Una moderació agressiva, d'Agustí d'Arana
Diada de 2014
De l’article del Sr. Antoni Puigverd
a La Vanguardia de 21.10.2013 en puc concloure que de la
situació actual de Catalunya li desagrada profundament la intransigència dels
sobiranistes i espanyolistes, que porta, segons ell, a la crispació i a la
desunió. Sembla que tot plegat ho veu com un fenomen fort i bastant destructiu,
cosa que explicaria el seu to un xic dramàtic, segons crec.
Són certes, i en quin grau, la
intransigència, la crispació i la desunió? És indubtable que en aquests moments
ja no es parla de si la Generalitat ha de tenir o no tal o tal competència més;
ja no es parla de si el seu finançament és defectuós per tal o tal import; ja
no està en primer pla l’explotació fiscal de Catalunya. Ara es parla de quelcom
més transcendental: de la independència o de la submissió del país. La defensa
de cadascuna d’elles implica certament intransigència, la negació total de
l’altra. No hi ha marge per a la flexibilitat, la negociació o el matís. Què ha
passat per haver arribat a aquesta situació? És que tenim un defecte congènit
que ens porta a la intransigència?
La major part de
l’article esmentat gravita sobre l’equiparació de sobiranisme i espanyolisme.
Queden en el mateix pla l’estelada i la rojigualda, la contumàcia
dels uns i l’aventurisme dels altres, el sobiranisme i la interpretació
restrictiva de la Constitució. I tot això entre catalans.
Si parlem
d’intransigència no sembla, però, que sobiranistes i espanyolistes puguin ser
realitats simètriques perquè uns, els espanyolistes, tenen al seu costat
l’exèrcit de l’Estat, el ministeri d’hisenda, el Tribunal Constitucional i el
Tribunal Suprem, entre altres poderosos mitjans que els sobiranistes no tenen.
És per això que els espanyolistes exerceixen una intransigència de fet, mentre
que els sobiranistes la tenen, com a màxim, en les actituds i en les propostes
de futur. Dic això perquè sembla imprescindible tenir present que les actuals
disputes entre catalans són primàriament, com és obvi, la lluita de molts
catalans amb Espanya. A continuació surten els que defensen Espanya i la
continuïtat de Catalunya dintre de l’Estat espanyol. Això és, en termes
històrics i polítics, absolutament normal. També a Irlanda hi va haver
partidaris de continuar dintre del Regne Unit; també en les colònies americanes
hi va haver importants i bel·licosos contingents unionistes. Els exemples són
molt nombrosos. No dic res que no sàpiga tothom. La qüestió és que la
intransigència no ha caigut del cel. Si volem posar-hi remei cal una diagnosi
de la seva gènesi. En altres termes, cal una interpretació històrica. Coneixem
la dels espanyolistes i la dels sobiranistes. Cadascun d’ells dóna la culpa a
l’altre de la situació actual. Ens falta la del Sr. Puigverd, una interpretació
que sustenti la possibilitat de superar la intransigència, val a dir, el
problema polític de Catalunya tal i com ha arribat a ser. En cas contrari, em
sembla que la queixa per la intransigència serà només una lamentació, sempre
pertinent, però políticament irrellevant.
Evidentment, atesa
una situació i una discussió, es pot transigir en determinats punts, però no en
d’altres. I la qüestió és aquesta: és Catalunya una nació? Uns i altres es
prenen molt seriosament la qüestió, com queda clar veient la sentència del
Tribunal Constitucional contra l’Estatut i les declaracions del Parlament de
Catalunya. Uns diuen que no, els altres diuen que sí. Tal vegada uns i altres
es podrien posar d’acord que Catalunya és una mica nació i una altra mica no ho
és? Això, en realitat, ja es va intentar en la Constitució espanyola amb el
terme “nacionalitat” i ja s’ha vist
com ha funcionat.
I després de la
intransigència ve, naturalment, la crispació, com també assenyala, molt
preocupat, el Sr. Puigverd. Certament, és la conseqüència lògica de les
posicions enfrontades en matèries importants i que solen portar una forta
carrega emocional. Comencen les discussions amb tons de veu excessius, la
pujada de les passions, la manca d’anàlisi i de matisos i fins i tot la baralla
o la pèrdua d’alguna amistat. El que s’ha dit sempre: millor no parlar ni de
religió ni de política si es vol tenir la festa en pau.
Però, quina
gravetat té avui la crispació a Catalunya en relació amb el problema polític
del país? El Sr. Puigverd esmenta els sopars de feina, els mitjans de
comunicació “de to petri, tossut, recalcitrant”. És indubtable que la crispació
pot espatllar un sopar d’amics i, per tant, és un factor d’importància respecte
a aquest sopar. També és indubtable que els col·loquis televisius i determinats
diaris poden fer encara més demagògia de la que habitualment fan. La qüestió
és: quina importància tenen aquestes crispacions per al problema polític de
fons que es ventila entre sobiranisme i espanyolisme? Fa la impressió que és
una magnitud bastant negligible. Per altra banda, el problema polític
continuaria igual encara que no hi hagués crispació. Naturalment, tot això val,
repeteixo, si mesurem la situació des del problema polític de fons.
A més de la
crispació l’autor dels articles esmenta, amb un especial dramatisme, la desunió
entre catalans. De nou, com l’hem de mesurar? Sembla que la confrontació
política s’està portant de forma bastant civilitzada. L’exemple més clar és la
Via Catalana, que va ser “un mesurador de força política”. No és molt positiu
que un acte ordenat i pacífic, al mateix temps que multitudinari, sigui
mesurador de la força política? Ningú ignora que han estat les bales les que
han fet acte de presència, freqüentment, en situacions com és ara la del nostre
país.
El Sr. Puigverd
desqualifica l’espanyolisme i el sobiranisme com a creadors d’intransigència,
de crispació i de desunió, i en el joc democràtic tampoc no hi confia. Al
respecte és contundent: “Serà una decisió democràtica, diuen els sobiranistes.
No dic que no. Però serà una democràcia feta a mida dels intransigents”. És una
possibilitat, certament. En aquests moments estem en una democràcia espanyola
que podríem anomenar colonialista respecte a Catalunya. Vol dir el Sr. Puigverd
que una Catalunya independent discriminaria els que no portessin cognoms
catalans o els qui no dominessin la llengua? O vol dir que la independència,
encara que vingués per una majoria de vots, seria un contratemps per als qui hi
haguessin votat en contra? I si no vingués, no seria un contratemps per als qui
la volen? Llavors, què? Un nou article de 29.10.2013, titulat “L’hora dels moderats”,
coordinat amb l’editorial de La Vanguardia de 27.10.2013,
permet anàlisis ulteriors.
Com deia abans,
l’autor carrega contra l’espanyolisme i contra el sobiranisme. Aparentment de
forma igual, coherentment amb la seva consideració com a fenòmens simètrics
caracteritzats per la intransigència.
Davant aquesta,
vet aquí la proposta, compartida per La Vanguardia: moderació,
diàleg, fugir del “dol tremendista”. Realment hi creuen en aquestes paraules?
Realment creu que “la tercera via (que no ha definit ni mínimament) pot
canalitzar les energies catalanes vers un objectiu factible, satisfactori,
negociat”? Un es pregunta si la proposta de nou Estatut no va ser un intent de
diàleg i si la proposta de pacte fiscal no va ser el mateix.
Una cosa queda
clara: és imprescindible per entrar en la moderació renunciar a fer una
consulta a Catalunya, ja que cap partit polític espanyol, em sembla, admet la
idea, encara que una amplíssima majoria de catalans l’aprovi.
És sensat
renunciar a la consulta? Em sembla que la resposta depèn dels objectius que
cerquem. Si ens acontentem amb un finançament una mica millor, solament una
mica, i amb alguna competència més per a la Generalitat, i estem disposats a
passar uns quants anys dialogant, llavors sembla sensat. I si a més volem
competència exclusiva sobre l’aeroport i el port de Barcelona així com sobre
les carreteres que avui són de l’Estat? Si a més volem sobirania fiscal? I si a
més volem sobirania cultural, inclosa la llibertat per gestionar l’ensenyament
segons el nostre criteri? I si a més volem suprimir les diputacions? I si a més
volem portar el sistema sanitari amb entera llibertat? I si a més volem
garanties –en el cas que sigui jurídicament possible– de no veure anul·lades
les nostres competències per lleis orgàniques o bàsiques? I si...??
La qüestió és
aquesta: a què ha de renunciar Catalunya per tenir el tipus de moderació que el
Sr. Puigverd i La Vanguardia desitgen? Renunciar al sobiranisme és la primera
submissió de Catalunya a Espanya ja que, considerada en si mateixa, és una
opció lògica i consistent (recordar Escòcia). Fins on haurà de continuar la
submissió de Catalunya?
El Sr. Puigverd
porta elements per refredar els sobiranistes reals o potencials, però les seves
propostes positives són molt inconcretes. Li passa com als espanyolistes, que
s’han mostrat incapaços d’articular un discurs positiu amb relació a Catalunya.
