FIDEL CASTRO HA MORT...

FIDEL   CASTRO

Fidel Castro, fill d’un emigrant gallec i una dona d’origen canari, va néixer a la localitat de Mayarí, a l’est de Cuba, el 1926, en el si d’una família humil i illetrada. El seu pare, Ángel Castro i Argiz, no el va reconèixer fins als 17 anys perquè no havia aconseguit el divorci de la seva primera dona i no va poder casar-se amb la mare de Fidel fins a aquesta edat.

Després d’anar a un col·legi dirigit per jesuïtes, el 1945 Castro va iniciar els estudis de Dret a la Universitat de l’Havana on va formar part d’associacions estudiantils i es va unir al Partit del Poble Cubà, que denunciava la corrupció dels dirigents dictatorials de l’època. El 1947 va participar al costat d’exiliats dominicans i habitants d’altres països llatinoamericans en la intervenció armada contra el llavors president de la República Dominicana, Rafael Trujillo, que va ser preparada des de Cuba i que va resultar un fracàs.

És en aquesta època quan Fidel Castro va començar a reunir-se amb dirigents d’esquerra de països llatinoamericans i va participar en manifestacions contra el Govern del president cubà, Ramón Grau. El 1948 es va casar amb Mirta Díaz-Balart, una estudiant de família adinerada els pares de la qual tenien contactes amb el polític Fulgencio Batista, qui arribaria a la Presidència en 1952 i que posteriorment seria enderrocat pel moviment guerriller de Castro.

Castro va iniciar a principis de la dècada dels cinquanta el que va batejar com el ‘Moviment’, un grup secret que va començar a realitzar atacs contra les forces de seguretat cubanes i a denunciar la corrupció de la classe política. En 1953 va liderar l’atac contra la Caserna Moncada a Santiago de Cuba, que acabaria amb gran part de l’organització detinguda. Castro seria sentenciat a 15 anys de presó.

En la seva estada a la presó va rebatejar l’organització per ‘Moviment 26 de juliol’, dia de l’atac a la base militar. Batista alliberaria el 1955 a Fidel en un intent per aconseguir millorar la seva figura davant l’opinió pública. Fidel i el seu germà Raúl abandonarien el país aquest mateix any i es refugiarien a Mèxic davant una nova repressió de la dissidència per part del règim de l’illa. Durant el seu exili, Fidel establiria una relació d’amistat amb Ernesto ‘Che‘ Guevara i un grup de dissidents que van preparar una incursió militar contra el règim.

Castro amb     Camino Cienfuegos 

A bord del vaixell ‘Granma’, Castro va partir cap a Cuba al costat d’un grup de vuitanta persones per intentar enderrocar a Batista. No obstant això, els soldats del règim estaven esperant-los. Després de la seva fugida, va iniciar una guerra de guerrilles al costat d’altres grups armats que s’oposaven a Batista tenint Sierra Maestra com a base d’operacions. Durant aquesta època i després de diverses victòries davant l’exèrcit cubà, els guerrillers liderats per Fidel van començar a adquirir notorietat internacional amb el sobrenom de ‘los Barbudos’.

El triomf de la revolució

El gener de 1959 s’anuncia a Santiago de Cuba el triomf de la revolució que provocaria l’enfonsament del règim. Castro és aclamat per la població quan va entrar a l’Havana i el febrer d’aquest mateix any es va convertir en primer ministre de Cuba. A partir d’aquest moment van començar les reformes de tall marxista, com la nacionalització de les indústries i l’augment del pressupost per educació i sanitat, que el van allunyar encara més de Washington i el van acostar a l’òrbita de la Unió Soviètica. El setembre de 1960 faria el seu famós discurs davant l’Assemblea General de Nacions Unides i poc després, el Govern nord-americà ordenaria el blocatge parcial de l’illa que s’ampliaria després de la crisi dels míssils a 1962.

El 1961, el llavors president dels Estats Units, John F. Kennedy, va intentar d’envair Badia Cochinos amb dissidents cubans i agents de la CIA, una acció que va resultar un fracàs, provocant un augment de la repressió davant de qualsevol veu crítica dins de Cuba i apropant encara més l’illa a Moscou. L’any següent es produiria la crisi dels míssils, després que els serveis d’intel·ligència nord-americans descobrissin l’existència de míssils soviètics a Cuba que va provocar un dels episodis més tensos de la Guerra Freda i que va estar a punt de provocar un enfrontament nuclear entre els blocs.

Castro, en una marxa amb el ‘Che’ Guevara el 1961 

Durant les dècades dels seixanta i setanta va mantenir contactes amb Xile de Salvador Allende, va tallar relacions amb Israel com a protesta pel seu tracte als refugiats palestins i va finançar grups comunistes a Angola, així com a diverses guerrilles de Llatinoamèrica. A més, va establir bona relació amb el líder libi, Muammar Gaddafi, davant les mesures de tall socialista que va iniciar el dirigent nord-africà. El 1976, Fidel va crear el càrrec de president, el qual va assumir immediatament, mantenint-se a més en el lloc de primer ministre.

El 1989, Castro va criticar les mesures aperturistes i reformes que havia iniciat el líder soviètic, Mikhaïl Gorbatxov, que portaria a la fi de la divisió d’Europa sota el teló d’acer i l’ensorrament de l’URSS. Davant la falta d’ajudes i importants aliats, Cuba va passar en els noranta per una crisi econòmica que portaria a Washington a autoritzar el 2001 el primer enviament d’aliments d’ençà que es va imposar l’embargament.

Malatia i traspàs de poders

El 2006 Fidel Castro iniciaria la transició de poder al seu germà, Raúl Castro, després de patir una malaltia gastrointestinal que l’obligaria el 2008 a cedir el càrrec de president i primer ministre. El 2011, malgrat la seva recuperació, va cedir al seu germà el càrrec de primer secretari del Partit Comunista cubà.

El 2012 l’exmandatari llatinoamericà va publicar les seves pròpies memòries, en una obra de mil pàgines titulada ‘Guerriller del Temps’ i escrita per la periodista Katiuska Blanco. Encara que mantenia la seva acta de diputat al Parlament cubà, Fidel Castro s’ha anat retirant de la vida pública mantenint reunions amb determinats dirigents que han visitat l’illa i publicant en els mitjans oficials del règim les seves reflexions sobre la política internacional i mantenint les seves opinions contra l”imperialisme’ nord-americà.

Conegut pels seus llargs discursos i la seva actitud impetuosa, ha format part de la història viva del segle XX com a protagonista de la Guerra Freda i ha abocat fortes crítiques contra múltiples dirigents occidentals. A més, Fidel Castro ostentava el rècord com el dirigent que a més intents d’assassinat ha sobreviscut -alguns autors asseguren que n’hi ha hagut més de 600-, la major part perpetrats per la intel·ligència nord-americana.

CREENCES I CIÈNCIA...

http://metode.cat/Revistes/Monografics/Interferencies/Creences-i-biologia-evolutiva

cercar   a   "google"....

Creences i biologia evolutiva

Com la ideologia pot representar diferents posicions socials a partir de la ciència

per Michael Ruse

Com la ideologia pot representar diferents posicions socials a partir de la ciència

Els literalistes bíblics, els creacionistes i els teòrics del disseny intel·ligent van intentar demostrar primer que la biologia evolutiva no és bona ciència. Van fracassar i es van tornar més filosòfics, argumentant que falla en termes metodològics i metafísics. Aquest atac tampoc va reeixir. Així doncs, ara proven de desacreditar-la titllant-la d'immoral. Basen l'acusació en el suposat fet històric que la teoria evolutiva del segle XIX va portar directament a la filosofia subjacent al Tercer Reich. La imatge mostra una captura del film 'El triomf de la voluntat', una pel·lícula de propaganda nazi dirigida per Leni Riefenstahl el 1935. / Mètode

Per: Michael Ruse

És habitual sentir que la ciència pot ser utilitzada amb fins ideològics. És evident i conegut que els nazis van utilitzar les seues pròpies versions de ciència racial per justificar el Tercer Reich (Harrington, 1999). Però també ocorre en àrees amb fins que es podrien considerar moralment més acceptables i la seua ciència de millor qualitat. Pensem, per exemple, en els estudis de gènere i com s’han utilitzat per promoure la igualtat entre homes i dones i, més recentment, els drets dels homose­xuals (LeVay, 2010). Hi ha algú que pense que, quasi de la nit al dia, Amèrica acceptaria la legitimitat del matrimoni homosexual si no fóra pel treball de sexòlegs com Sigmund Freud, Alfred Kinsey o alguns investigadors actuals? Per descomptat, és necessari posar la ciència en context. L’activisme de gais i lesbianes ha estat un factor crucial per a canviar la nostra opinió (i les nostres lleis) sobre aquest col·lectiu, però sense la ciència és difícil pensar que hagueren canviat gaires coses.

No obstant això, hi ha un sentiment molt fort –sobretot entre els científics mateixos, però també abonat per filòsofs de la ciència amb opinions més tradicionals– que la ciència en si mateixa no té ideologia, o no hauria de tenir-ne. Seguint la distinció tradicional entre fet i valor, la sensació és que la ciència intenta «dir les coses com són». No és gens estrany que el filòsof de referència siga el difunt Sir Karl Popper (1972), acèrrim defensor de l’objectivitat de la ciència, famós per afirmar: «La ciència és coneixement sense coneixedor.» Per descomptat, no volia dir que els científics no han d’estar implicats en la ciència, sinó que la identitat del científic –home o dona, blanc o negre, gai o hetero, cristià o ateu– no afecta (no hauria de fer-ho) la ciència en si. La noció de «ciència jueva» o de «ciència feminista» és un oxímoron, com «armes per a la pau».

En l’últim mig segle, aquesta visió de la ciència ha patit atacs violents. Hi ha diverses raons, i el creixement com a disciplina de la història de la ciència no és la menys important. Els estudiants d’aquesta especialitat reben ara una formació més professional, per exemple no es limiten a estudiar textos publicats, sinó que investiguen les cartes i quaderns que es conserven als arxius. És per això que cada vegada és més obvi que la ciència és una activitat molt humana i que les esperances i les aspiracions dels mateixos científics influïen en la ciència que produïen i que, fins i tot quan la dita ideologia no era prominent, les opinions dels científics solien aparèixer en el producte final. Una qüestió ben diferent és si el que observa la ciència i el que se n’extrau sempre és justament allò que el científic en qüestió pretén aconseguir. A part del fet que ell o ella potser no tenia cap intenció conscient en absolut.

La meua pròpia disciplina, els estudis evolutius, il·lustra amb claredat el que intente dir. En la dècada de 1970 es va obrir una polèmica pel que fa a una nova subdisciplina, la sociobiologia, l’estudi del comportament (l’humà inclòs) des d’una perspectiva darwiniana. D’una banda, hi havia entusiastes com l’especialista en formigues de Harvard Edward O. Wilson (1975, 1978), qui argumentava que ara es disposava d’una eina vital per a comprendre la humanitat, incloent-hi rols de gènere, organitzacions socials i conviccions religioses. D’altra banda, hi havia crítics entre els companys de Wilson, com el genetista Richard Lewontin (1991) i el paleontòleg Stephen Jay Gould (1981), que defensaven que la sociobiologia humana era un vehicle per a la propaganda dretana, sexista i capitalista, embolcallat en el llenguatge de la ciència moderna. Probablement els arguments d’ambdues parts contenien part de veritat –i de mentida– (Segerstrale, 1986), encara que és ben discutible que s’haja dit l’última paraula sobre aquest tema.

En aquest punt m’agradaria tornar més d’un segle arrere, als primers dies de l’evolucionisme modern. Probablement poca gent es devia pensar que llavors la ideologia no interferia, perquè la majoria de la gent ha sentit el terme darwinisme social, i en general molts estarien d’acord que la biologia evolutiva ha estat durant molt de temps el vehicle d’una variant virulenta de l’economia del laissez faire: «Vídues i nens contra la paret i que sobrevisca el més fort.» Sense anar més lluny, jo, com la majoria d’estudiosos d’aquesta disciplina, m’estime més no utilitzar el terme darwinisme social. Generalment no s’utilitzava en el segle xix, quan la teoria evolutiva va florir i va assolir la seua màxima expressió, i cobria una multitud de posicions, no totes relacionades amb el treball de Charles Darwin (Ruse, 2016). La investigació mostra que alguns dels casos que se suposen més atroços del darwinisme social no segueixen aquest patró en absolut (Bannister, 1979). Ningú pot negar que alguns capitalistes sense escrúpols com John D. Rockefeller i Andrew Carnegie eren absolutament despietats, però en general la història també tenia una altra cara. Rockefeller va despendre una part considerable de la seua fortuna per fundar una nova universitat a Chicago –de fet, va començar amb una despesa inicial de 600.000 dòlars–. Carnegie va reprimir els treballadors de la seua siderúrgica en la vaga de Homestead, però va gastar la seua considerable fortuna fundant biblioteques públiques. Eren centres als quals els nens pobres però amb talent podien anar i aprendre pel seu compte amb materials gratuïts, un recurs que no tenien a l’abast anteriorment. Com a nota personal, alguns dels records més feliços de la meua infantesa a Anglaterra en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial són les moltes hores passades en una biblioteca Carnegie, amb el nas entaforat en un llibre.

Per comprendre bé com els pressupòsits ideològics sobre política social i econòmica van afectar el pensament evolutiu, és útil fixar-se en tres figures clau: Herbert Spencer, Charles Darwin i Alfred Russel Wallace. Anem a pams.

Llegiu l’article sencer a la web de Mètode.    

Michael Ruse. Professor de Filosofia Lucyle T. Werkmeister i director del Programa d’Història i Filosofia de la Ciència de Universitat Estatal de Florida (EUA). És autor de nombrosos llibres entre els quals es troben Taking Darwin seriously: A naturalistic approach to philosophy (1986), The philosophy of biology today (1988) i Charles Darwin (2008). Ha estat també fundador de la revista Biology and Philosophy.
TAMBÉ   A     Blog  "EN   JOANET   DE   PONENT"  

 http://joan-entideponent.blogspot.com.es/…/creences-ciencia…

CATALUNYA....

Una moderació agressiva, d'Agustí d'Arana

Diada de 2014

Article d'Agustí d'Arana publicat al número 116-117 (gener-juny 2014) la revista Relleu

De l’article del Sr. Antoni Puigverd a La Vanguardia de 21.10.2013 en puc concloure que de la situació actual de Catalunya li desagrada profundament la intransigència dels sobiranistes i espanyolistes, que porta, segons ell, a la crispació i a la desunió. Sembla que tot plegat ho veu com un fenomen fort i bastant destructiu, cosa que explicaria el seu to un xic dramàtic, segons crec.

Són certes, i en quin grau, la intransigència, la crispació i la desunió? És indubtable que en aquests moments ja no es parla de si la Generalitat ha de tenir o no tal o tal competència més; ja no es parla de si el seu finançament és defectuós per tal o tal import; ja no està en primer pla l’explotació fiscal de Catalunya. Ara es parla de quelcom més transcendental: de la independència o de la submissió del país. La defensa de cadascuna d’elles implica certament intransigència, la negació total de l’altra. No hi ha marge per a la flexibilitat, la negociació o el matís. Què ha passat per haver arribat a aquesta situació? És que tenim un defecte congènit que ens porta a la intransigència?

La major part de l’article esmentat gravita sobre l’equiparació de sobiranisme i espanyolisme. Queden en el mateix pla l’estelada i la rojigualda, la contumàcia dels uns i l’aventurisme dels altres, el sobiranisme i la interpretació restrictiva de la Constitució. I tot això entre catalans.

Si parlem d’intransigència no sembla, però, que sobiranistes i espanyolistes puguin ser realitats simètriques perquè uns, els espanyolistes, tenen al seu costat l’exèrcit de l’Estat, el ministeri d’hisenda, el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem, entre altres poderosos mitjans que els sobiranistes no tenen. És per això que els espanyolistes exerceixen una intransigència de fet, mentre que els sobiranistes la tenen, com a màxim, en les actituds i en les propostes de futur. Dic això perquè sembla imprescindible tenir present que les actuals disputes entre catalans són primàriament, com és obvi, la lluita de molts catalans amb Espanya. A continuació surten els que defensen Espanya i la continuïtat de Catalunya dintre de l’Estat espanyol. Això és, en termes històrics i polítics, absolutament normal. També a Irlanda hi va haver partidaris de continuar dintre del Regne Unit; també en les colònies americanes hi va haver importants i bel·licosos contingents unionistes. Els exemples són molt nombrosos. No dic res que no sàpiga tothom. La qüestió és que la intransigència no ha caigut del cel. Si volem posar-hi remei cal una diagnosi de la seva gènesi. En altres termes, cal una interpretació històrica. Coneixem la dels espanyolistes i la dels sobiranistes. Cadascun d’ells dóna la culpa a l’altre de la situació actual. Ens falta la del Sr. Puigverd, una interpretació que sustenti la possibilitat de superar la intransigència, val a dir, el problema polític de Catalunya tal i com ha arribat a ser. En cas contrari, em sembla que la queixa per la intransigència serà només una lamentació, sempre pertinent, però políticament irrellevant.

Evidentment, atesa una situació i una discussió, es pot transigir en determinats punts, però no en d’altres. I la qüestió és aquesta: és Catalunya una nació? Uns i altres es prenen molt seriosament la qüestió, com queda clar veient la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut i les declaracions del Parlament de Catalunya. Uns diuen que no, els altres diuen que sí. Tal vegada uns i altres es podrien posar d’acord que Catalunya és una mica nació i una altra mica no ho és? Això, en realitat, ja es va intentar en la Constitució espanyola amb el terme “nacionalitat” i ja s’ha vist   com   ha   funcionat.

I després de la intransigència ve, naturalment, la crispació, com també assenyala, molt preocupat, el Sr. Puigverd. Certament, és la conseqüència lògica de les posicions enfrontades en matèries importants i que solen portar una forta carrega emocional. Comencen les discussions amb tons de veu excessius, la pujada de les passions, la manca d’anàlisi i de matisos i fins i tot la baralla o la pèrdua d’alguna amistat. El que s’ha dit sempre: millor no parlar ni de religió ni de política si es vol tenir la festa en pau.

Però, quina gravetat té avui la crispació a Catalunya en relació amb el problema polític del país? El Sr. Puigverd esmenta els sopars de feina, els mitjans de comunicació “de to petri, tossut, recalcitrant”. És indubtable que la crispació pot espatllar un sopar d’amics i, per tant, és un factor d’importància respecte a aquest sopar. També és indubtable que els col·loquis televisius i determinats diaris poden fer encara més demagògia de la que habitualment fan. La qüestió és: quina importància tenen aquestes crispacions per al problema polític de fons que es ventila entre sobiranisme i espanyolisme? Fa la impressió que és una magnitud bastant negligible. Per altra banda, el problema polític continuaria igual encara que no hi hagués crispació. Naturalment, tot això val, repeteixo, si mesurem la situació des del problema polític de fons.

A més de la crispació l’autor dels articles esmenta, amb un especial dramatisme, la desunió entre catalans. De nou, com l’hem de mesurar? Sembla que la confrontació política s’està portant de forma bastant civilitzada. L’exemple més clar és la Via Catalana, que va ser “un mesurador de força política”. No és molt positiu que un acte ordenat i pacífic, al mateix temps que multitudinari, sigui mesurador de la força política? Ningú ignora que han estat les bales les que han fet acte de presència, freqüentment, en situacions com és ara la del nostre país.

El Sr. Puigverd desqualifica l’espanyolisme i el sobiranisme com a creadors d’intransigència, de crispació i de desunió, i en el joc democràtic tampoc no hi confia. Al respecte és contundent: “Serà una decisió democràtica, diuen els sobiranistes. No dic que no. Però serà una democràcia feta a mida dels intransigents”. És una possibilitat, certament. En aquests moments estem en una democràcia espanyola que podríem anomenar colonialista respecte a Catalunya. Vol dir el Sr. Puigverd que una Catalunya independent discriminaria els que no portessin cognoms catalans o els qui no dominessin la llengua? O vol dir que la independència, encara que vingués per una majoria de vots, seria un contratemps per als qui hi haguessin votat en contra? I si no vingués, no seria un contratemps per als qui la volen? Llavors, què? Un nou article de 29.10.2013, titulat “L’hora dels moderats”, coordinat amb l’editorial de La Vanguardia de 27.10.2013, permet anàlisis ulteriors.

Com deia abans, l’autor carrega contra l’espanyolisme i contra el sobiranisme. Aparentment de forma igual, coherentment amb la seva consideració com a fenòmens simètrics caracteritzats per la intransigència.

Davant aquesta, vet aquí la proposta, compartida per La Vanguardia: moderació, diàleg, fugir del “dol tremendista”. Realment hi creuen en aquestes paraules? Realment creu que “la tercera via (que no ha definit ni mínimament) pot canalitzar les energies catalanes vers un objectiu factible, satisfactori, negociat”? Un es pregunta si la proposta de nou Estatut no va ser un intent de diàleg i si la proposta de pacte fiscal no va ser el mateix.

Una cosa queda clara: és imprescindible per entrar en la moderació renunciar a fer una consulta a Catalunya, ja que cap partit polític espanyol, em sembla, admet la idea, encara que una amplíssima majoria de catalans l’aprovi.

És sensat renunciar a la consulta? Em sembla que la resposta depèn dels objectius que cerquem. Si ens acontentem amb un finançament una mica millor, solament una mica, i amb alguna competència més per a la Generalitat, i estem disposats a passar uns quants anys dialogant, llavors sembla sensat. I si a més volem competència exclusiva sobre l’aeroport i el port de Barcelona així com sobre les carreteres que avui són de l’Estat? Si a més volem sobirania fiscal? I si a més volem sobirania cultural, inclosa la llibertat per gestionar l’ensenyament segons el nostre criteri? I si a més volem suprimir les diputacions? I si a més volem portar el sistema sanitari amb entera llibertat? I si a més volem garanties –en el cas que sigui jurídicament possible– de no veure anul·lades les nostres competències per lleis orgàniques o bàsiques? I si...??

La qüestió és aquesta: a què ha de renunciar Catalunya per tenir el tipus de moderació que el Sr. Puigverd i La Vanguardia desitgen? Renunciar al sobiranisme és la primera submissió de Catalunya a Espanya ja que, considerada en si mateixa, és una opció lògica i consistent (recordar Escòcia). Fins on haurà de continuar la submissió de Catalunya?

El Sr. Puigverd porta elements per refredar els sobiranistes reals o potencials, però les seves propostes positives són molt inconcretes. Li passa com als espanyolistes, que s’han mostrat incapaços d’articular un discurs positiu amb relació a Catalunya.