PER UNA CAUSA JUSTA....

..."La  estranya  mescla que  conformaven les  llums de  la  lluna  i l'alba  del  dia més  llarg  de  l'any  il.luminava  el  cel.  A  l'est  s'albiraba  una  taca entre  tèrbola  i  clara,  mentre  que  l'oest  es  tenyia  tímidament  de  rosa. El  cel s'enlairava  blanquinós i  ombrívol,  amb  caires  blavosos."
    El  contorn  de  les  fulles  dels  arbres es  perfilava com  si  les  haguessin  cisellades en  pedra  negra.  El grandiós  conjunt  d'arces  i  til.lers formava  un  diseny negre  i  planer  damunt  el  fons  del  cel,  que  clarejava.  La  bellesa  del  món sobrepassà  aquella  nit  sa  cota  més  alta,  fins  a  tal  punt que  ningú no  pogués deixar  de  fixar-se  ni  pensar  en  ella.  Un  triomf  semblant  de  bellesa sols  es  manifesta   quan,  endemés  del observador  ociós que  s'atura  impressionat  davant  "el quadre"  que  es  desplega  davant  els  seus  ulls,  també   l'obrer  en  acabar  la  "jornada"  i  el  vianant  amb  els  peus  nafrats  copsen lentament amb  la  mirada  la  terra  i  el  cel,  oblidant-se  del   cansament.
       En  moments  com  aquest,  l'home  perceb la  llum, l'espai,  el  remor,  el  silenci,  els  aromes  dolços  i  els  acaronaments de  l'herba i  les  fulles en  llur  bell  conjunt;  totes   aquelles centèssimes o,  tal  volta,  mil.lèssimes i  milionèssimes parts que  componen  la  bellesa  del  món.
     Aquella  bellesa,  l'autèntica  bellesa,  sols   vol  transmetre  a  l'home  un  missatge:   la  vida  és  un  bé. "

(pàg. 132)



"....Precisament en  aquell  moment de  silenci,  amb  el  fullatge  que  no  li  deixava  veure  les  flames  i  el  fum,  experimentà la  punyent  sensació,  quasi  insuportable  per  a  l'ànima  humana,  d'assistir  a  un  canvi  històric..."   (pàgina  135)

"Era  una  sensació  de  moviment  vertiginós,  semblant  a  la  que  hauria  experimentat  la  persona  que,  de  cop,  nota  amb  la  pell,  la  vista i  el  protoplama  de  cada  cèl.lula del   seu  cos  l'esborronador del  moviment de  la  Terra enmig de  la  infinitud  de  l'univers...

     El  canvi  que  havia  sobrevingut  era  inexorable i, malgrat  que  tan  sols  un  milímetre  separava  encara  la  vida  de  Nóvikov  de  la  riba  habitual  de  l'existència,  ja  no  hi  havia  força  capaç  de  salvar  aquella  distància...    La  vida  i  el  temps  que  Nóvikov  percebia  encara  físicament   com  sa  vida  i  son  temps  presents  s'anaren  transformant dins  la  seva  consciència en  passat,  en  història,  en  aquell  al  qual  faria  referència  dient:  "Ah,  així es  vivia  i  pensava  abans  de  la   guerra"  ...  (pàgina  135)

… En  les  persones  com  Chepizhin perviu  un  sentiment intens  i  elemental que  s'experimenta per  primer  cop en  els més  tendres anys  de l’adolescència.   Aquest  sentiment,  que  neix  en  la  consciència de  tenir un  únic  objectiu vital,  perdura  fins  al  darrer  dia  de  sa  existència.  És  el mateix  sentiment que commocionà  als  adolescents  Guertsen   i  Ogariov  en  V....  G...   i  que  Nekrasov  plasmà  en  son  poema   En el  Volga quan  recordava que,  de  nin,  havia vist als   burlaki  (remers)  “... quins  juraments vaig  amollar...”

      Tanmateix,  certes  persones pensen  que  tenir un  objectiu en  la  vida  suposa  un  vestigi  ingenu del  passat  la  supervivència del  qual  és estèril  i  fortuïta.   El  món  espiritual  d’aquestes  persones  vessa   pensaments   i  sensacions producte  d’una  atrafegada i  mesquina quotidianitat...

(pàgina  213)

…. Hi  ha  temperaments  i  caràcters per  als  quals la  idea de  que  la vida té un  sentit  profund i,  per  tant,  pot  donar  objectius que  valgui  la  pena  assolir,  sí  els   serveix  de  guia  d’acció i  determina llurs  actes,  llurs  decisions,  llurs  projectes  i  llur  existència  plena.  Tenen  arrelada  en  sa  consciència  i  ànima   fins  a  tal  punt  aquella  idea  que  aquesta  esdevé  una  certesa  per  a  ells.   Aquest  tipus  de  persones  sovint  deixen  una  petjada  en  la  societat;  llur  pensament  i    labor estan  consagrats  a  la  lluita  i  a  la  creació...     no   a  mesquineses  intranscendents....

(pàgina   215)

...Però, malgrat  els  mesquins i  els  malvats,  hi  havia  també  gent de  la  qual  la  puresa  de  pensament  i  generositat eren  commovedors.

            Tanmateix,  part  damunt de totes aquelles  emocions s’imposava un  sentiment  creixent  d’angoixa  en  front  d’un  futur  que  s’intuïa  boirós...

            En  una  ocasió,  mirant per  la  finestreta, Shtrum veié  passar  a  poc  a  poc  un  tren de  càrrega.  Llavors li  mostrà a  Sokolov  un  dels  vagons,  en  el  costat  dels  quals es  llegia:  “Ferrocarrils de  Moscú, Kiev i  Vorónezh”,  i  digué: “Perfectum”.  Sokolov   assentí  amb  el  cap i,  després  de  senyalar també  el  vagó  que  passava  en  aquell  moment   i  en  el  costat  del qual  es  llegia;  “Ferrocarrils d’Àsia  Central”,  digué: “Futurum”.

            Les  estacions  estaven  de ple  a ple  de  gent. Shtrum  n’oblidaria  mai  la  imatge  de  dos  coneguts  seus  que  caminaven  enmig   de  dues fileres  de  vagons  de  càrrega,  envoltats  d’escombraries  i  brosses.  Un  duia a  la  mà un  os  gros  i  rosegat  i  l’altre  una  patata  bollida...

...Entre  el  desfici i l’amargura,   una  espurna de  felicitat brollà  del  més  pregó  de  la  consciència.  De  cop  pensà:  “Aquell  pressentiment  de  l’any  passat  fou  erroni:  “ma  mare està   viva  i  la  tornaré  veure”.

(pàgina  235)