Es
feia cap al
tard. Aquell estiu, les
postes de sol
a l’estepa eren esplèndides.
La pols aixecada per
les explosions i per
milions de peus, de rodes
i de cadenes s’alçava damunt
aquella planura infinita i es
mantenia suspesa a gran altura, on
ja es notava el
fred gèlid de l’espai sideral, formant
una capa fina.
En
travessar aquella pols
finíssima, els raigs del sol ponent arribaven a
la terra desplegant una ampla gamma de colors. L’estepa és
enorme. El mateix que el cel
i el
mar, que muden de
color cap al
tard, el sòl dur i sec de
l’estepa, d’un gris blavós
o groguenc durant
el dia, agafa una
tonalitat rosàcia, blava o
violeta obscura quan
el sol comença
a pondre’s.
Aleshores desprèn uns
aromes magnífics: les essències
oloroses que el
sol d’estiu evapora flotant, sense mesclar-se,
en corrents lentes a ras
de sòl que es
va refredant.
L’aire odora
a absenta, a farratge que
comença a assecar-se; de cop,
des d’una fondalada
arriba, com una glopada, un flaire intens
a
mel. Més endins
l’estepa flaira a herba jove
i humida que creix
en els fons
dels barrancs, a
la palla seca, polsosa i cremada pel
sol. De cop no flaira
a herba, ni a
fum, ni a
síndria, ni tampoc a les fulles
seques de la
guinda silvestre sinó a la terra
mateixa, la respiració misteriosa de
la qual conjuga la
levitat de la
pols i la pesadesa dels estrats
petrificats de les profunditats
i el fred
tallant dels rius subterranis.
Cap
al tard, l’estepa
canvia de colors, desprèn aromes i
canta. Quan arriben a l’orella humana,
els innombrables sons de l’estepa es
fonen en u i
assalten el cor, omplint-lo de
pau, de pena i desfici.
Els
llagosts grinyolen fatigants i tímids, tal volta demanant-se
si cal fer renou mentre
es fa tard;
les perdius xarrupen
intercanviant-se missatges
abans que la llum s’esvaeixi; a
lluny cruix una roda; l’herba remoreja
arrossegada, agitada per un vent fresc, preparant-se per
a dormir; traginen els
rosegadors i xiulen
els coleòpters... Els
sons pacífics d’una vida
a punt de
tancar els ulls
coexisteixen amb els clac,
ple d’emoció malèvola, de
les òlibes, amb el zum-zum aspre de
les papallones pro-serpents, amb el reptar
remorós de les serpents de
panxa groga i amb
els renous dels animals
de presa que de
nit deixen els amagatalls, els
forats, els barrancs i
les encletxes en
la terra seca
on es recullen
durant el dia.
Aleshores, el cel
de cap al tard s’aixeca damunt l’estepa ,
fent difícil distingir si és
la terra que es
reflexa en ell, o
al revés, de
mode que semblen
dos miralls enormes que s’enriqueixen mútuament amb el miraculós joc de la
llum i la tenebra.
A
dalt, la meitat
del silenci indiferent
de les altures
celestials, els incendis prenen
un rere
l’altre, sense fum ni
renou. Un núvol alt
i tranquil, de
color gris cendra, s’encén
per un
extrem i un minut després crema sencer, com
un gratacels de totxo vermell i
crestall brillant en flames. Aleshores
el foc s’estén a la
resta dels núvols
-grans i petits, vaporosos i planells com
fulles de pissarra-, que s’encenen ,
es tiren uns damunt
altres i vénen per
avall.
(pàgina 281)
La força de la
naturalesa és admirable. Terra
mullada, coberta de pollancres
eixuts i d’estelles escampades de
talles recents; un pantà
ple d’herbes de colors
vius i branques
tallants; boscatges i praderes
dels voltants de
les ciutats trepitjats per centenars
de peus i travessats per nombrosos
caminois; un rierol que desemboca en
un fangar ple de moguts;
el sol
que de cop guaita
de darrera un
nigul sobre un
camp segat i humit; els
cims nevats i envoltats de
boira de les
muntanyes inabastables en un
dia ni en
cinc; tot això evoca l’alegria, l’amistat,
la soledat, el
destí, la felicitat i
la pena humana.
........
En l’estepa,
les extenses i bigarrades manades de vaques
extenuades, que ensopegaven
i movien
llurs caps, avançaven juntament amb
les guardes d’ovelles formant una
viva, densa i
fluïda taca de color
gris.
Ressonaven els
cruixits dels carruatges
camperols, marxaven amb lentitud
els carros que
transportaven als refugiats
baix sòtils multicolors de lona ucraniana, de contra-xapat, o de
làmines de ferro, pintades de
vermell i verd,
que havien estat
arrabassats dels terrats de
les cases. Darrera,
carregats amb fardells,
bolics i maletes de
fusta de color
verd, avançaven a la
desbandada, amb una expressió
fatigosa i resignada en la
cara, els caminants.
.........
El feixisme pretenia sotmetre l’existència humana
a unes regles tant
monòtones, malvades i absurdes,
cruels com les
que regeixen l’estratificació
del sediments en
el fons marí, l’erosió dels macisos muntanyencs i
els canvis de temperatura. Pretenia subjugar la raó, l’ànima, el treball, la
voluntat i els actes de
l’home convertint-lo en un
mineral i infondre l’infeliç
i cruel
docilitat d’un esclau,
com la d’un
maó que es
desprèn d’un terrat i cau damunt
el cap d’un nin.
...cregué haver
abraçat en son cor aquell
enorme “quadre” de mils d’homes,
dones i ancians els
quals, abominant el
feixisme, marxaven cap
a l’est cobejats baix
els amples raigs bronzers
i
bruns del sol
ponent...
(pàgina 282-283)
....
Els
soldats escoltaven en
silenci mentre miraven
un ocell que
donava voltes part damunt
el darrer canó
de la fila.
Semblava que estàs
a punt de
ajocar-se damunt l’acer,
tèrbol pel sol de la matinada.
Tanmateix, s’estremí i fugí
volant.
-No li plau
l’artilleria pesada –observà
Selidov-, ha partit on
els morters del tinent Sarkisian...
- ¡ Mireu, mireu ! -
cridà qualcú.
Per
tota l’amplària del
cel volaven, en
direcció a l’oest,
esquadrilles de bombarders soviètics...
Sols
una hora després,
el sol del
matí empal·lidia. Els artillers,
amb les cares
plenes de pols
i banyades de
suor, començaren a
carregar projectils, i
omplir els canons
i apuntar cap
als blindats alemanys
que avançaven a
gran velocitat enmig d’una polseguera.
El fragor de la
batalla terrestre arribà fins al
cel blau, on
la polseguera aixecada pels
tancs no podia abastar-lo....
(pàgina 289)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada