CATALANS... GANDHI...

I què vol dir pels catalans seguir l'exemple del Mahatma?

En els darrers temps, molts comentaristes (exemples destacats en són, per exemple, en Vicent Partal i en Quim Torra) han ressaltat sovint la figura de Gandhi com l'exemple en el que l'independentisme català s'ha d'emmirallar. Això, però, no vol dir que portant al costat de l'estelada un retrat seu ja fem el fet. Ho tenim prou clar què vol dir seguir l'exemple de Gandhi? Voler aconseguir-ho tot per vies pacífiques i democràtiques, no deixar-se provocar i rebutjar qualsevol tipus d'acció violenta que ens desacreditaria davant del món, forma part d'aquest exemple, però aquest va més enllà.

Per començar: no es tracta de què Gandhi sigui un exemple a seguir només per un o més dels nostres polítics. No. Si volem arribar a la fi del viatge que hem emprès, l'exemple l'hem de seguir tots els ciutadans d'aquest país nostre i difícil. Per això potser no sobra pas preguntar-se què faria Gandhi avui i en aquests mesos vinents si fos un català dels nostres dies. I preguntar-se si cadascú de nosaltres està disposat, en la mesura que pugui, a fer allò que faria ell. I això què vol dir? Permeteu-me una interpretació molt personal de quina crec que seria l'actitud del Mahatma, aquí i avui, sobretot si la política espanyola, duta pel pànic es tornés completament boja.

-Com que Gandhi era una persona altament intel·ligent (com va demostrar de sobres tota la seva trajectòria) no es deixaria portar per miratges fútils, per il·lusions vanes o per prometences buides de sentit, i estaria (com ho va ser al seu país) al costat o al davant de tot del moviment independentista, una vegada provat que tot el que Espanya està disposada a fer és, com a molt, discutir si rebem més o menys engrunes de la seva taula, si som bons nens, els deixem tranquils i poden seguir fent el que vulguin a casa nostra.

-En els temps de Gandhi l'imperi britànic encara podia usar la força, per bé que al final tots els fusells i canons no li servissin de res. Espanya ("por el imperio hacia Dios") substitueix els fusells pels tribunals polititzats i dòcils. Pot passar que Espanya vulgui inhabilitar qualsevol català amb una responsabilitat pública, que no claudiqui. És a dir que destitueixi o fins i tot empresoni, presidents, consellers, diputats, alcaldes, regidors i qualsevol altre càrrec electe que no vulgui ajupir-se. I què faria Gandhi en aquest cas? Jo crec que es negaria rotundament a acceptar com a legítims tots aquests veredictes i només reconeixeria l'autoritat dels destituïts, dels empresonats o dels que n'agafessin el relleu, dins del país o a fora (aquí entraria en joc la prevista assemblea de càrrecs electes). i totes les ordres del govern espanyol se les passaria per l'arc de triomf. Sense cridar, però sense cedir en res.

-Gandhi, al carrer, al treball o a les manifestacions públiques (i potser silencioses, que impressiona encara més) faria palès a les autoritats forasteres que segueixen sent forasteres, però que aquí ja no són autoritats.

-Gandhi no demanaria a ningú amb responsabilitats familiars que es deixés empresonar com ell per haver-se destacat de la massa manifestant, però si que demanaria que formés part d'aquesta massa, que s'empesqués noves formes de protesta, i que tingués en compte que l'estat, a la nostra àrea política i cultural, no pot empresonar milers i milers de ciutadans sense ser aïllat i sancionat per la comunitat internacional. I si l'estat no pot empresonar mig país no tindria cap argument coercitiu per fer pagar les multes amb les que es volgués posar la por al cos de la gent.

Certament no podem comparar la petita Catalunya amb la Índia gegant que s'arrenglerava (almenys el poble petit) al darrera  del Mahatma. Però Espanya tampoc és el llavors encara poderós imperi britànic. Amb tota la força coercitiva que li queda a l'estat espanyol, li manquen polítics prou intel·ligents com per haver solucionat a temps el seu "problema catalán". I no podent emprar la força de les armes, la que li queda dels mitjans judicials-legalistes només tenen la força que els catalans els hi vulguin permetre. I si tots fem el que faria Gandhi, si ens limitem a obeir només les lleis i les normes que siguin promulgades pels nostres caps, pels que hem elegit lliurement, no hi haurà qui pugui aturar l'emergència de la nostra terra com un nou estat a la comunitat internacional.

Mohandras Karamchand Gandhi, titulat pels seus contemporanis amb l'honorífic títol de Mahatma ("el d'ànima gran") és una figura estel·lar de la història universal. Si enlairem el seu nom al davant nostre, no l'usem en va. Siguem-ne dignes.

BATLESSA ... BARCELONA...

Carta oberta a Alfred Bosch

Dijous passat va ser un dia molt important per a Barcelona. Vam aprovar, gràcies al suport d’ERC, del PSC i a l’abstenció de la CUP, una modificació pressupostària que ens ha de permetre avançar en la construcció d’un nou model de ciutat. Les aportacions d’ERC han estat molt valuoses i estic convençuda que suposaran una millora en la qualitat de vida de molta gent, principalment la que més ho necessita.

Una vegada més es va posar en evidència quina és la majoria que cal per tirar endavant mesures que donen resposta a l’emergència social: als nens i nenes que necessiten una beca menjador, a les famílies que necessiten una ajuda per no haver de fer front a la violència extrema d’un desnonament, als nostres malalts, a les persones grans, a les dones que pateixen violència i maltractaments, a les persones demandants d’asil que arriben a Barcelona fugint de la guerra i la pobresa…

Portem 11 mesos compartint objectius i votant en la mateixa direcció en totes aquelles propostes que tenen a veure amb un determinat model de ciutat.

Les quatre forces d’esquerra que formem una clara majoria al consistori tenim l’oportunitat de consolidar un govern estable, i des del primer dia hem deixat la porta oberta a aquesta possibilitat. L’aprovació dels pressupostos ha deixat aquesta porta encara més oberta. No s’entendria que no féssim un esforç per intentar-ho, perquè Barcelona ha votat majoritàriament, i per tant mereix, un govern de canvi impulsat per un front ampli d’esquerres: aquest va ser el mandat sortit del 24-M.

Fa uns dies l’Alfred Bosch em va fer arribar una proposta d’acord entre ERC, la CUP i el suport extern del grup municipal de CiU. Al marge que la CUP, amb qui coincidim en molts objectius programàtics, ja ha expressat la seva voluntat de no incorporar-se al govern de la ciutat, seria un error lliurar la clau de la governabilitat a CiU quan el model de ciutat que defensen per a Barcelona és antagònic al que impulsem les forces d’esquerres. Així es constata en les diferents votacions celebrades al plenari municipal. Al marge d’acords concrets en grans temes de ciutat, deixar la governabilitat de Barcelona en mans de la formació conservadora suposaria aturar el canvi que estem impulsant.

Eix nacional

El “canvi real” a Barcelona no pot estar condicionat, tampoc, per una estratègia a nivell nacional, perquè no és aquest el sentit de “canvi” que es va votar a les municipals. La gent va anar a votar un model de ciutat, i va guanyar una força municipalista transversal en l’eix nacional. Respectem aquest mandat.

Però anem més enllà: en el procés sobiranista impulsat des de la ciutadania a Catalunya, un govern de front ampli i transversal com el que us proposem podria ser una oportunitat de bastir ponts i eixamplar aliances. És el moment de teixir espais diversos i plurals des d’on compartir i construir complicitats, en el marc de la feina del dia a dia. Aquesta ha de continuar sent una molt valuosa aportació de Barcelona, exercint la seva responsabilitat com a capital del país que, no en tingueu cap dubte, continuarà estant al capdavant en la defensa del dret a decidir.

Entenc les pors a reproduir escenaris del passat. Som els primers que estem treballant perquè això no passi. Ara bé, l’escenari ha canviat en molts sentits. Per exemple, a l’Àrea Metropolitana fa vuit mesos que des del govern format per Barcelona en Comú – Entesa, PSC i ERC estem promovent polítiques de canvi real tan importants com la creació d’una Agència de Transparència i l’inici del procés cap a una gestió pública de l’aigua. Si aquesta és la realitat a l’Àrea Metropolitana, imagineu-vos les possibilitats que tenim de promoure polítiques transformadores a Barcelona, on la correlació de forces és molt més favorable al canvi.

No deixem que les pors ens impedeixin avançar. Avui el govern de Barcelona està liderat per una força de canvi, una confluència ciutadana formada per gent que mai no hem tingut poder, moguda per l’afany de transformació social i l’anhel de sobirania real.

En la carta, l’Alfred Bosch ens convidava a triar entre el somni i la decepció. Jo us convido a afegir-hi un tercer element: la realitat. La lluita al carrer ens ha ensenyat que per fer real el somni cal partir de l’aquí i de l’ara, de la pluralitat i de la complexitat. Nosaltres triem fer el somni realitat, i això només serà possible sumant forces a partir dels objectius que compartim uns i altres. Hi ha moltíssima feina per fer, i amb la vostra participació tot és possible.

Ada Colau

Ajuntament de Barcelona

CATALUNYA... EUROPA...

La gran batalla europea

Europa

La independència de Catalunya pot ser una gran oportunitat per renovar l'Europa actual

La història de Catalunya és la història d'Occident, i la història d'Occident és la història del món. Per entendre la història de la humanitat cal capbussar-se a la Grècia clàssica, a la Roma republicana i imperial i al cristianisme europeu medieval, sense oblidar la influència jueva. La barreja que han aportat les creences càlides del Mediterrani i les ciències fredes del nord del continent ha conformat la idea del poble europeu i la font de tota tensió ideològica al món. Amb aquest pòsit tan profund i potent, l'època moderna europea ha anat modulant el seu curs i ha acabat emmarcada en tres grans corrents filosoficomorals que han continuat guiant els designis de la humanitat. Entre els segles XVII i XVIII, és a dir, la història que va a cavall de la Guerra dels 30 anys amb la Pau de Westfàlia i la Guerra de Successió amb el tractat d'Utrech, és on es cou tot l'estofat i és l'inici de la nostra era actual. D'aquí, en surten els grans estats nació, el progrés mecànic i científic i, per tant, les revolucions econòmiques i ideològiques, que juntes venen a ser el mateix. En aquest moment, doncs, se'ns apareixen les tres concepcions europees que, com he dit més amunt, han conformat els marcs sociopolítics actual: el concepte anglès, el concepte francès, i el concepte alemany. Tres maneres d'influir en l'home que sempre han mantingut una relació complicada, però que al cap i a la fi, d'una manera o altra, han acabat entrellaçant-se totes tres.

Per començar tenim la ‘grandeur’ francesa amb el seu universalisme racionalista de cartró-pedra i un proteccionisme embafador, que en abanderar totes les causes possibles de l'home ens ha regalat la Il·lustració i les idees revolucionàries; però que, alhora, també ha significat la deshumanització dels territoris -que també formen part de l'ànima de l'home- i la tendència al totalitarisme racional desposseint l'home de la naturalesa i del misticisme, per abocar-lo finalment a la burocràcia més grisa. És la filla ‘pija’ de l'aristocràcia que vol jugar a ser revolucionària tot el dia per sentir-se millor. 

A l'altre cantó tenim el romanticisme conservador germànic, naturalista i místic, que no li cal aparentar grandesa perquè ja la porta incorporada en el motor. Un motor amb molts cavalls, que fixa la seva producció en l'eficàcia més que en la idea, perquè quan hi fica la idea la humanitat es posa a tremolar. És clar que aquests germànics a vegades ens han sorprès amb grans corrents com el luteranisme, que ens ensenya que, al contrari del catolicisme, per arribar al cel ens cal esforç i responsabilitat individual. 

I, per últim, al mig de les dues, o més ben dit, separades pel Canal de la Mànega, tenim el concepte de mercat anglosaxó, una idea que, lluny de l'intervencionisme moral i social dels altres dos, practica un pragmatisme que l'ha portat a la palestra de la modernitat imposant-se al món amb un atractiu comparable al llatí dels deu primers segles de la història després de Crist.

I, al mig de tots plegats i durant segles mantinguda a l'ostracisme històric, hi tenim Catalunya. La guardiana dels valors occidentals. Un territori que, amb la seva capital al capdavant ha sintetitzat, amb falsa modèstia i superioritat moral provinciana típicament catalana, les idees humanístiques i més progressistes del vell continent. Una capital que ha mantingut ben fresc un dels grans conflictes moderns que ens dura fins a l'actualitat: la tensió existent entre la ciutat i l'estat. Aquesta batalla constant entre la llibertat i l'autoritarisme, entre la confederació i la recentralització, o entre el localisme universal i l'universalisme imperial. Barcelona, acomboiada sempre del seu rerepaís, n'ha agafat sempre una mica de tot arreu, de la racionalitat francesa, del romanticisme alemany i del concepte comercial urbà anglosaxó, i ha intentat des de la seva estratègica posició aportar l'autenticitat de la civilització europea, malgrat estar emmudida i castigada contínuament per l'acció bel·licista castellana. Barcelona forma part d'una radi de ciutats europees que representen la centralitat i el motor econòmic d'Occident. 

La gran batalla europea en els propers anys més immediats es resoldrà revisant -o fent caure- una actualitat massa nihilista d'una societat engreixada pels excedents estatals, i cercant en el model premodern europeu de les ciutats i regions estat. Aquest món actual tan convuls i desgastat té dues opcions, si el que es pretén és continuar guiant la civilització: mantenir la idea farragosa de l'estat nació burocratitzat i omnipresent o tornar als orígens il·lustrats de les revolucions americana i francesa.  En aquest sentit, la independència de Catalunya pot ser una gran oportunitat per renovar l'Europa actual cap a una Europa més democràtica, cívica i comerciant de la constel·lació de les ciutats-estat a l'estil llombard o català (tornar a casa, vaja). I d'aquí, aportar al món una nova idea de relacions socials harmòniques, talentoses i cíviques. Pel contrari, com més triguem a independitzar-nos, menys possibilitats tindrem de desafiar aquest model tronat estatalista que tant de mal i tants problemes ha causat al món fins als nostres dies.