Pàgines

dijous, 28 d’abril del 2016

INFORME - CARITAS



Economia, persones i cohesió social



Càritas d’Espanya va presentar ahir l’Informe d’Economia Solidària 2015 sota el títol “Economía y Personas. Cambiando el foco, cambiamos los resultados“. Amb aquest document l’entitat depenent de l’Església Catòlica presenta el balanç de 2015 de la seva labor caritativa en un dels seus àmbits d’actuació: L’economia solidària. Val a dir que no és aquest el lloc per enjudiciar el caràcter de l’assistència caritativa en un estat que, constitucionalment, es defineix “social” i en una societat del segle XXI amb un grau de secularització notable. Tampoc és aquest espai editorial el més adequat per enjudiciar les consideracions confessionals que es fan en el document de Càritas. Però sí que ens sembla pertinent comentar els aspectes analítics en els quatre eixos que s’aborda: la generació d’ocupació inclusiva per a les persones més vulnerables, el suport d’iniciatives d’economia social, l’activitat de comerç just i l’ impuls a les finances ètiques.
En matèria d’ocupació Càritas prestà serveis personalitzats d’orientació laboral, d’intermediació, de formació i l’autoocupació. El perfil de les persones ateses és: Dona 63% del total). Nacionalitat espanyola (53%). Estudis bàsics (49%). Edat: 35 i 44 anys (31%). Val dir que en 2009 les persones ateses de nacionalitat espanyola representaven el 25% i l’any passat aquest percentatge s’enfilà fins a 53%. També s’ha d’anotar que del col·lectiu amb nacionalitat estrangera el 81% són persones que procedeixen de països extracomunitaris.
Pel que fa als altres àmbits d’actuació és rellevant assenyalar: 1.- En economia social el nombre d’entitats i dels llocs de treball d’aquestes entitats creix. 2.- Es presenta un bon resultat de vendes de productes d’economia solidària. Cal destacar que el 47% d’aquestes vendes són de comerç just. 3.- El balanç sobre finances ètiques i col·laboració empresarial és més modest. No obstant això ens sembla oportú reproduir la següent reflexió: “Un modelo de economía solidaria necesita basarse también en un sistema financiero que ejerza una actividad económica compatible con la ética y que no genere desigualdad, exclusión y pobreza. Para ello, el dinero debe ponerse al servicio del bien común, de la justicia y de las necesidades de las personas.”
En resum, el de Càritas és un informe d’un dels seus àmbits d’activitat en el conjunt de l’Estat i, alhora, una radiografia de la problemàtica situació en la qual es troba el mercat laboral espanyol i de les oportunitats del sector de l’economia social i solidària. A tocar de l’inici d’una nova campanya electoral estatal, les forces polítiques farien bé en llegir l’informe i treure conclusions de les carències de cohesió social de la societat espanyola.


dilluns, 18 d’abril del 2016

ESGLÉSIA "ANTI-FRANQUISTA"...






"No s'entén la història actual sense la generositat de l'Església antifranquista"
(Glòria Barrete –CR) Un gran exercici de justícia i memòria. Aquest és l'objectiu de fons que persegueix el documental Santuaris de l'antifranquisme. Religiosos catalans que van lluitar contra la dictadura i que des de la seva estrena ja s'ha projectat a diversos cinemes i indrets. Dilluns passat es visionava a la Facultat de Comunicació Blanquerna, una sessió promoguda per l'Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura, "que buscava suscitar la reflexió i mostrar evidències d'una Església compromesa amb el país i amb els drets humans".
"Aquests religiosos i religioses van jugar un paper important en la configuració de la nostra història", ha recordat Josep Carles Rius, president de la fundació Periodisme Plural, entitat productora del documental, "no s'entendria la història d'ara sense la generositat d'aquella part de l'Església".
Una feina col·lectiva amb voluntat de "recuperar la memòria de Catalunya, sovint oblidada", ha remarcat la periodista Llúcia Oliva, directora del documental, "es retrata una Església que llegia l'Evangeli de manera diferent a la de la jerarquia de l'època".
Una Església compromesa, rebel amb la jerarquia, i que va contribuir a que la societat avancés. El documental recull testimonis de monges i capellans que creien en una nova teologia inspirada en el Concili Vaticà II. Ells la van dur a la pràctica.
Un compromís des de la base
Josep Bigordà, rector aleshores de la parròquia de Sant Medir a Barcelona va amagar una seixantena de persones. "S'havia de demanar permís als bisbes perquè la policia pogués entrar en una església, era l'únic lloc on reunir-se". Bigordà i els seus col·laboradors van pensar que calia utilitzar aquest privilegi per obrir la parròquia als grups clandestins. "Això no era legal, però sí legítim". El 1964 es constitueix a la parròquia de Sant Medir de Barcelona la primera comissió del que serà Comissions Obreres.
Jaume Sayrach, rector a l'època de la parròquia Sant Joan Baptista del barri Fondo de Santa Coloma de Gramenet, va rebre l'encàrrec d'aquesta parròquia quan era ben jove. "Era una parròquia nova confiada a joves sorgits del Concili Vaticà II i que teníem com a referents a teòlegs francesos i alemanys". Per a Sayrach es tractaca de "fer el paradís a la terra", i se'ls va acabar anomenant "els cures comunistes  o els cures 'rojos'".
Lluís Hernández, rector aquells anys del barri de les Oliveres a Santa Coloma de Gramenet va donar un pas més en la lluita i va entrar en política. "Vaig arribar de Llatinoamèrica amb el revulsiu de la teologia de l'alliberament i em vaig posar a viure com un veí més". Es va implicar en la lluita del barri i era a casa seva on celebraven les eucaristies. La situació al barri era de gran precarietat. Va ser el primer capellà que va entrar a militar al PSUC. Va morir al juliol del 2015.
Ressò internacional
El documental també repassa fites històriques que es commemoren enguany. La caputxinada, amb el testimoni del caputxí Joan Botam, i la manifestació de capellans l'11 de maig del 1966.
Ricard Pedrals, Eduard Fornés, Josep Dalmau, o Joan Soler, són alguns dels capellans que relaten aquells moments viscuts. "Més d'un centenar de capellans ens vam manifestar des de la catedral de Barcelona fins a la comissaria de la Via Laietana". Els grisos van carregar contra els religiosos, els van apallissar i alguns van ser detinguts i enviats a presó. La protesta dels capellans va ser portada a molts diaris internacionals que van posar de manifest que hi havia dues maneres d'entendre l'Església a Catalunya i concretava que existia ja "una Església disconforme amb el franquisme".
La vida contemplativa d'aquells anys també hi va jugar un paper cabdal en la lluita antifranquista. Al monestir de Sant Pere de les Puel·les s'imprimien els planfets dels sindicats i la propaganda catalanista. La germana Gertrudis Nin també recorda la mort de l'abat Escarré com un punt d¡inflexió. "Vam acollir el cos de l'abat, que era contrari al règim, i cantàvem les cançons en català. Va ser l'única vegada que he donat gràcies de tenir les reixes".
Un altre dels actes reivindicatius i que va tenir ressò internacional va ser la tancada d'intel·lectuals i artistes el 1970 a Montserrat. Demanaven amnistia general pels condemnats a Burgos però finalment, al contrari de la Caputxinada, la policia no va entrar al monestir. "El preu polític de profanació de Montserrat hagués estat altíssim", recorda el monjo Hilari Raguer, "i és per això que els grisos no hi van entrar".
El 7 de novembre de 1971 la parròquia de Sant Agustí de Barcelona va acollir l'assemblea de Catalunya. Mn Juncà, rector aleshores, recorda que va ser una reunió que va aplegar "tots els partits catalans i associacions, les forces vives del país totes juntes", i afirma que "sense la cobertura de l'Església d'aquell moment l'Assemblea no hagués avançat".
Són molts els actes, reivindicacions i gestos de l'Església catalana de l'època en contra de la dictadura franquista. El documental en relata molts més i és reflex d'una lluita constant, amagada i oblidada que ha permès la societat catalana avançar. Joan Gómez, tècnic de la direcció general d'Afers Religiosos de la Generalitat, recorda que "el documental ha de servir per veure que en totes les religions hi ha sectors profètics que lluiten per un món més just".
El documental es projectarà de nou el 6 de maig al Centre de Lectura de Reus.



dijous, 7 d’abril del 2016

MARIA MAGDALENA... SIMBOLISME




La historia y la fuerza simbólica de María Magdalena

En los últimos ciento cincuenta años, han sido descubiertos más de setenta nuevos documentos escritos por las comunidades cristianas de los primeros siglos que contribuyen a cuestionar de forma drástica la imagen tradicional del papel jugado por las mujeres al inicio del cristianismo. La mujer que más destaca en estos escritos no es María de Nazaret, sino María Magdalena. Esto ha dado pie a un sinfín de fabulaciones contemporáneas sobre su figura y sobre su relación con Jesús de Nazaret. La fabulación de más impacto hasta hoy es la de la novela de Dan Brown ‘El código Da Vinci’, que presenta a María Magdalena como compañera sexual de Jesús y madre de una hija suya. Esta fabulación carece de base historiográfica, pero la controversia se mantiene viva porque la visión tradicional de María Magdalena como prostituta penitente tiene la misma consistencia historiográfica que la fabulación de Dan Brown; es decir, ninguna.
Nos encontramos ante una situación peculiar que merece un análisis tranquilo: ningún teólogo o exegeta del pasado y ningún estudioso contemporáneo del cristianismo primitivo ha dudado nunca de la historicidad de María Magdalena ni de su relevancia en las primeras comunidades cristianas, ¿por qué, entonces, han existido y siguen existiendo fluctuaciones tan drásticas acerca de su identidad? En la teología patrística, María Magdalena es la apóstol de los apóstoles, en la teología medieval temprana es la prostituta penitente, en la tardo-medieval es virgen y madre, en el protestantismo desaparece como figura relevante y en la actualidad re-emerge como icono de la feminidad sagrada y como compañera íntima de Jesús. La figura de María Magdalena ha variado a lo largo de los siglos de acuerdo con el papel que las mujeres han desempeñado en la Iglesia y en la sociedad. Tomar conciencia de cuáles han sido estas variaciones es fundamental para no repetir hoy los errores del pasado y para avanzar hacia la igualdad de mujeres y varones en la Iglesia.
En el primero de los Estudios que presentamos, Teresa FORCADES analiza el papel de María Magdalena y el liderazgo de las mujeres en las primeras comunidades cristianas, tal como nos ha llegado a través de los escritos neotestamentarios canónicos y apócrifos. Estos textos atestiguan tanto el liderazgo de las mujeres cristianas como la oposición que dicho liderazgo suscitó de forma sostenida en los siglos I-III y constatan que el liderazgo femenino queda personificado en la figura de María Magdalena, mientras que la oposición a dicho liderazgo se personifica en la figura de Pedro. Forcades sostiene que reconocer este hecho nos permite entrever una realidad mucho más rica, sugerente y compleja por lo que respecta a la convivencia de varones y mujeres en las primeras comunidades cristianas y deslegitima a quienes apelan a la tradición primitiva para negar obtusamente aún hoy en día el acceso de las mujeres a la totalidad de tareas y responsabilidades eclesiales.

El segundo estudio es una traducción del inglés de una de las historiadoras de referencia a nivel internacional por lo que respecta al culto de María Magdalena. Katherine Ludwig JANSEN examina dos aspectos poco estudiados del culto tardo-medieval a la Magdalena: la recuperación de la virginidad y la maternidad. Los frailes dominicos y franciscanos medievales promovieron con sus sermones y vitas el culto a una Magdalena penitente, redimida por el sufrimiento y la reclusión tras una vida disoluta. El culto a la virginidad y la maternidad de la Magdalena, por el contrario, fue el resultado de los deseos y necesidades de las mujeres laicas (matronas) que escuchaban los sermones y leían las vitas. Ellas transformaron a María Magdalena en un alter ego de María de Nazaret y le rindieron culto como un ideal de perfección más acorde con su experiencia vital. Hoy parece ocurrir un fenómeno similar: vuelve María Magdalena a ser invocada con fuerza como ideal de cristiana responsable y libre, capaz de enfrentarse a la misoginia eclesial y de impulsar una teología y una eclesiología de la comunión.

La eclesiología de la comunión es el tema del tercer y último estudio. Neus FORCANO nos propone una nueva conciencia y un nuevo modelo organizativo eclesial que reconozca el liderazgo pleno de las mujeres: ¿en qué se concreta hoy la misoginia eclesial? ¿cuáles son hoy las resistencias a esa misoginia? ¿de qué manera está contribuyendo la actualización de la figura de María Magdalena a superar la misoginia eclesial? ¿de qué manera puede María Magdalena inspirar hoy de forma más plena el liderazgo de las mujeres en la Iglesia?

La Conversación con Carmen BERNABÉ y la Página abierta de Elisabeth SCHÜSSLER FIORENZA, dos pioneras mujeres teólogas, completan el reto que ofrecemos en este número: la urgente y necesaria revisión radical de nuestra comprensión de los orígenes del cristianismo y del papel de las mujeres en él.

En Análisis Sociorreligioso el catedrático Antonio García
SANTESMASES reseña cómo cuenta el cardenal Fernando Sebastián la historia reciente de España de la que él fue protagonista destacado. Sobre estas memorias tendremos que volver, pues en varias ocasiones se refiere a sus relaciones con Iglesia Viva. Y Fernando habla siempre con sinceridad, como cuando, en relación con el tema de este número y no sin ingenuidad, llega a decir: No veo con claridad que tengamos que considerar como algo definitivamente cerrado la cuestión de la ordenación sacerdotal de las mujeres (p. 253).

La afirmación anterior de todo un cardenal es fruto del sentido común. Y ese sentido común es el factor mas revolucionario que está manifestando el papa Francisco en sus tres primeros años de pontificado, según cuenta Marisa FORCINA en una revista marxista italiana, de la que hemos entresacado unos párrafos para un Signo de los Tiempos.
En otros Signos, Montserrat ESCRIBANO nos habla de los nuevos horizontes para la teología que se abren con el espectacular avance de las neurociencias, Daniel MARÍ del Encuentro de Taizé en Valencia y Míriam DÍEZ BOSCH presenta el Observatorio Blanquerna de Comunicación, Religión y Cultura. José María MONZÓ, en su habitual crónica de cine, reseña una impactante película chilena, El Club, sobre los sacerdotes condenados por delitos de pederastia.

En Libros, uno verdaderamente extraordinario, Víctimas de la Iglesia que presenta el director de PPC. Sobre las mujeres adultas abusadas espiritual y sexualmente por sacerdotes. Una lacra oculta, más extendida seguramente que la pederastia y que sólo sacándola a la luz podrá ser corregida. Y otro, del veterano exegeta Gonzalo Haya, en la línea de reencontrar el auténtico evangelio de Jesús.

* * *

Con este número iniciamos una nueva etapa.

Queremos llegar a más gente, con un pensamiento crítico pegado a la realidad y una comunicación que intentaremos ir haciendo cada vez más adaptada a las posibilidades y costumbres de las nuevas generaciones.
La revista trimestral Iglesia Viva, nacida hace cincuenta años, como recordábamos en el número anterior, se va a mantener en papel. Pero, bajo el logo general iviva, se ha iniciado ya la plataforma digital en la que aparecerá la revista en su edición digital y un blog interactivo para intercambiar información y opiniones del día a día. Tenemos también en la plataforma toda la riqueza de lo publicado en cincuenta años, que esperamos pueda servir a estudiosos y ser traído al recuerdo a propósito de las cuestiones que hoy se vuelven a plantear.

Para adaptarse a este estilo comunicativo de la nueva etapa, hemos cambiado también el diseño de la revista. Nos ha ayudado precisamente quien hace cincuenta años diseñó la portada del primer número, Maximino Cerezo, que se manifiesta muy esperanzado en esta nueva etapa. Entonces era un joven sacerdote claretiano muy unido al grupo de los fundadores, lo mismo que Pedro Casaldáliga, quien, a su vez, habría sugerido el nombre de “Iglesia Viva”. Maximino, hoy famoso pintor del cristianismo de liberación en todo el mundo, ha conjuntando el diseño inicial con la imagen minimalista que tiene nuestra web. Y le hemos pedido que recuperara el logo “Possumus in veritate”, diseñado por él, que apareció ya en la contraportada del número uno. Será, en la contraportada de cada número, un mensaje de ánimo para seguir adelante en el camino emprendido.
Es deseo del Consejo que vaya adaptándose también a los nuevos tiempos, no solo el diseño sino el estilo de los artículos publicados en la revista: más cortos e incisivos, menos académicos, pero sin perder profundidad de pensamiento crítico bien ceñido a la realidad y al Evangelio de Jesús.
Os invitamos a acompañarnos y a participar en esta aventura.







dilluns, 4 d’abril del 2016

SUPERSTARS...



JESUCRIST   "SUPERSTAR"      LLUCMAJOR

























































JESUCRIST
SUPERSTAR...