omplia una verge son càntir d'argila,

mirant-se en  la font.

Son peu de petxina rellisca en la molsa,

i a trossos lo càntir s'enfonsa rodant;

del plor que ella feia,  la mar que era dolça

tornava amargant.

Pus l’aigua pouada cristall n'era i perles,

com gaires no en copsen  los lliris d'olor;

¡no és  molt si sospira, quan veu les esberles

del cantiret d'or!

La mar s’en dolia, les pren en sa falda,

i al Maig,  per  plantar-hi, demana un roser,

València, a  tes hortes verdor d'esmeragda,

i a ton cel dosser.

Per bres la  conquilla de  Venus els  dóna,

gronxada pel  Céfir  de  vespre  i  matí,

i  els  tests que  una  alba  de  roses  corona,

ja són  un  jardí. 

Amb flors  de  l’Aràbia l’enrama  i  perfuma,

i d’Àfrica  amb  palmes, d’Europa amb  ocells,

alegra  ses  ribes,  que es  prenen  d’escuma

més  amples  cinyells. 

Tres  eren  els  tests,  tres  foren les  illes,

i, al veure-les  ara  volgudes  pel  sol, 

les  crida  a sos  braços  la  terra  per  filles,

i el  mar  se  les  vol.

 (Jacint   VERDAGUER:  ATLÀNTIDA)

A MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL

Verdegen encara aquells camps

i duren aquelles arbredes

i damunt del mateix atzur

es retallen les meves muntanyes.

Allí les pedres invoquen sempre

la pluja difícil, la pluja blava

que ve de tu, cadena clara,

serra, plaer, claror meva!

Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls

i que em fa tremolar quan et recordo!

Ara els jardins hi són com músiques

i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.

El cor de la tardor ja s'hi marceix,

concertat amb fumeres delicades.

I les herbes es cremen a turons

de cacera, entre somnis de setembre

i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,

com en la nit les flames a la fosca.

Barcelona, setembre de 1937

Bartomeu    Rosselló- Pòrcel

(cantat  per  Maria    del     Mar   Bonet)