PATRIOTERISME

El   vast  i  buit  espai  tardoral  tancava una  bellesa temible, una  majestuositat portentosa.  La  immensitat de  les  terres  s’albirava  en  tota  sa indestructible unitat.  El  punyent  vent  tardoral  agafava  força al  llarg  de  mils  de  kilòmetres per  a  bufar damunt  els  camps  de  Tula, les  comarques  de  Moscou, els   boscos  de  Perm,  la  serralada  dels  Urals,  l’estepa de  Barabinsk,  la  taigà,  la  tundra  i  la  inhòspita península  de  Kolimà.

A  Krimov li  semblà  haver  copsat  amb  tot  son  esser la  unitat  entre  les  desenes  de  milions  de  germans  i  germanes que  s’havien  aixecat  en  armes per  a  lluitar  per  la  llibertat  del  poble.  La  guerra arribava  als  racons  més  amagats,  de  manera  que,  entressin  per  on  entressin els  alemanys, una  barrera  viva,  composta pels  regiments  de  la  reserva de  l’Exèrcit  Roig,  tancava  llur  pas.  Els  moderns  blindats fabricats  en  els  Urals posaven  emboscades  a  l’enemic,  els  regiments  d’artilleria de  nova  formació el  rebien  amb  foc  creuat.  Els  que  reculaven  per  les  carreteres  i  els  camins  veïnals   cap  a  l’est,  els  que  assolien  rompre  el  cerc  de  l’enemic en  la  mateixa direcció,  no  s’escampaven  sinó  que  tornaven  a  formar  part   dels  exèrcits  de  combat  i  de  treball,  per  a enfrontar-se  de  bell  nou  a  les  hordes invasores i  opressores.

....

...Hi  havia  allà  oficials  de  l’Estat  Major, col·laboradors   de  la  direcció política  i  soldats.  Romangueren  en  un  llogaret  prop  de Odoyev...

Una  dona  vella  els  rebé  encantada i  es  mostrà  molt  hospitalària.  Contà que  sa  filla,  obrera  d’una  fàbrica  de  Moscou,  l’havia  menat  al  poble  quan  començà  la  guerra...

Més  tard,  els  soldats  cuinaren  una  ollada  de  patates.  Quan  tots  hagueren  sopat,  la  vella  dempeus i ran  de  la  porta   anuncià:

-   Ara  us  cantaré  unes  cançons.  

         (pàgina  315)

Krimov  estava  recolzat damunt  un  munt  de  palla.  Recordava  una  altra  anciana  alta,  magre,  de pèl  canós  i  entrenat  que  havia  sortit  de les  fosques per  a abrigar-lo  amb  la  flassada  que  havia  caigut, i  senyar-lo  amb  la  creu mentre  el  romania  en  un  poblet  “bielorús”,  fronterer amb  la  regió  de  Chernigov...

...Recordà  com  una  nit de  setembre de  1941 un  combatent chavash  (a),  ferit  en  el  pit,  s’havia  arrossegat fins  al  poble d’Ucraïna   on  havia  quedat  a  romandre.  Dues  camperoles ancianes portaren  el  ferit a  la  casa  on  s’allotjava  el  comissari.  Les  benes que  creuaven  el  pit  del  combatent  estaven  saturades  de  sang.  Quan  s’assecaren, li  oprimien  el  pit  con  si  fossin arcs  de  ferro.  El  ferit  s’ofegava.  Llavors les  dones  tallaren  les  benes i li  aidaren  a  seure   perquè  pogués respirar...

...Poques vegades havia  percebut amb  tanta  claredat  com durant  aquells  mesos l’essència de  la  unitat  soviètica.   Pensà  que  els  feixistes  havien  ideat destruir-la  emmetzinant   ses  aigües   serenes  i  profundes  amb  la  corrent  revolta i  pudent del  racisme.  Tenia  gravada  a  la  memòria una  imatge que  dia  i  nit  li  rompia  l’ànima:   la  part  de  davant  d’un  blindat  alemany que  arrossegava roba  de  dona feta  parracs,  salpicada de  sang...

... Evocà amb  claredat la  imatge moscovita de  varis  comunistes italians, anglesos, alemanys,  francesos,  indis  i  búlgars  que  havien  sortit  de   l’hotel  “Lux”  per  a  caminar  pel  carrer  ...,  agafats  de  la  mà  mentre  cantaven  una  cançó  russa.   Feia  un  temps  propi  del  mes  d’octubre: boira,  obscuritat, una  pluja freda a  punt  de  convertir-se  en  aigua-neu.  Els  carruatges  sotraguejaven;  els  vianants  caminaven amb  els  coll   dels  abrics alçats.  Els  comunistes  marxaven  formant  una  ampla  filera al  llarg  de  les  faroles,  que  donaven una llum  opaca  i  boirosa...

¿Qui d’aquells  comunistes   recordava  encara  la  cançó que  havien  cantat  aleshores,  i  qui  d’ells  seguia  viu ?   ¿On  serien ?  ¿Lluitarien  contra  el  feixisme ?

Krimov   se  n’adonava que  les  contradiccions  que  el  turmentaven no  eren  fruit  de   sa  imaginació, sinó que  bellugaven  dins  la  “folla”  realitat;  un  i  altre  cop repetia  per  a  sí,  estrenyent les  dents,  les  paraules  de  Lenin  sobre  la  doctrina  de  Marx:   “És  invencible perquè  és  certa”.

______________________________________________
a.- Ètnia  turca  originària  d’una  àrea que  s’estén des  del  Volga  a  Sibèria.

(pàgina  318)

Aquelles  formes  “úniques”  sempre  sorprenien quan se’ls  contemplava: ¿què  eren?  ¿Coloms ?  ¿Núvols ? ¿  Un  somni humà fet  pedra o  pedra  feta  pensament i  somni  humà...?

Els  avets voltant  el  Mausoleu  de  Lenin estaven immòbils.  El  blau  cel  de  la  vida sols  es  deixava  entreveure en  la  pètria  tristesa de  llurs  pesades rames.  Al darrere d’ells  s’aixecava la  pedra  tallada de les  muralles  del  Kremlin, el  perfil de  les  quals  atenuava el  blanc  del  gebre.  La  neu  ara   parava  suara    queia  en  cops  suaus  sumint  el  monument  a  Minin i  Pozharski 11  en  la  fosca,  cobrint  el  llamborda de  la  plaça  on  en  altres  temps s’havien  executat els  reus.

A  Krimov   se  li  acudí  pensar  davant  el  Mausoleu  de  Lenin que  la  Plaça  Roja   era  el  pit  de  Rússia, un  pit  ample  i  prominent  damunt  el  qual flotava el  càlid  baf de  son  alè.  Sobre  el  Kremlin davallà  l’ample  cel rus   embegut  del  fred dels temps  de  la  guerra que  havia  vist  en  els  boscos tardorals  de  Briansk.

Els  soldats  formaven files al  llarg  de  la  plaça.  Tots  vestien  capots,  portaven  gorres mastegades  amb  orelleres i  calçaven  unes  botes enormes  i  tosques.  Aquell  agrupament no  responia  a  una  reunió  convocada  després  d’un  curs  llarg  de  formació  en  les  “casernes”; provenien d’unitats  de  combat  en  la  reserva  o  d’artilleria.

Aquell  era  l’exèrcit  del  poble. Els  soldats  eixugaven  d’amagat –uns amb  un  guant  de  lona  banyat  per  la  humitat,  altres amb  un  mocador o  amb  la  mà- l’aigua  que  la  neu  degotava en  llurs  rostres.

Allà  estaven,  abillats amb  aquells  capots  mal ajustats,  subjectats amb  cintes...

....

Stalin  s’apropà  al  micròfon per  a  pronunciar  un  discurs...

-¡ Mort als  invasors  alemanys!-  cridà  i  alçà  un  braç-.  ¡ Cap  a  la  victòria !

            Llavors  començà  la  desfilada...   en  un  moment  que  les  hordes de  Hitler  eren  a  quatre  passes...

_______________________________________________

11.-  Monument  en  honor  a  Knsma  Minin,  un  carnisser  de  Nizhni Nóvgorod  i  al  príncep  Dmitri Pozharski,  els  quals en  1612  lideraren la  resistència  contra  el  poder  polac....

(pàgina  327)