..."La estranya mescla que conformaven les llums de la lluna i l'alba del dia més llarg de l'any il.luminava el cel. A l'est s'albiraba una taca entre tèrbola i clara, mentre que l'oest es tenyia tímidament de rosa. El cel s'enlairava blanquinós i ombrívol, amb caires blavosos."
El contorn de les fulles dels arbres es perfilava com si les haguessin cisellades en pedra negra. El grandiós conjunt d'arces i til.lers formava un diseny negre i planer damunt el fons del cel, que clarejava. La bellesa del món sobrepassà aquella nit sa cota més alta, fins a tal punt que ningú no pogués deixar de fixar-se ni pensar en ella. Un triomf semblant de bellesa sols es manifesta quan, endemés del observador ociós que s'atura impressionat davant "el quadre" que es desplega davant els seus ulls, també l'obrer en acabar la "jornada" i el vianant amb els peus nafrats copsen lentament amb la mirada la terra i el cel, oblidant-se del cansament.
En moments com aquest, l'home perceb la llum, l'espai, el remor, el silenci, els aromes dolços i els acaronaments de l'herba i les fulles en llur bell conjunt; totes aquelles centèssimes o, tal volta, mil.lèssimes i milionèssimes parts que componen la bellesa del món.
Aquella bellesa, l'autèntica bellesa, sols vol transmetre a l'home un missatge: la vida és un bé. "
El contorn de les fulles dels arbres es perfilava com si les haguessin cisellades en pedra negra. El grandiós conjunt d'arces i til.lers formava un diseny negre i planer damunt el fons del cel, que clarejava. La bellesa del món sobrepassà aquella nit sa cota més alta, fins a tal punt que ningú no pogués deixar de fixar-se ni pensar en ella. Un triomf semblant de bellesa sols es manifesta quan, endemés del observador ociós que s'atura impressionat davant "el quadre" que es desplega davant els seus ulls, també l'obrer en acabar la "jornada" i el vianant amb els peus nafrats copsen lentament amb la mirada la terra i el cel, oblidant-se del cansament.
En moments com aquest, l'home perceb la llum, l'espai, el remor, el silenci, els aromes dolços i els acaronaments de l'herba i les fulles en llur bell conjunt; totes aquelles centèssimes o, tal volta, mil.lèssimes i milionèssimes parts que componen la bellesa del món.
Aquella bellesa, l'autèntica bellesa, sols vol transmetre a l'home un missatge: la vida és un bé. "
(pàg. 132)
"....Precisament en aquell moment de silenci, amb el fullatge que no li deixava veure les flames i el fum, experimentà la punyent sensació, quasi insuportable per a l'ànima humana, d'assistir a un canvi històric..." (pàgina 135)
"Era una sensació de moviment vertiginós, semblant a la que hauria experimentat la persona que, de cop, nota amb la pell, la vista i el protoplama de cada cèl.lula del seu cos l'esborronador del moviment de la Terra enmig de la infinitud de l'univers...
El canvi que havia sobrevingut era inexorable i, malgrat que tan sols un milímetre separava encara la vida de Nóvikov de la riba habitual de l'existència, ja no hi havia força capaç de salvar aquella distància... La vida i el temps que Nóvikov percebia encara físicament com sa vida i son temps presents s'anaren transformant dins la seva consciència en passat, en història, en aquell al qual faria referència dient: "Ah, així es vivia i pensava abans de la guerra" ... (pàgina 135)
(pàgina 215)
(pàgina 235)
"....Precisament en aquell moment de silenci, amb el fullatge que no li deixava veure les flames i el fum, experimentà la punyent sensació, quasi insuportable per a l'ànima humana, d'assistir a un canvi històric..." (pàgina 135)
"Era una sensació de moviment vertiginós, semblant a la que hauria experimentat la persona que, de cop, nota amb la pell, la vista i el protoplama de cada cèl.lula del seu cos l'esborronador del moviment de la Terra enmig de la infinitud de l'univers...
El canvi que havia sobrevingut era inexorable i, malgrat que tan sols un milímetre separava encara la vida de Nóvikov de la riba habitual de l'existència, ja no hi havia força capaç de salvar aquella distància... La vida i el temps que Nóvikov percebia encara físicament com sa vida i son temps presents s'anaren transformant dins la seva consciència en passat, en història, en aquell al qual faria referència dient: "Ah, així es vivia i pensava abans de la guerra" ... (pàgina 135)
… En les
persones com Chepizhin perviu un
sentiment intens i elemental que
s'experimenta per primer cop en
els més tendres anys
de l’adolescència. Aquest sentiment, que
neix en la consciència
de tenir un únic
objectiu vital, perdura fins al
darrer dia de
sa existència. És el
mateix sentiment que commocionà als
adolescents Guertsen i Ogariov en
V.... G... i que Nekrasov
plasmà en son
poema En el Volga quan recordava que, de
nin, havia vist als burlaki
(remers) “... quins
juraments vaig amollar...”
Tanmateix, certes
persones pensen que tenir un
objectiu en la vida
suposa un vestigi
ingenu del passat la
supervivència del qual és estèril
i fortuïta. El
món espiritual d’aquestes
persones vessa pensaments i
sensacions producte d’una atrafegada i
mesquina quotidianitat...
(pàgina 213)
…. Hi ha temperaments
i caràcters per als
quals la idea de que la
vida té un sentit profund i,
per tant, pot
donar objectius que valgui
la pena assolir,
sí els serveix
de guia d’acció i
determina llurs actes, llurs
decisions, llurs projectes
i llur existència
plena. Tenen arrelada
en sa consciència
i ànima fins
a tal punt aquella
idea que aquesta
esdevé una certesa
per a ells.
Aquest tipus de
persones sovint deixen
una petjada en
la societat; llur
pensament i labor estan
consagrats a la
lluita i a
la creació... no
a mesquineses intranscendents....
(pàgina 215)
...Però, malgrat
els mesquins i els malvats,
hi havia també
gent de la qual
la puresa de
pensament i generositat eren commovedors.
Tanmateix, part
damunt de totes aquelles emocions
s’imposava un sentiment creixent
d’angoixa en front
d’un futur que
s’intuïa boirós...
En una
ocasió, mirant per la finestreta, Shtrum veié passar
a poc a poc un
tren de càrrega. Llavors li
mostrà a Sokolov un
dels vagons, en
el costat dels
quals es llegia: “Ferrocarrils
de Moscú, Kiev i Vorónezh”,
i digué: “Perfectum”. Sokolov assentí
amb el cap i,
després de senyalar també el
vagó que passava
en aquell moment
i en el
costat del qual es
llegia; “Ferrocarrils d’Àsia
Central”, digué: “Futurum”.
Les estacions estaven
de ple a ple
de gent. Shtrum n’oblidaria
mai la imatge
de dos coneguts
seus que caminaven
enmig de dues fileres de
vagons de càrrega,
envoltats d’escombraries i
brosses. Un duia a
la mà un os gros i
rosegat i l’altre
una patata bollida...
...Entre el desfici i l’amargura, una
espurna de felicitat brollà del
més pregó de
la consciència. De
cop pensà: “Aquell
pressentiment de l’any
passat fou erroni:
“ma mare està
viva i la
tornaré veure”.
(pàgina 235)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada