Pàgines

dijous, 12 de febrer del 2015

L'ESTEPA









Es  feia  cap  al  tard.  Aquell  estiu, les  postes  de  sol  a  l’estepa eren  esplèndides.  La  pols  aixecada per  les  explosions i  per  milions de  peus, de  rodes  i  de  cadenes s’alçava  damunt  aquella  planura infinita i  es  mantenia suspesa a  gran  altura, on  ja  es  notava el  fred  gèlid de  l’espai sideral,  formant  una  capa  fina.
En  travessar  aquella  pols  finíssima, els  raigs del  sol ponent arribaven  a  la  terra   desplegant una  ampla gamma de  colors.  L’estepa és  enorme. El mateix  que  el  cel i  el  mar, que  muden  de  color  cap  al  tard,  el sòl dur i  sec de  l’estepa, d’un  gris  blavós  o  groguenc  durant  el  dia, agafa  una  tonalitat  rosàcia, blava  o  violeta  obscura  quan  el  sol  comença  a  pondre’s.
Aleshores  desprèn  uns  aromes  magnífics: les  essències  oloroses  que  el  sol  d’estiu evapora  flotant, sense  mesclar-se,  en corrents  lentes a  ras  de  sòl que  es  va  refredant.
L’aire  odora  a absenta, a farratge  que  comença  a  assecar-se; de  cop,  des  d’una  fondalada  arriba, com  una  glopada, un flaire  intens  a  mel.  Més  endins  l’estepa  flaira  a  herba  jove  i  humida que  creix   en  els  fons  dels  barrancs,  a  la  palla  seca, polsosa i  cremada pel  sol.  De  cop  no  flaira  a  herba, ni  a  fum,  ni  a  síndria, ni  tampoc  a  les  fulles  seques  de  la  guinda silvestre sinó a  la  terra  mateixa,  la  respiració misteriosa  de  la  qual  conjuga la  levitat  de  la  pols  i  la pesadesa dels  estrats  petrificats de  les  profunditats  i  el  fred  tallant dels  rius  subterranis.
Cap  al  tard,  l’estepa  canvia  de  colors, desprèn  aromes i  canta. Quan  arriben  a  l’orella  humana,  els  innombrables sons de  l’estepa es  fonen en  u  i  assalten el  cor,  omplint-lo de  pau,  de  pena i desfici.
Els  llagosts  grinyolen  fatigants  i tímids, tal volta  demanant-se  si  cal  fer  renou   mentre  es  fa  tard;  les  perdius  xarrupen  intercanviant-se  missatges abans  que la  llum  s’esvaeixi;  a  lluny cruix una  roda; l’herba  remoreja  arrossegada, agitada per  un  vent fresc, preparant-se  per  a  dormir;   traginen els  rosegadors  i  xiulen  els  coleòpters...    Els  sons  pacífics d’una   vida  a  punt  de  tancar  els  ulls  coexisteixen amb  els  clac,  ple  d’emoció  malèvola, de  les  òlibes, amb  el  zum-zum aspre  de  les  papallones  pro-serpents, amb  el  reptar remorós de  les  serpents de  panxa  groga i  amb  els  renous dels  animals  de  presa que  de  nit  deixen els  amagatalls,  els  forats,  els  barrancs i  les  encletxes  en  la  terra  seca  on  es  recullen  durant  el  dia.  Aleshores,  el  cel  de  cap  al  tard  s’aixeca damunt  l’estepa ,  fent  difícil distingir si  és  la  terra que  es  reflexa en  ell,  o  al  revés,  de  mode  que  semblen  dos  miralls enormes que  s’enriqueixen mútuament amb el  miraculós joc de  la  llum  i  la  tenebra.



A  dalt,  la  meitat  del  silenci  indiferent  de  les  altures  celestials, els  incendis prenen un  rere  l’altre,  sense  fum ni  renou.  Un  núvol alt  i  tranquil,  de  color  gris cendra, s’encén per  un   extrem i  un  minut després crema sencer,  com  un  gratacels  de totxo vermell  i  crestall brillant en flames. Aleshores  el  foc s’estén a  la  resta  dels  núvols  -grans i  petits, vaporosos i  planells com  fulles de  pissarra-, que  s’encenen ,  es tiren  uns  damunt  altres  i  vénen per  avall. 
(pàgina  281)
 
La força de  la  naturalesa és  admirable.  Terra  mullada, coberta  de  pollancres  eixuts i  d’estelles escampades de  talles  recents; un  pantà  ple  d’herbes de  colors  vius  i  branques  tallants; boscatges  i  praderes  dels  voltants   de  les  ciutats  trepitjats per  centenars  de  peus i  travessats per  nombrosos  caminois; un  rierol que  desemboca en  un  fangar ple  de  moguts; el  sol  que  de  cop guaita  de  darrera  un  nigul  sobre  un  camp segat i  humit;  els  cims nevats i  envoltats  de  boira  de  les  muntanyes inabastables  en  un  dia  ni  en  cinc; tot  això evoca l’alegria, l’amistat, la  soledat,  el  destí, la  felicitat  i  la  pena  humana.
........
            En  l’estepa,  les  extenses i  bigarrades manades de  vaques  extenuades, que  ensopegaven i  movien  llurs  caps,  avançaven juntament  amb  les  guardes d’ovelles  formant una  viva,  densa  i  fluïda taca  de  color  gris.
            Ressonaven  els  cruixits  dels  carruatges  camperols,  marxaven amb  lentitud   els  carros  que  transportaven  als  refugiats   baix  sòtils multicolors de  lona ucraniana, de  contra-xapat, o  de  làmines de  ferro,  pintades de  vermell  i  verd,  que  havien  estat  arrabassats dels  terrats   de  les  cases.  Darrera,  carregats  amb  fardells,  bolics i  maletes   de  fusta  de  color  verd, avançaven  a  la  desbandada, amb  una  expressió  fatigosa i  resignada en  la  cara,  els  caminants.
.........
            El  feixisme pretenia  sotmetre   l’existència  humana  a  unes  regles tant  monòtones,  malvades i  absurdes,  cruels   com  les  que  regeixen l’estratificació del  sediments  en  el  fons  marí, l’erosió dels  macisos muntanyencs  i  els  canvis de  temperatura.   Pretenia subjugar la  raó, l’ànima, el  treball, la  voluntat i  els  actes de  l’home  convertint-lo en  un  mineral i  infondre l’infeliç i  cruel   docilitat  d’un  esclau,  com  la  d’un  maó  que  es  desprèn d’un  terrat i  cau damunt  el  cap d’un  nin.
            ...cregué  haver  abraçat en  son  cor aquell  enorme  quadre”  de  mils  d’homes, dones i  ancians  els  quals,  abominant  el  feixisme,  marxaven  cap  a  l’est  cobejats baix  els  amples  raigs  bronzers  i  bruns  del  sol  ponent...

(pàgina  282-283)


....

Els  soldats  escoltaven  en  silenci  mentre  miraven  un  ocell  que  donava  voltes part  damunt  el  darrer  canó  de  la  fila.  Semblava  que  estàs  a  punt  de  ajocar-se  damunt  l’acer,  tèrbol pel  sol  de  la  matinada.  Tanmateix,  s’estremí i  fugí  volant.
-No li  plau  l’artilleria  pesada –observà Selidov-, ha  partit  on  els  morters del  tinent  Sarkisian...
- ¡ Mireu,  mireu ! -  cridà qualcú.
Per  tota  l’amplària  del  cel  volaven,  en  direcció  a  l’oest,  esquadrilles de  bombarders  soviètics...
Sols  una  hora  després,  el  sol  del  matí  empal·lidia. Els  artillers,  amb  les  cares  plenes  de  pols  i  banyades  de  suor,  començaren  a  carregar  projectils,  i  omplir  els  canons   i  apuntar  cap  als  blindats  alemanys  que  avançaven  a  gran  velocitat  enmig  d’una  polseguera.   El  fragor de  la  batalla terrestre arribà  fins  al  cel  blau,  on  la  polseguera  aixecada pels  tancs no  podia  abastar-lo....
(pàgina  289)


 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada