... Mentre, la
viuda jove que l’havia acompanyat no
deixava d’esguardar a
Krimov. El comissari se
n’adonava en tot
moment de son
esguard sever, trist i
qüestionant...
Aleshores tots
de cop demanaren
a la dona que
s’asseia vora la finestra que
cantés. Ella somrigué, es pentinà els cabells i
arreglà la brusa, posà les
mans damunt la
taula i, després de
donar un esguard
a la finestra
camuflada, es posà a cantar.
Els present l’acompanyaven a cor en veu
baixa; cantaven amb
expressió greu, posant
molta cura i atenció,
com si entre
ells no n’hi
hagués cap borratxo...
...
Hi
hagué una cançó que
Krimov pensà haver
sentit feia estona...
Li arribà fins
al moll dels
ossos, al més
amagat i íntim
de son esser
que ni tan
sols recordava que allò existís...
Rarament, solament en
alguns instants, pocs...,
de sa existència
hom és capaç
d’establir de cop
un vincle d’unitat
entre les distintes èpoques de
llur vida: la
infància tendra, els
anys de joventut, la
maduresa plena d’esforços, esperances, passions
i penes i, en darrer
terme, la senectut.
És com mirar a
vista d’ocell el
Volga en tot
el llarg recorregut,
des del naixement
en les corrents
amagades del Llac
Seliger fins a
la desembocadura en
les aigües salades
del mar Caspi.
Krimov veié com
les llàgrimes banyaven les
galtes de l’amo
de la casa.
Mentre, la
jove segui fitant-lo.
-La nostra
festa no és
gens festiva –apuntà.
Es podria
repetir la lletra
i la melodia
de la cançó,
descriure en detall a la cantant
així com la
reacció dels oients,
llur expressió trista,
melancòlica i interrogant,
però ¿bastaria aital
descripció perquè sonés de
bell nou aquella cançó
que feu plorar als
qui la sentiren aleshores ?
Seria impossible...
...
... Li he
preparat un llit
a la pallissa...
Vaig
a descansar –anuncià Krimov.
Se
li ficarien dins
la memòria la
penombra d’aquella alba d’estiu,
l’olor a farratge
i els estels
del cel pàl·lid de
la matinada, ¿o tal
volta fossin els
ulls del pàl·lid rostre de
la jove? Mai
en tindria un
record clar...
Li
parlar de lo
desgraciat i dolorit que
es sentia en sentir-se menyspreat per sa
dona, li confessà
coses que ni
a ell-mateix havia gosat
dir-se...
Ella,
en un cop
de passió, li
demanà, petit a l’orella
que anés a
viure amb ella
a casa seva prop
de la stanitsa72...
Allí
tenia un jardí
amb fruiters, vi,
nata, peix fresc
i mel. Li
jurà amor etern... Li
confessà que ni
ella mateixa comprenia
com era possible
haver-se enamorat d’ell
d’aquella manera...
¿Krimov, l’havia
embruixat ? Ella respirava amb
dificultat, tenia les
mans i els
peus gelats. Mai havia
imaginat que pogués passar-li
una cosa semblant...
Son alè càlid arribava
al cor del
comissari, però ell
li respongué: - Som
un soldat. Avui
no necessito esser
feliç...
____________________________
72.-
Llogaret cosac.
(pagina 426-427)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada