Pàgines

divendres, 14 d’octubre del 2016

BOB DYLAN "PREMI NOBEL"...



 

   


Per quants camins l'home haurà de passar
abans que arribi a ser algú.
Quants mars haurà de creuar un colom blanc
per dormir a la platja segur
Quants canons més hauran de disparar
abans que per fi es quedin muts.

Això, amic meu, només ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.

Quantes vegades podrem mirar amunt
abans d'arribar a veure el cel.
Quantes orelles haurem de tenir
per sentir com ploren rarreu
Quantes morts ens caldran amic meu
per saber que ha mort massa gent.

Això, amic meu, només ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.

Quants anys podrà una muntanya existir
abans que se l'ensorri la mar.
Quant temps la gent haurà de segur
per guanyar-se la llibertat
quantes vegades podrem girar el cap
fingir que no ens hem adonat.

Això, amic meu, només ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.

Això, amic meu, només ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.
Bob Dylan, la ‘beat generation’ i la Bíblia

Feia anys que uns quants, no sé si pocs o molts, pensàvem que Bob Dylan es mereixia el Nobel de Literatura. Per múltiples raons. En primer lloc, perquè ell, més que cap altre cantant contemporani, expressa les noves vies de comunicació que ha trobat la poesia. Sí. Ja ho sabem. Des dels trobadors de l’Edat Mitjana –per no anar més lluny— la poesia s’ha valgut de la cançó. Però Dylan és un cantant del segle XX que és quan esclata la revolució audiovisual, i després digital, que sembla que s’ha d’endur riu avall el vell costum de llegir i escoltar la poesia. Bob Dylan demostra que no és així i que una part important de la poesia ha trobat en els ja no tan nous mitjans de comunicació un espai ideal per connectar amb el públic: els recitals multitudinaris, els sistemes digitals, etcètera. Però, a la vegada, les cançons de Dylan són validables –per dir-ho en termes econòmics— amb la poesia més valorada del segle XX. Naturalment, no és un trobar “clus” sinó un trobar “lleu”, és a dir, que té com a premissa indispensable ser fàcilment comprensible per a una majoria de lectors o oients.

Bob Dylan
Però potser el més significatiu de les cançons de Dylan és que expressen una voluntat explícita de transgressió sense abandonar, però, la tradició poètica que els correspon. Durant els anys seixanta, setanta i vuitanta, Dylan es va convertir en una de les icones més representatives del trencament social al qual aspirava, i que en bona mesura va aconseguir, la generació nascuda a principis dels anys 40. Són canvis que, naturalment, afecten la política –les grans protestes contra la guerra de Vietnam, per exemple—però que allà on triomfen és en el camp social. Primer als Estats Units i, després a Europa, durant els anys seixanta esclaten els moviments que comportaran una transformació radical no ja del segle XX sinó de pautes de comportament fins aleshores incrustades en el dia a dia de milions d’homes i dones. És el triomf del principi de la llibertat individual que es concreta en les lluites a favor dels drets de la dona, de la pluralitat de comportaments sexuals, etcètera. Aquests canvis són possibles per una multitud de causes: el declivi del pes de la religió, la bonança econòmica, invents com el de la píndola anticonceptiva, entre d’altres. Dylan és un dels apòstols d’aquest canvi. Ho canta en un dels seus poemes més cèlebres: “Els temps estan canviant”. I per sempre, podríem afegir.
Però allò que realment dóna importància als poemes de Dylan és que aquest trencament amb el passat, el cantant el fa des de la tradició. En primer lloc, des de la tradició més immediata, la que representen els poetes de la “beat generation” que són els seus predecessors més propers. Dylan és del 1941; Kerouac, del 1922. Són ells, els “beats” els qui obren camí durant els anys 50 tant pel que fa a la revolució social que prediquen, i practiquen, com a la revolució literària, que n’és una mostra o una conseqüència. Agafeu alguna de les cançons més emblemàtiques de Dylan i alguns dels poemes més coneguts de Ginsberg o de Ferlinghetti. Hi trobareu els mateixos versos llargs, la mateixa cadència repetitiva, el poema entès com una narració, la voluntat de denúncia, l’explícita moralitat si s’escau.
Prenem ara una Bíblia i centrem-nos en l’Antic Testament. Buscava l’Eclesiastès però em surten els Proverbis. També em serveix: “Un home ric que oprimeix els pobres://pluja de xàfec que no porta pa”. A l’Eclesiastès hi trobem versos més coneguts: “Un temps per a néixer//i un temps per a morir.//Un temps per a plantar//i un temps per a arrencar”. Etcètera. Bob Dylan no es diu ni Bob ni Dylan sinó Robert Allen Zimmerman, nascut en el sí d’una família jueva. Topem, doncs, de ple amb la tradició literària jueva dins la qual la Bíblia, i especialment l’Antic Testament, ocupa un paper central. És una tradició incorporada, ja des d’abans de la fundació de la nació, al nucli de la cultura dels Estats Units. I podem anar encara una mica més enllà. En el món de l’Antic Testament, i per tant del judaisme, l’escatologia juga un paper important. Els primers cristians havien de convertir-se perquè el Messies estava a punt de tornar i els havia de trobar ja convertits. Aquesta arribada es va anar posposant –de fet, s’ha posposat fins al dia del Judici Final— però la idea d’un final subsisteix. “Hi haurà un cel nou, i una terra nova” diu l’Apocalipsi. “Els temps estan canviant” canta Dylan. “Hem de construir l’home nou” proclamava Lenin, empeltat també de judaisme.

Bob Dylan

Gràcies a Gerard Quintana i Jordi Batiste podem escoltar Bob Dylan en català. “Els miralls de Dylan” són dos recopilatoris excepcionals. Ens fan avinent, entre d’altres coses, que Bob Dylan ja va ser traduït pels cantants del Grup de Folk, amb Albert Batiste al capdavant. És de justícia que ho recordem i que els ho agraïm.




Acosteu-vos, bones gents
Vingueu d'on vingueu
Vosaltres que us adoneu
De l'aigua que va pujant
Sabeu ben bé que aviat
Us podeu ofegar
Si creieu que val la pena
La vida, i us voleu salvar
Apreneu a nadar aviat
O us ofegareu
Perquè els temps estan canviant

Veniu escriptors i crítics
Que creieu saber-ho tot
Cal tenir els ulls oberts
I canviar si canvia el món
No correu tampoc massa
La ruleta està girant
Ningú no pot saber
El lloc on pararà
Vigileu, qui perd avui
Guanyarà segur demà
Perquè els temps estan canviant

Veniu, ministres, diputats
Escolteu-me de grat
Deixeu lliures les portes
No detureu pas ningú
Atenció! els endarrerits
Són els que ho perdran tot
Deixeu el vostre vell camí
Ja no serveix; no sentiu
Aquest vent que us trenca els vidres
I fa trontollar les parets?
És que els temps estan canviant

Veniu pares i assenyats
De tot arreu del món
No critiqueu abans mireu
Si porteu una bena als ulls
Els vostres fills i les vostres filles
Ja parlen diferent
No poseu més obstacles
Als nostres camins nous
Pel sol fet que vosaltres
No podeu seguir el nostre pas
Perquè els temps estan canviant

El camí ja és marat
I els daus ja són tirats
Mireu que el que avui és lent
Serà ràpid demà
L'ordre s'ha capgirat
Per la mateixa eterna llei
Per la qual el present d'avui
Serà el passat demà
I el que avui és el primer
Serà l'últim d'arribar
Perquè els temps estan canviant














dijous, 13 d’octubre del 2016

HISTÒRIA D'UN CAN....



La pròpia història (I)


Aquesta és una història real, on la fortalesa ha estat cabdal per poder continuar endavant. Una fortalesa que ha crescut amb el pas del temps, donat que l'hem necessitat més d'un cop. D'on l'hem treta i com l'hem alimentat és difícil d'explicar, però hi tenen molt a veure els valors, les creences i els sentiments.
Tots dos sabíem que aquell sobre portava males notícies que marcarien un abans i un després de la nostra història vital. Ens va caler ser valents per obrir-lo, llegir i rellegir mirant d'entendre què hi deia. Una fortalea innata en cadascú ens va ajudar, a partir d'aquell moment, a donar força a l'altre. S'iniciava un llarg camí. Els esdeveniments es succeïren amb més rapidesa de la desitjada, calia actuar ràpid, i hi havia poc temps per pair res. Les conseqüències de la notícia i les possibles solucions -de fet l'única possible solució- passaren per mans dels metges, que mentre observaven les nostres reaccions, miraven d'explicar-nos el diagnòstic i els passos a seguir amb la major claredat. La seva prioritat era que entenguéssim la gravetat del que hi havia, el que farien, el que passaria, el que podria passar... Un tumor inesperat acabava d'irrompre i bloquejar les nostres vides i ens feia entrar en un procés maratonià estressant que ha arribat fins avui.
Una de les primeres decisions que vàrem prendre va ser confiar en els facultatius i la de ser capaços de verbalitzar en veu alta i sense embuts la notícia: tenim càncer, perquè estava clar que era cosa de dos. A posteriori comunicar-ho a la família i els més propers fou prou costerut i sempre hem estat nosaltres els qui hem hagut de donar ànims a la família i fer el cor fort en ser una malaltia encara mal anomenada i coneguda com a "mal dolent". En qüestió de dies vam formalitzar la nostra relació matrimonial- no hi havia temps per a grans cerimònies, el viatge de noces..., per tant, res del previst!- Tocava preprarar-se per fer l'ingrés a l'hospital, repassar amb els metges la intervenció, les possibles complicacions, els resultats, el tractament post-operatori, la rehabilitació... Ens vàrem carregar de valor per afrontar-ho amb la màxima serenor. L'extirpació del tumor comportava una mutilació de difícil acceptació, no ens enganyem! I que, juntament amb la duresa dels diferents tractaments, canviaria la imatge del meu cos. El convenciment que seríem nosaltres els qui derrotaríem la malaltia ens donava empenta suficient per mantenir un punt d'inconsciència necessari per no decaure.
Encara en plena recuperació de l'operació comença la temuda quimioteràpia, i en principi tenim prou força per anar superant les seqüeles físiques. Tot és a fi de bé, ens repetim una i altra vegada. Però de sobte la nostra fortalesa pateix un sotrac, cal entrar altre cop en un quiròfan per implantar un port-a-cath per poder continuar el tractament, ja que les venes no aguanten. Ens alegrem que aquest reservori sigui de titani, no sabem exactament perquè, o potser és la broma que ens retorna el nivell d'ànim que teníem, quina peça més valuosa! Quimioteràpia, radioteràpia, rehabilitació... arribem al final del primer tram. Ara comença la fase de manteniment amb els controls trimestrals que passaran a formar part de la nostra agenda habitual. A més, de mica en mica descobrim tots els efectes secundaris de tractaments tan agressius que per curar espatllen el sistema immunològic i altres parts del cos i que cal assumir el seu peatge.
Malgrat tot l'ànim no decau, sembla que el cos ha reaccionat prou bé a tot plegat, i la nostra fortalesa va increscendo, tot i que conviure amb una espasa de Dàmocles com és el càncer, present i vigilant de per vida, no és una situació massa divertida. La tensió reapareix especialment a l'hora de llegir els resultats dels controls, però hem aprés a portar-ho amb molta dignitat, sense acovardir-nos ni atemorir-nos i, reforçant les ganes de ser, de fer, de viure... Això sí, des d'una perspectiva diferent i des del convenciment que el millor és enfrontar el problema, i no mirar de fer com si res davant dels altres per allò de no amoïnar i, per tant, acabar enredant-nos.
Uns anys després -en un període lliure de malaltia- decidim iniciar un procés d'adopció. Enmig d'aquest escenari, arriba la nostra filla, -com suposareu una nena molt esperada i estimada- i una sobredosi d'alegria ens omple. Una vida que ens parla de vida i és un motiu més per continuar endavant, per cuidar-se i, així, realitzem aquell somni que donàvem per perdut: formar una família.
(... continuarà).



dimecres, 12 d’octubre del 2016

JORDI PUJOL...



Una vida de servei

Jordi Pujol
Per Jordi Aragonès (@arago
Per a fer aquesta primera col·laboració amb els amics del Matí Digital, havia pensat escriure un article sobre l’actualitat política; tanmateix, ahir al vespre vaig trobar dins la tauleta de nit una dedicatòria que el President Pujol em va regalar quan jo tenia 7 anys. El President Pujol era per a mi un dels grans referents polítics i, després de tot el que ha passat, ho continua essent sense cap mena de dubte.
La història de Pujol és la història d’un home que ho va fer tot pel país, la vida d’un home que va patir físicament les pallisses d’un Estat criminal que l’empresonà tres anys per, simplement, haver servit a Catalunya i els catalans en la seva etapa de joventut fent pintades, repartint octavetes o participant en els Fets del Palau de la Música. És la història d’un català que entengué la necessitat de dotar a la nació d’una banca pròpia, la Banca Catalana. És la història de qui dotà a Catalunya d’una magnífica Enciclopèdia Catalana per equiparar la nostra cultura als cànons europeus. És una vida servint la comunitat des de tots els àmbits, també potenciant la campanya de “Volem Bisbes catalans”. És una trajectòria recuperant l’autonomia per a Catalunya, potenciant una basta llista d’infraestructures com hospitals, escoles, casernes de mossos d’esquadra i tota mena d’obres per enfortir la cultura catalana. I és, també, la història d’un home que busca el perdó per la falta que hagi pogut cometre.
El president va fer pública una carta explicant una situació -ja regularitzada- d’uns diners a l’estranger, uns diners provinents d’una deixa del seu pare tement que el seu fill ho perdés tot degut a la seva activitat política. Els temors no eren infundats, doncs, com hem dit, l’Estat ja l’havia empresonat per defensar el país en el passat. I amb totes les dificultats que això comporta, el president ens ho va explicar en una carta buscant el perdó i, el que és més important, l’expiació d’aquesta falta davant del seu poble. Qui ho ha donat tot pel país es va apartar personalment de la vida pública, renunciant als privilegis d’expresident de la Generalitat tot iniciant un camí massa aspre, injust m’atreviria a dir, que el permetés completar l’angoixant congost que representa el procés d’expiació.
I, llavors, un cop realitzada la difícil confessió, començà un espectacle vergonyós, un acarnissament previsible per part de l’Estat comptant, també, amb l’entusiasta ajut dels rivals que encara no havien perdonat que Pujol fos president 23 anys. Des de TV3 molts varen atacar-lo, oblidant que el President fou el responsable de dotar-nos d’una televisió i ràdio públiques. Des del mateix partit que ell creà, no pocs varen injuriar-lo buscant el benefici propi. En comptes de comprendre i valorar tot el que ha fet per nosaltres, tot posant-ho amb comparació amb el que hagi pogut tenir de falla, molts s’han llançat al seu atac ignorant la necessitat del perdó, oblidant també que en aquesta vida tots cometem errors, doncs com va dir Jesús de Natzaret: qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra.
En un dinar recent, al marge de tota activitat política, amb el president Pujol i uns amics vaig poder veure que el mateix president és també molt dur amb si mateix, segurament perquè l’expiació és un procés complicat; ara bé, m’agradaria recordar que tota persona sincera sabrà valorar que sense ell no estaríem on som. En el dinar, Pujol va dir aquesta frase de “mai havíem arribat tant lluny com ara”, en relació a la situació que viu el país. Llavors, no vaig atrevir-me a portar-li la contrària en persona, però crec que és una frase errònia, doncs, ara per ara, més enllà del camp de les paraules, encara no ha passat res substancial. En canvi, ell sí que va arribar lluny creant estructures reals, visibles i perdurables. Ell, essent autonomista quan era president, va dotar al país d’una força, una vitalitat i una presència (sols cal veure el desplegament dels mossos) que convertí a Catalunya en una entitat que, polint-la mínimament, té moltes més competències de les que podria somniar qualsevol nació abans d’encarar la secessió. És per tot això que el president Pujol ha d’anar amb el cap ben alt, sabent-se un dels grans servidors de la Catalunya  moderna.
El veredicte que emet el judici de la història sobre els grans fills de les nacions -i Pujol n’és un- sempre és molt més just, irrevocable i lúcid que els atacs dels oportunistes o els enemics polítics. Els anys passaran, passarà l’actual parlament, desapareixeran els partits que avui coneixem, canviaran els règims polítics, però el fet viu de Catalunya podrà sobreviure i, no ho oblidem, si sobreviu (i no són poques les dificultats) serà en bona mesura per l’obra de govern d’un lluitador com Pujol.