LA FORÇA DEL POBLE

…Quan  travessà  la  plaça   Trubhaya,   Chepizhin  s’aturà i  mirà lentament  i  amb  atenció el  cel  blau cendra de  l’horabaixa.  El  cel  dels  somnis  infantils  estimulava  a  una  contemplació plena  de  tristesa i  melancolia  irracional...   Però  no  per   a  ell: el  firmament  era  un  laboratori  de  l’univers  on  aplicava  la  força  de  sa  raó i  observava amb  els  ulls  d’un  camperol  que  mira  un  conreu  regat  amb  la  pròpia  suor.

            La  vista  d’aquells   centellats  estels   vespertins  evocava  tal volta  en  sa  ment les  explosions  de  protons,  les  fases i  els  cicles evolutius de  l’univers,  la  híper-solidesa de  la  matèria,  les  pluges  estel·lars i  els  huracans  de  varitrons,  els  instruments  que  registraven el  flux  invisible de l’energia  astral,  les  diferents  teories  cosmogòniques  i  ses  pròpies  conjectures...

            O tal  volta altres  pensaments  totalment  diferents  sorgien  en  la  ment de Chepizhin  mentre mirava amb el  nas  arrufat aquelles  estrelles vespertines que  espurnejaven  en  el  cel.

            ¿Tal  volta recordava una  foguera  enmig  d’un  bosc nocturn,  son  fullatge  negre de  fulles   delicadament  retallades,  el  crepitar de les  llenyes consumint-se   en  el  foc i  un  perol cobert de  sutge que  bullia, borbollejant  suaument, el  mill ?

            Tal  volta  li  vingués  a  la  memòria  els  record de  com,  quan  era  nin,  s’asseia  a  l’hora  tranquil·la   del  capvespre  damunt  els  genolls  de  sa  mare  i,  envoltat en  la  calor de  son  alè i  ses  mans,  que  l’acaronaven  el  cap,  no  podia  deixar  de  mirar,   meravellat  i  entre  badalls,  les  estrelles.

            Entretant,  els  aeròstats havien pujat  entre  les  poques  estrelles  i  els  fràgils   núvols  plomissos,  i  els  grossos  feixos de  la  defensa  antiaèria puntejaven el  cel  aquí  i  allà.   La  guerra  havia  entrat  a  les  ciutats,   als  camps  cultivats  i  en  el  cel  rus...

            Se n’adonaven de  que  en  tot  allò covava una  altra  qüestió  que  englobava la  guerra  i  el  treball, i  en  definitiva,  tot  quan  angoixava  son  cor.

            De  cop  Chepizhin   mirà  Shtrum  i  digué:

            -¡Feixisme!  ¿Què les  ha  passat  als  alemanys?  Davant  les  brutals  bestieses  que  cometen  els  nazis,   dignes de  l’Edat  Mitjana,  hom  es  gela  la  sang.  ¡Cremen  pobles,  construeixen  camps  d’extermini,  massacren els  presoners de  guerra  i  els  civils... quelcom  que  no  s’havia  vist  des  dels  temps  prehistòrics !  Sembla  que  tot  lo  bo  que  tenien desapareixi   sense  deixar  rastre.  Ja  no  queden  entre  ells  homes  honests,  magnànims  ni  pietosos.   ¿ Com  és  possible?

¡ Si nosaltres  descobrim com  eren  els  alemanys  partint  del  coneixement de  llur  meravellosa  ciència, llur  literatura,  llur  música  i  llur  filosofia !    ¿I què  em  diu  del  moviment  obrer?  ¿D’on  surt  tanta  maldat ?  Per  allà  es  diu  que  s’han  regenerat,  malgrat  el  correcte  seria dir que  han  degenerat.  Sembla  que  Hitler i  sa  doctrina tinguin  la  culpa  d’aquesta  transformació.

            -Segur que - digué  Shtrum-,   és  el  primer que  hom  pensa  quan  veu  aquestes  coses:  Mahoma va  a la  muntanya  i  al  mateix  temps  la  muntanya  va  a ell.  Tanmateix,  el  hitlerisme   no  apareix del  no-res.   No  fou  Hitler  qui  inventà  això  de:  “Alemanya,  Alemanya  sobre  tot ! “  (primera  frase  del  Himne  nacional  alemany).

            Fa  poc  llegí  les  cartes  de  Heine,...  Ja  aleshores  parlava  d’aquest  repugnant,  hipòcrita  i  baladrer   nacionalisme  alemany  i  sa  estúpida animadversió cap  als  veïnats  i  altres  pobles  estrangers...    Nietzsche començà a  predicar  el  concepte  del  “super-home”,  la  bèstia rossa,...a  qui  tot  li  era  permès...

Quan  Hitler   arribà  al  poder  sabia  que  les  seves  propostes  serien  ben  rebudes  sens  dubte,  comptava  amb  nombrosos  acòlits entre  els  industrials, els  nobles  prussians,  els  militars  i  els  petits burguesos  ¡Els  consumidors  mai  falten  a  la  cita !

...

-El feixisme  és  fort,  però  el  seu  poder  no  és  il·limitat.  Això  s’ha  de  comprendre   bé.   En  essència,  Hitler  canvià   no  tant  la  relació com  la  disposició  dels  ingredients...que  constitueixen  la  paella  de  la  vida  alemanya. Tots els  residus humans del  capitalisme, tota  la  porqueria i  escombraries que  fins  aleshores havien  estat  ocultes   pujaren,  mentre que el  ver bo i  judiciós de  la  vida  popular –el pa de l’existència- es  fongué en  el  fons fins  a  fer-se quasi invisible, però  seguí  viu. És  indubtable que  el  feixisme  corrompé l’ànima  de  molts; tanmateix, el poble es  manté. El  poble  es  manté.

...

-Imagini’s una  ciutat habitada per  gent amb  fama  d’honrats, bons, savis, compassius i simpatitzants amb  les  classes populars, als  quals  tot  el  món  coneixia, des  dels  més  petits  fins  als  més  grans.  Aquelles  persones  contribuïen  a  enriquir  la  vida  ciutadana; ensenyaven en  les  escoles i  universitats,  escrivien llibres i articles  en  els  diaris  obrers  i  en  les  revistes  científiques,  treballaven  i  lluitaven  pels  drets  dels  treballadors. Se’ls podia  veure  en  públic  des  del  matí  fins  al  vespre,  cada  dia.  Estaven per  tot  arreu: en les  fàbriques, en  els  col·legis, en les conferències  i  al  carrer  i  places.

Tanmateix, quan  tombava  la  nit,  una  altra classe  de  gent sortia, gent  la  vida  secreta i  negocis  bruts  de la  qual   pocs  coneixien a  la  ciutat.  Aquella  gent  tenia  por  a  la  llum  del  dia  i  pasturava a  les  fosques,  d’amagat  a  l’ombra  dels  edificis.  Malgrat  això,  arribà  un  moment  que  les  forces  brutes i  tenebroses irromperen de  la  mà  de  Hitler.   A  les  persones que  omplien  la  vida  de  llum  les  confinaren en  presons  i  camps  d’extermini. Molts  periren en la  lluita, altres  s’amagaren.  Durant  el  dia  ja  no  se’ls  veia  pels  carrers , per  les  fàbriques,  en  els  col·legis ni  en  els  mítings obrers.  Cremaren  els  llibres  que  havien  escrit...

...

Tanmateix,  l’essència de  la  raó,  de  la  moral i  de  la  pietat populars viurà  eternament,  faci  el  que  faci  el  feixisme per a  destruir-la.

(pàgines 259-262)
    Continuà sense  esperar  la  resposta de  Shtrum:
    - El  mateix es pot dir d'una  persona en  particular, Un és  una  mescla de  raons  diverses i  amaga moltes  coses en  son  interior, algunes  són tal  volta de  naturalesa bruta i primitiva. Amb freqüència,  una  persona que  viu en  unes  condicions  socials favorables ignora quant s'amaga  dins  els  sótans del  seu  propi  esperit. En el  cas que  passàs  una  catàstrofe  social,   ¡ ves  a  saber quina  porqueria i  immundícies sortirien des  del  subsol, bollint i  enfangant  les  estàncies netes  i  lluminoses !
    Shtrum respongué:
    - Dmitri Petrovich, diu  que  un  home és  una  mescla de  raons  diverses.  Tanmateix, tu mateix i  ta  vida entera ho  desmenteixen: és pur  i  transparent, sense  sótans i  subsols. Ja  sé que  no  és  costum agafar com  exemple els  presents,  però per  a  contredir  els  seus  arguments  no  és  necessari  invocar  a Giordano  Bruno  ni a Chernishevski, basta  mirar al  voltant.  ¡ Tal  com  ho  explica  no  es  pot  comprendre cabalment el  que  passà  a  Alemanya ! Un  farcell  de  dolents,  diu vostè, irrompí en la vida germànica. Però  foren   ja  moltes  les  vegades en  les  quals  la  reacció alemanya agafà  el  poder  en  els  moments  decisius... 

263

Però és indiscutible que la  moral  i  la  pietat  populars són  indestructibles i  més  fortes  que  Hitler  i  la  seva  destral.   ¡ El feixisme serà  destruït mentre  que  els  essers  humans   seguiran essent  humans  per  tot, i  no  sols  en  Europa, ocupada  avui  pels  nazis,  sinó  també en  la  mateixa  Alemanya !  ¡La  moral  del  poble!  Llur  “credo”  es  recolza en  el  treball  lliure, útil i creador; llur  essència  està en  l’afirmació de  la  igualtat, la llibertat  i  el respecte mutus, que  es  fonamenten  en  la  convicció  de  que  els  treballadors  de  tot  el món  tenen  dret  a  ser  lliures i  iguals  sense  que  ningú  els  exploti.  La  moral  del  poble  és  senzilla: els  meus  drets  són  sagrats,  ja  que  són  els  drets  de  tots  els  treballadors  damunt  la  Terra.  Mentre  que  el  feixisme  i  Hitler afirmen  el  contrari amb  un  ímpetu i  una  violència  excepcionals:  el  meu  dret  es  basa en l’absència  absoluta  de  drets  de  les persones,  de les  nacions  i  del  món  enter.

...  –tens raó: els essers  humans  seguiran  essent  humans,  mentre  que  el  feixisme  serà  destruït. Seria  impossible seguir vivint  sense  estar  segurs  d’això. Comparteixo  ta  fe  en  la  meravellosa  força  del  poble,  tu  ets  un  dels  que  m’ensenyaren  a  creure  en  ella.  També  sé  que  la  font  d’aquesta  força  està, en primer  lloc,  en  els  treballadors,  en  els  progressistes i  els  humanistes  que  es  nodreixen de  les  idees  de  Marx,  Engels i Bebel.   Tanmateix,  ¿on es  troba  aquesta  força  en  l’Alemanya  d’avui?   ¿ Tal volta en  la  pràctica  de  reduir  a  cendres  nostre  país, nostres  ciutats, nostres  camps i  pobles?  ¡Això  em  dol   fins  al  moll  dels  ossos !

....

 (pàgina 264)

 –L’energia  és  eterna,  facin  el  que  facin per  a  destruir-la.  L’energia  que el  sol  irradia a l’espai travessa  el  “buit”   de   l’obscuritat i  ressuscita en  el  fullatge  d’un  pollancre, en  el  suc vivificant d’un  bedoll,  s’amaga en la  pressió intramolecular dels  crestalls i  en  el  carbó  mineral.    L’energia  solar  és el  ferment  de  la  vida.  El  mateix  val  pe  l’energia  espiritual d’un  poble:  es pot  ocultar  però  és  indestructible.  Un  cop  i  un  altre  emergeix de  son  estat  latent per  a  formar  coàguls  macisos,  que  irradien llum  i  calor,  dotant  l’existència  humana  de  sentit.  ¿Saps  què?   La  millor  prova de  la  immortalitat   d’aquesta  energia resideix en  que els  cappares del  violent i  infame règim  feixista  intenten convèncer als  pobles de  que  els  nazis  són els  paladins de  la  justícia  i  el bé   socials.  Cometen  els  majors  crims  d’amagat  perquè  la  seva  experiència  els  diu  que  el  mal   no  solament  engendra  mal,  sinó  que  és  capaç  d’induir  al  bé,  endemés  de  reprimir-lo. Són incapaços  de  jnustificar la  idea  fonamental de  l'amoralisme feixista que  afirma una  sobirania personal, racial i  nacional mitjançant la  negació sanguinària de  la  sobirania personal, racial i popular  dels  demés.  Són  capaços d'ofuscar, enganyar i arrabassar per  un  temps  l'ànima  d'un  poble, però  ja  mai podran  convèncer-la ni  transformar-la al seu  capritx.

(pàgina  265-266)

 ...
      les relacions  socials  necessiten  de  l'estudi científic  com  el  món  natural.  Les  lleis  de  la  termodinàmica  no  admeten punts  de  vista  subjectius.   ¡ Vostè  que  sempre  ha  estat  partidari  del  principi de  la  causalitat i  objectivitat  en  la  física !  
Si  s'accepta  l'esquema  que  ve  de  proposar,  un  es  converteix  sense  vole  en  pesimista, que  no  en  optimista,  perquè  nega de  fet  les  idees  del  progrés  i  del  canvi.  Comprenc que  això  li  permeti creure  que  la capacitat que  té  el  feixisme  per a  tranformar  les estructures  socials i mutilar l'esser  humà  no  és  il.limitada.
     Tanmateix,  provi  d'aplicar  el  seu  esquema no  ja  al  feixisme,  que  desapareixerà,  sinó  als  fenómens socials de  índole  progressista com,  per  exemple, les  revolucions i  els  moviments  d'alliberació...  Llavors veurà que  l'esquema en  qüestió augura l'anquilosament  perquè, segons  ell, ni  tant  sols  la  lluita revolucionària de la  classe  obrera seria  capaç de  transformar la  societat ni  de  fer que l'home assoleixi una  cota  més  alta  en  llur  evolució.  D'aquesta  manera,  la  cosa  quedaria en  un  simple  canvi de  disposició dels  ingredients  de  la  paella  social .  ¡ Però  això no  és  així !   Des  de  que  Rússia  és  soviètica,  el  país,  l'economia, la  societat i  les  persones que  la  componen  han  canviat.

267

NOTA.-  Vasili  GROSSMAN  publicà  aquest  llibre en  1952.  (Encara  no  estava desenganyat del  règim  "soviètic")

                Aquella  vegada, tanmateix, Semionov  es  mostrà  pràctic  i  trobà  una  bona  posada.  Era  una  casa  espaiosa i  de  sòtils  alts en  la  qual  s’havia  allotjat   l’oficina  del  “xef” de  la  rereguarda abans  de  partir  aquell  mateix  horabaixa.

            Els  propietaris,  un  matrimoni  d’ancians i  una  dona jove,  alta  i  de  bona  planta,  a  la  qual  seguia  pet  tot  un nin ranquejant, ros i  ulls  obscurs,  havien  esguardat  des  del  matí,  dempeus baix  el  porxo de  la  cuina d’estiu,  els  preparatius de  la  partida  de  l’oficina.

            Després  de  dinar,  els  darrers  servicis de  l’Estat  Major  se  n’anaren juntament  amb  el  batalló  de  defensa, deixant  el  poble  sense  una  ànima.  A  l’horabaixa,  la  planícia  de  l’estepa es  tenyí  de  bell nou amb  els  colors  humits de  l’ocàs.  En  el  cel  tornava  a  lliurar-se la  silenciosa  batalla entre  la  llum  i  les  tenebres.  Damunt  la  terra,  condemnada a  l’obscuritat,  els  olors  i  els  renous  sords del  cap  al  tard  desprenien altre  cop  tristesa  i  desfici.

            En  la  guerra  es  viuen  hores  i  dies  embriagadors  i  a  la  vegada amargs  en  els  quals un  poble  resta  sense  govern,  silenciós  i  expectant.

            L’Estat  Major  aixecà  el  campament...

...

            En  moments  així  els  habitants  del  poble  es  tornen  sentir  lliures i  al  mateix  temps  desemparats.  Els  nins  recerquen  arreu-arreu  per  si  els  soldats,  darrere  la  partida,  han  oblidat qualque  “conserva” sense  obrir, qualque  candela  sense  encendre,  qualque  fil  de  ferro  o  una  baioneta...  Les  velles,  atentes, passen  revista   a  sa  hisenda,  tal  volta  temorenques de  que  els  hostes  hagin  agafat  una  llàntia,  unes  tisores,  un  pot  de  “querosen”   o  una  corda.  Un  vell,  en  canvi,  sol  comprovar quanta  llenya  han  consumit,  quantes  pomes  ha  agafat  de  l’arbre i  si  han  cremat  les  posts  de  fusta  seca  destinades  a  adobs.  Quan  acaba la  “revista”,  grunyirà:  -  Ai¡,  reputes...

            Aleshores,  la  vella  vindrà  a  afegir:  -  El  dimoni de  cuiner  se n’ha  dut  el  tonell.

         Una  dona  jove  esguardarà  pensativa  la  carretera  deserta,  provocant amb  son  gest  que  sa  sogre  s’enfadi,  vigilant,  i  mastegui  a  mitja  veu:  -  ¡Vaja, vaja...s’ha  posat  nostàlgica... la poca-vergonya !

            El  poble  abandonat per  les  tropes es  tornarà   espaiós  i  tranquil,  però tan  melancòlic que  podria semblar  que,  en  lloc  d’un  dia  o  dos,  aquells  hostes  hagin  passat  allà  tota la  vida...

            Aleshores els  pobletans recordaran  a  cada un  dels  oficials  de  l’Estat  Major:   un  era  callat  i  diligent,  no  aturava  de  treballar  amb  papers;  un  altre  temia  els  “caces”,  arribava  el  primer  al  menjador i  se’n  tornava  el  darrer;  un  tercer era  senzill  en  el  tracte  i  s’asseia a  fumar amb  els  vells;  un  quart   cercava  anar  de  bromes  amb  les  dones  joves   i  un  quint   era  arrogant,  no  parlava  amb  ningú,  però  sonava  la  guitarra  i  tenia  bona  veu.  Quant  a  l’origen, costums i  estat  civil,  en  el poble  no  mancava  la  informació  completa, proporcionada  a llurs  habitants pels  missatgers,  ordenances,  fusellers  i  xofers   dels  qual  se’n  recordaven  pels  noms: Vanka,  Grishka, Mitka... 68

            Tanmateix,  passava  una  hora i  el  vent  cobria de  pols  les  petjades d’aquells  que  havien  partit.  Aleshores,  en  el  poble  silenciós  sortia algun  refugiat o  refugiada    provinent de  l’oest amb  una  nova que  commocionava les  ments  i  els  cors:  la  carretera  estava  buida  de  tropes  i  els  alemanys  s’apropaven...

________________________________

68.- Diminutius  de  Ivan ,   Gregori,  Dimitri...

(pàgina  413-414)