FUNDACIÓ PÚBLICA "MOSSÈN ALCOVER

Institució Pública Antoni M. Alcover és una entitat cultural fundada el 1999 amb l'objectiu de difondre la figura del folklorista manacorí Antoni M. Alcover (1862 – 1932). S'ubica a Manacor i és presidida per Antoni Pastor, batlle de la ciutat, i M. Magdalena Gelabert n'és la directora gerent. Alcover és un personatge destacat de la filologia romànica i el folklore conegut principalment per l'elaboració del Diccionari català-valencià-balear i l'Aplec de rondalles mallorquines. La Institució disposa des de 2014 d'un espai museogràfic permanent.

Missió

D'una banda, la Institució Pública té com a finalitat principal la conservació, la reunió i l'aprofitament de manera científica de tot el llegat d'Antoni M. Alcover i, d'altra banda, l'estudi, la coneixença, la recerca i la promoció de la cultura popular mallorquina. A més, impulsa activitats per difondre la figura d'Antoni M. Alcover i la seva obra, i també promociona la recerca i la coneixença de la literatura infantil, especialment de les rondalles mallorquines.
Així doncs, a grans trets, la Institució desenvolupa dues línies de treball paral·leles. Per un costat, una línia científica que pretén oferir un espai per a l'estudi filològic i l'alcoverisme, principalment a través de la Biblioteca Monogràfica, que posa a l'abast dels investigadors llibres i materials relacionats amb Antoni M. Alcover, i del Premi Ciutat de Manacor d'Assaig Antoni M. Alcover. Per l'altre costat, una línia divulgativa que vol acostar al gran públic la figura d'Antoni M. Alcover, sobretot per mitjà de l'espai museogràfic i d'una intensa activitat cultural.

BOB DYLAN "PREMI NOBEL"...

 

Escolta-ho en el vent / Els miralls de Dylan

   

Per quants camins l'home haurà de passar
abans que arribi a ser algú.
Quants mars haurà de creuar un colom blanc
per dormir a la platja segur
Quants canons més hauran de disparar
abans que per fi es quedin muts.

Això, amic meu, només ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.

Quantes vegades podrem mirar amunt
abans d'arribar a veure el cel.
Quantes orelles haurem de tenir
per sentir com ploren rarreu
Quantes morts ens caldran amic meu
per saber que ha mort massa gent.

Això, amic meu, només ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.

Quants anys podrà una muntanya existir
abans que se l'ensorri la mar.
Quant temps la gent haurà de segur
per guanyar-se la llibertat
quantes vegades podrem girar el cap
fingir que no ens hem adonat.

Això, amic meu, només ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.

Això, amic meu, només ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.

Bob Dylan, la ‘beat generation’ i la Bíblia

Agustí Pons. Barcelona.

Feia anys que uns quants, no sé si pocs o molts, pensàvem que Bob Dylan es mereixia el Nobel de Literatura. Per múltiples raons. En primer lloc, perquè ell, més que cap altre cantant contemporani, expressa les noves vies de comunicació que ha trobat la poesia. Sí. Ja ho sabem. Des dels trobadors de l’Edat Mitjana –per no anar més lluny— la poesia s’ha valgut de la cançó. Però Dylan és un cantant del segle XX que és quan esclata la revolució audiovisual, i després digital, que sembla que s’ha d’endur riu avall el vell costum de llegir i escoltar la poesia. Bob Dylan demostra que no és així i que una part important de la poesia ha trobat en els ja no tan nous mitjans de comunicació un espai ideal per connectar amb el públic: els recitals multitudinaris, els sistemes digitals, etcètera. Però, a la vegada, les cançons de Dylan són validables –per dir-ho en termes econòmics— amb la poesia més valorada del segle XX. Naturalment, no és un trobar “clus” sinó un trobar “lleu”, és a dir, que té com a premissa indispensable ser fàcilment comprensible per a una majoria de lectors o oients.

Bob Dylan

Però potser el més significatiu de les cançons de Dylan és que expressen una voluntat explícita de transgressió sense abandonar, però, la tradició poètica que els correspon. Durant els anys seixanta, setanta i vuitanta, Dylan es va convertir en una de les icones més representatives del trencament social al qual aspirava, i que en bona mesura va aconseguir, la generació nascuda a principis dels anys 40. Són canvis que, naturalment, afecten la política –les grans protestes contra la guerra de Vietnam, per exemple—però que allà on triomfen és en el camp social. Primer als Estats Units i, després a Europa, durant els anys seixanta esclaten els moviments que comportaran una transformació radical no ja del segle XX sinó de pautes de comportament fins aleshores incrustades en el dia a dia de milions d’homes i dones. És el triomf del principi de la llibertat individual que es concreta en les lluites a favor dels drets de la dona, de la pluralitat de comportaments sexuals, etcètera. Aquests canvis són possibles per una multitud de causes: el declivi del pes de la religió, la bonança econòmica, invents com el de la píndola anticonceptiva, entre d’altres. Dylan és un dels apòstols d’aquest canvi. Ho canta en un dels seus poemes més cèlebres: “Els temps estan canviant”. I per sempre, podríem afegir.

Però allò que realment dóna importància als poemes de Dylan és que aquest trencament amb el passat, el cantant el fa des de la tradició. En primer lloc, des de la tradició més immediata, la que representen els poetes de la “beat generation” que són els seus predecessors més propers. Dylan és del 1941; Kerouac, del 1922. Són ells, els “beats” els qui obren camí durant els anys 50 tant pel que fa a la revolució social que prediquen, i practiquen, com a la revolució literària, que n’és una mostra o una conseqüència. Agafeu alguna de les cançons més emblemàtiques de Dylan i alguns dels poemes més coneguts de Ginsberg o de Ferlinghetti. Hi trobareu els mateixos versos llargs, la mateixa cadència repetitiva, el poema entès com una narració, la voluntat de denúncia, l’explícita moralitat si s’escau.

Prenem ara una Bíblia i centrem-nos en l’Antic Testament. Buscava l’Eclesiastès però em surten els Proverbis. També em serveix: “Un home ric que oprimeix els pobres://pluja de xàfec que no porta pa”. A l’Eclesiastès hi trobem versos més coneguts: “Un temps per a néixer//i un temps per a morir.//Un temps per a plantar//i un temps per a arrencar”. Etcètera. Bob Dylan no es diu ni Bob ni Dylan sinó Robert Allen Zimmerman, nascut en el sí d’una família jueva. Topem, doncs, de ple amb la tradició literària jueva dins la qual la Bíblia, i especialment l’Antic Testament, ocupa un paper central. És una tradició incorporada, ja des d’abans de la fundació de la nació, al nucli de la cultura dels Estats Units. I podem anar encara una mica més enllà. En el món de l’Antic Testament, i per tant del judaisme, l’escatologia juga un paper important. Els primers cristians havien de convertir-se perquè el Messies estava a punt de tornar i els havia de trobar ja convertits. Aquesta arribada es va anar posposant –de fet, s’ha posposat fins al dia del Judici Final— però la idea d’un final subsisteix. “Hi haurà un cel nou, i una terra nova” diu l’Apocalipsi. “Els temps estan canviant” canta Dylan. “Hem de construir l’home nou” proclamava Lenin, empeltat també de judaisme.

Bob Dylan

Gràcies a Gerard Quintana i Jordi Batiste podem escoltar Bob Dylan en català. “Els miralls de Dylan” són dos recopilatoris excepcionals. Ens fan avinent, entre d’altres coses, que Bob Dylan ja va ser traduït pels cantants del Grup de Folk, amb Albert Batiste al capdavant. És de justícia que ho recordem i que els ho agraïm.

Els temps estan canviant / Els miralls de Dylan

Acosteu-vos, bones gents
Vingueu d'on vingueu
Vosaltres que us adoneu
De l'aigua que va pujant
Sabeu ben bé que aviat
Us podeu ofegar
Si creieu que val la pena
La vida, i us voleu salvar
Apreneu a nadar aviat
O us ofegareu
Perquè els temps estan canviant

Veniu escriptors i crítics
Que creieu saber-ho tot
Cal tenir els ulls oberts
I canviar si canvia el món
No correu tampoc massa
La ruleta està girant
Ningú no pot saber
El lloc on pararà
Vigileu, qui perd avui
Guanyarà segur demà
Perquè els temps estan canviant

Veniu, ministres, diputats
Escolteu-me de grat
Deixeu lliures les portes
No detureu pas ningú
Atenció! els endarrerits
Són els que ho perdran tot
Deixeu el vostre vell camí
Ja no serveix; no sentiu
Aquest vent que us trenca els vidres
I fa trontollar les parets?
És que els temps estan canviant

Veniu pares i assenyats
De tot arreu del món
No critiqueu abans mireu
Si porteu una bena als ulls
Els vostres fills i les vostres filles
Ja parlen diferent
No poseu més obstacles
Als nostres camins nous
Pel sol fet que vosaltres
No podeu seguir el nostre pas
Perquè els temps estan canviant

El camí ja és marat
I els daus ja són tirats
Mireu que el que avui és lent
Serà ràpid demà
L'ordre s'ha capgirat
Per la mateixa eterna llei
Per la qual el present d'avui
Serà el passat demà
I el que avui és el primer
Serà l'últim d'arribar
Perquè els temps estan canviant

CARTA A MESSI...

Carta a Lionel Messi

José Ignacio González Faus

No puedo comenzar sin una felicitación efusiva por tu calidad balompédica. Quizá seas el mejor futbolista del mundo. Y quien te escribe ha sido un admirador del fútbol por su mezcla de habilidad, inteligencia, velocidad, decisión rápida, compañerismo…

Pero lo decisivo en nuestras vidas humanas no es ser bueno o admirable “en algo”, sino serlo en nuestra condición de personas: un buen futbolista, buen escultor, buen actor…, si no son además buenas personas, estarán siempre por debajo de cualquier hombre verdaderamente bondadoso que no destaque en nada: pues vale mucho más lo que tenemos dentro del corazón que lo que tenemos en la punta de los pies.

Esto lo olvida nuestra cultura y, por eso, quiero comenzar por ahí: no voy a hablar de tu calidad futbolística sino de la calidad humana de muchos de vosotros, figuras a las que nuestra sociedad convierte en ídolos y modelos.

Con esto no quiero decir que no tú seas buena persona; al revés: si te escribo es porque lo pareces. Pero eso exige que te sientas obligado a mirar en qué contexto vives. España es uno de los países con más injusticia social de la UE, y el segundo tras Rumanía en diferencias entre ricos y pobres. Y bien: tú ganas demasiado. Escandalosamente demasiado. Sólo eso ya es inmoral en sí mismo; y no te lo podemos perdonar, como el que paga lo que sea con tal de tener su droga: porque entonces tu ser “buen futbolista” estaría contribuyendo a que todos fuésemos “malas personas”.

Vives en un sistema corrupto y podrido donde impera el dinero, y donde el deporte es un sostén de esa tiranía: evasiones de impuestos, recalificaciones de terrenos en torno a los campos de fútbol, intermediarios que fuerzan a subir contratos, quitar a los clubs sencillos cualquier jugador que despunta, aunque sea sólo para pudrirlo luego en el banquillo… Vosotros no podéis creeros ajenos a eso, por bello que sea el fútbol: porque equivaldrá a ser cómplices de toda esa podredumbre.

Hace poco me enternecí viendo la foto de un niño de Bangladesh, sonriente y feliz porque llevaba una camiseta tuya. Pero la sonrisa de aquel niño no llegará mucho más allá de la foto. Antes que una camiseta tuya, ese niño necesita alimentarse bien, buena educación, un mínimo de seguridad sanitaria y no tener que trabajar como esclavo: porque, desgraciadamente, en esta tierra cruel hay otra vida más allá de las fotos. Y además, medio mundo adulto se está quedando tan infantil como aquel renacuajo de la foto de Bangladesh y sonríe feliz no ya por tu camiseta sino por tus goles.

Comprenderás ahora que no me estoy dirigiendo sólo a ti, sino a todas las estrellas del fútbol representadas en ti: por bien que juguéis, no podéis vivir al margen de cómo va este mundo espantoso, no podéis convertiros en la droga o la “pastilla azul” que tomaban los ciudadanos en la película “Matrix”, para ver el mundo distinto de como es en realidad, dejando de percibir las injusticias, las crueldades y lágrimas que pueblan esta tierra nuestra.

Cuando después de cada gol te santiguas, yo me pregunto si ese santiguarse no resulta más blasfemo que aquel estúpido Padrenuestro de la señora Dolors Miquel: porque lo que tú haces tras cada gol es la señal de un Crucificado que recapitula todos los crucificados de la tierra. Y no parece que tu gesto vaya a servir mucho a esos crucificados.

Oí decir que tu compañero Suárez proviene de una de las villas-miseria de Montevideo. Y me pregunto qué pasaría si su asombrosa sensibilidad para el gol, fuese también una sensibilidad igual hacia los que debieron ser sus compañeros de infancia en uno de esos miserables “asentamientos” de la capital uruguaya.

Me preguntarás quizá qué tienes que hacer; y te vas a sorprender si te digo que no lo sé. Sólo quisiera que te convenzas de la verdad de lo que te he dicho: pues si todos vosotros estuvierais convencidos de ello, a la larga encontraríais caminos entre todos.

Hace poco cuajó en Brasil un movimiento religioso entre futbolistas, que se proponían no ser nunca violentos, no insultar, no responder nunca a agresión con agresión. Creo recordar que Donato era uno de ellos y se le notaba. Y se agradecía. Aunque me temo que fue sólo una ola fugaz y no acabó de redimir al fútbol de la violencia física, lo cito como ejemplo de que si todas las estrellas del fútbol (futbolistas y entrenadores) os unierais en este punto, ya surgirían cosas que hacer en respuesta a tu pregunta.

Si no, déjame decirte que todos vosotros contribuís a fortificar esa imagen de nuestra humanidad que diseñó hace tiempo Imanol Zubero: nos vamos pareciendo a aquellas gentes que bailaban despreocupadas y tranquilas sobre la cubierta del Titanic. Supongo que ya sabes cómo terminó la historia...

PD. Escribí esta carta antes de tu juicio y la envié a la prensa donde suelo publicar; pero me han dicho que en estos dos meses no me publicarán nada porque quieren recortar páginas. Pero una prueba de lo que te digo en la carta puede ser tu respuesta en el juicio: “yo sólo me dedicaba a jugar al futbol, sin saber lo que firmaba”.

No, querido Lionel: ésa podrá ser respuesta de un futbolista, pero no lo es de una persona de talla. Y me niego por eso a decir “todos somos Messi”, sin entender cómo el Barça ha podido montar una campaña así. Porque equivale a decir: “todos somos irresponsables”.

Déjame decirte incluso que no me habría molestado si te hubiese caído una temporadita breve de cárcel: pongamos dos meses. Porque allí habrías tenido unas experiencias que te habrían exigido y enriquecido más que diez entrenamientos con Luis Enrique. Y además, habrías podido leer estas palabras de Eduardo Galeano, otro forofo del fútbol, en un libro de hace unos veinte años, titulado: El fútbol a sol y sombra:

A medida que el deporte se ha hecho industria, ha ido desterrando la belleza que nace de la alegría de jugar porque sí. En este mundo de fin de siglo, el fútbol profesional condena lo que es inútil. Y es inútil lo que no es rentable.

NUREDDUNA...

Nuredduna

Gentil i consirosa s'asseia davant d'ell,
a un feix d'herbes sagrades collides a la lluna,
la gran vident del poble, la verge Nuredduna.
Sos ulls irradiaven entorn somni diví...
Cenyia-li la testa un tany romaní,
i en rulls ne desbordava la negra cabellera
flotant per ombrejar-li la faç dolça i austera.
Al cos li subjectava la vesta un cinturó
de bàrbara riquesa, i el misteriós falçó
d'argent, damunt sa roba lluint, feia a la vista
llambreigs de mitja lluna serena, però trista.

Néta del vell jerarca, ja havia tingut bres
dins el sagrat recinte, i nina ja hagué après
de les antigues sagues tot l'art dels sacrificis,
i d'herbes remeieres, dels somnis i els auspicis.
Ella guardava els himnes, les veus i tradicions
del poble, i en nous càntics li deia ses visions
a Flor de sa raça, n'era la Verge poesia!

Melisigeni

Entre ells hi havia un jove gallard, com a semblança
del déu fill de Latona, l'Arquer amb lira d'or:
Melesigeni es deia, i estant ell a la flor
dels anys, duia amb les armes, tot just allà rompudes,
la lira dels rapsodes. Sobre ses cordes mudes
crispava ell per estones la mà forta i gentil.
Veient-ho un d'aquells presos, més vell i més tranquil,
llavors li va fer signe, dient: "Melisigeni,
si tu de l'alta musa retens encara el geni,
Per què no cantes ara nostre mortal adéu?"

S'incorporà el rapsoda, i prest a l'entorn seu
vibraren d'un preludi les notes delicades...
En va tronaren contra les veus avalotades
de tota aquella tribu, puix des del talaiot
la verge profetessa, manant-ho el sacerdot,
féu senya de silenci. Callà tothom, i pura
la veu de l'alt rapsoda sonà per l'espessura.

NUREDDUNA: