“A Ítaca
creiem que
per sortir
del forat
cal saber
que algú t'espera”
(Laura Mor –CR) Avui seran tres més a dinar. Ja viuen en un altre pis
de la Fundació Acollida i Esperança, de forma més autònoma, però tornen a
Ítaca perquè s'hi “senten com a casa”. És una situació habitual en un projecte
que celebra vint-i-cinc anys de trajectòria al barri Gòtic de Barcelona i que
es manté fidel als orígens: l'atenció als més vulnerables.
Tenir la sida o el VIH als anys vuitanta era l'origen
de molts estigmes i situacions de marginació i exclusió social. Llavors la
germana Genoveva Massip, filla de la Caritat, i el franciscà Josep
Costa van crear un espai d'acollida que en molts casos va servir perquè
persones malaltes i soles poguessin morir acompanyades: el pis Ítaca.
“La soledat
no buscada és dura i violenta”
L'actual coordinadora d'Ítaca, Esther Borrego, destaca
com el treball es continua fent des del vincle i la confiança entre la persona
atesa, els professionals i col·laboradors i els mateixos companys de pis. Ella
fa vuit anys que hi és i reconeix amb admiració que “el voluntariat en
aquesta casa és un regal”.
La gestió d'un equip humà nombrós –són una seixantena
de voluntaris– comporta dificultats, però també “caliu i grandesa”. Borrego
està convençuda que és un dels puntals del projecte i el seu tret diferencial.
Des del punt de vista de les persones ateses és significatiu tenir tantes
persones diferents disposades a dedicar-los el seu temps: “Creiem que la millor
manera per sortir del forat és saber que ets important per algú i que aquest
algú t'espera”. També diu que “és un acte de veritable participació
ciutadana: fer un món millor començant per allò que m'envolta”.
Però tots són conscients que treballen amb matèria
sensible: “La soledat no buscada és dura i violenta”, diu la coordinadora del
centre. Per això es treballa la creació de vincles, que són necessaris per
a tots. Molts dels col·laboradors defineixen el fet de venir a Ítaca com
“passar una estona amb uns amics”.
Un estil
compartit per Sostre
El projecte d'Ítaca recorda l'experiència de Sostre:
el pis del carrer Pescadors de Barcelona on un grup nombrós de voluntaris fan
torns per conviure amb gent sense llar, una iniciativa de la comunitat de
famílies laiques que viuen al mateix barri de la Barceloneta.
A Sostre parlen d'una “relació propera i amistosa”
entre voluntaris i usuaris i es diferencia de l'experiència d'Ítaca, entre
d'altres coses, pel fet que no té una comunitat al darrera. Però la convivència
més espontània, sense un programa d'activitats i amb les portes obertes són
comunes en ambdós casos.
Borrego explica que la Fundació Acollida i Esperança
en els seus inicis es van inspirar en l'Arca de Jean Vanier, que creava
comunitats de vida en què convivien persones amb discapacitats i d'altres que
no ho eren. “És un model on es comparteix vida”, diu. S'hi troben els que
hi van de visita, d'altres que hi treballen i les persones que necessiten
aquell espai. “En aquest compartir el rol que s'estableix entre les persones no
és el mateix que en espais més formals”, sosté Borrego.
I de fons l'objectiu és el del principi: buscar
la millora de l'autonomia i qualitat de vida de les persones
acollides, que s'han quedat al carrer sense res ni ningú. Ítaca, de
la Fundació Acollida i Esperança, comparteix així
valors i missió amb la institució mare, l'Obra Social de Santa Lluïsa de
Marillac, que aquest curs ha celebrat 35 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada