ROMÀNIC

http://www.lavanguardia.com/local/bages/20150812/54435736649/cueva-san-ignacio-manresa-turismo-espiritual.html

 

ESGLÉSIETES   ROMÀNIQUES  

 

SENZILLES   I  PRECIOSES

 I  

 "pietoses"

NÚRIA

EMIGRACIÓ...

No hi ha persones racistes sinó persones ignorants, que no són conscients de la realitat”

 9/08/2015

(Càritas Barcelona) Emigrar a un altre país, especialment si aquest és dels denominats del Sud, significa creuar fronteres físiques però també superar-ne d’altres que són invisibles. Prejudicis, estereotips, rumors, etc. aixequen constantment el mur del nosaltres i ells, una paret que s’eleva tant per les dificultats d’adaptació de les persones que arriben procedents d’altres països com per les pors dels originaris d’aquí. És el que constata Bassirom Balde, que va marxar del Senegal quan només tenia 9 anys i que des de principis dels 90 viu a Espanya, on va acabar recalant després d’un periple que el va portar primer a França i després a Líbia. “Cal que prenguem consciència que la convivència només es produirà si uns i altres hi posem de la nostra part. Els immigrants hem de ser oberts, receptius a la cultura i a la gent que ens rep, i els d’aquí, per la seva banda, també han de poder entendre la multiculturalitat i tot el que implica”, explica Balde.

La seva és una història amb un final feliç. Una excepció inspiradora d’entre els milers de viatges migratoris que a diari farceixen l’actualitat dels mitjans. Balde va decidir emigrar en busca d’una vida millor quan era un nen, i per les vicissituds que va viure l’adultesa el va sorprendre abans d’hora: “Vaig haver de travessar la selva fins a Gàmbia i d’allà vaig acabar a Dakar. Vaig viure al carrer durant 4 anys, alimentant-me de les restes de la brossa. Per sort, una família francesa que treballava a les Nacions Unides em va ajudar, em van salvar la vida. Els diumenges em donaven el menjar per tota la setmana. Una altra família, també de França, em va “adoptar”. Em van portar amb ells, em van matricular a una escola d’allà i em van pagar la universitat. Vaig fer Periodisme, la branca d’audiovisual”. Balde explica que, una vegada acabats els estudis, va voler independitzar-se i sortir al món: “Vaig comprendre que aquella família ja havia fet prou. Vaig començar a viatjar, buscant-me la vida, fins arribar a Líbia, a Trípoli, i vaig acabar treballant a una ambaixada. Allà sí palpava que la discriminació per ser negre era evident, tot i que a mi, en treballar amb diplomàtics, no em tractaven despectivament”. En aquest sentit, Balde reflexiona sobre els matisos dels estereotipis: “No és el mateix un negre que emigra amb pastera que un que arriba al nostre país fitxat per un equip de futbol o de bàsquet. Són percebuts de forma diferent”. Per a ell, l’educació és la clau: “No crec que hi hagi persones racistes sinó persones ignorants, que no són conscients de la realitat”.

De Líbia va marxar cap a Espanya, on va treballar primer recollint pinyes al Maresme i després a la TV de Mataró. Una odissea que l’ha forjat com a persona i que dóna llum a un testimoni de fe i realisme per a aquells i aquelles que travessen països fugint-ne d’altres amb l’esperança d’una vida millor.

Aquesta història il·lustra la xerrada que porta per títol Fronteres interiors que la responsable de Migració de Càritas Diocesana de Barcelona, Imma Mata, va impartir en el marc de la conferència 'Som migrants'. Aquest espai de reflexió volia posar veu a l’exposició que porta el mateix títol i que es podrà veure fins al 30 d’agost al CaixaForum de Barcelona. Imma Mata, en la seva intervenció, va destacar que “com a societat hem de lluitar perquè tinguem els mateixos drets i deures, i se’ns tracti amb la mateixa dignitat”. Aquest és un dels missatges de la mostraSom migrants, que vol il·lustrar, a través de diferents fotografies, el drama de les persones immigrants en creuar les fronteres de Mèxic als EUA i la del Marroc a l’Estat espanyol (coneguda com la Frontera Sud).

Sólo se admiten cristianos: Europa del Este, reacia a los refugiados

Polonia, República Checa, Letonia, Lituania, Eslovaquia y Estonia rechazan aplicar cuotas de distribución de refugiados 

Miles de inmigrantes se agolpan en Calais para buscar su oportunidad de infiltrarse en un camión para cruzar el canal de la mancha hacia el Reino unido 

Varsovia/Vilna/Bratislava (dpa):- Estuvieron de acuerdo como pocas veces: Polonia, República Checa, Letonia, Lituania, Eslovaquia y Estonia rechazaron tajantemente la propuesta de aplicar cuotas de distribución de refugiados en Europa. No hubo imagen que lograra hacerlos cambiar de opinión, ni de las regiones en guerra de las que proceden los migrantes, ni de los mares que intentan atravesar soñando con una vida mejor.

La cifra de refugiados que serán acogidos en el este de la Unión Europea podría estar muy por debajo de lo que aspiraba la Comisión Europea, cuyos ministros del Interior deben acordar la distribución de unas 60.000 personas en el continente. Los ofrecimientos expresados hasta ahora por gobiernos nacionales siguen estando por debajo de esa cifra.

No todos los refugiados son bievenidos. Los gobiernos de Europa del Este y de la región de los Balcanes preferirían recibir únicamente a cristianos. "Al fin de cuentas somos un espacio de cultura cristiana", observa el ministro de Asuntos Sociales conservador de Estonia, Margus Tsahkna.

El primer ministro de Eslovaquia, Robert Fico, señaló además que entre los refugiados islámicos sería fácil que se filtraran terroristas, por lo que su gobierno, aseguró, también preferiría dar acogida a cristianos de Siria para evitar disparar los temores entre la población. Eslovaquia, que en 2014 aprobó sólo 14 de las 311 solicitudes de asilo que tramitó, ya ha vivido manifestaciones de neonazis, en parte violentas, "contra la islamización de Europa".

República Checa ha visto surgir el "Bloque contra el Islam", liderado por el profesor de Zoología Martin Konvicky, que ya ha reunido 145.000 firmas contra los inmigrantes islámicos. Además, el presidente Milos Zeman también se ha pronunciado en más de una oportunidad en contra de recibir a migrantes del norte de África, por ejemplo de Libia. "Los refugiados procedentes de un contexto cultural totalmente distinto no se sentirían nada bien en República Checa", opinó.

 

Según el presidente Zeman, prorruso, la proximidad cultural se da más bien con los eslavos del este de Europa y con los cristianos de Siria.

Al menos el gobierno de centroizquierda de Praga se ha ofrecido a recibir a 1.500 de los 40.000 refugiados que deben ser repartidos en el seno de la UE. Pero el gobierno quiere "mantener bajo control todo el proceso", según palabras del primer ministro Bohuslav Sobotka, cuyo gobierno se propone efectuar chequeos de seguridad a los refugiados, a los que quiere dar albergue en centros cerrados por ejemplo en una aislada región de las montañas Beskidy.

Polonia, de mucha mayor superficie, al parecer tiene previsto dar alojamiento a 2.000 migrantes. Para muchos polacos la cifra es demasiado alta. En un sondeo reciente, el 70 por ciento de los encuestados dijo estar en contra de recibir a migrantes de Cercano Oriente o de África. En una encuesta similar llevada adelante en Letonia, un 55 por ciento se declaró en contra de que el país acoja a cualquier tipo de refugiados.

En Polonia incluso los inmigrantes cristianos podrían generar problemas de cara a las elecciones parlamentarias de este año. Hace una semana, cuando llegaron 50 familias cristianas procedentes de Siria, apoyadas por una fundación creada en las redes sociales, el asunto se convirtió rápidamente en tema de campaña electoral.

"Nosotros, los polacos, y el gobierno polaco deberíamos ser ante todo solidarios con los polacos que están en el exterior", exigió la candidata conservadora Beata Szydlo. Sería mejor, continuó, ocuparse del regreso de jóvenes polacos que emigraron o de tener un mayor compromiso con los polacos étnicos de Kazajstán.

Varias agrupaciones religiosas y ONG recordaron en cambio que no hace mucho tiempo Polonia, República Checa y Lituana vieron partir a muchos de sus ciudadanos buscando refugio del comunismo. "Es importante que nosotros, los lituanos, no cerremos nuestros corazones. Nuestros antepasados también fueron refugiados", subraya Gintaras Gruas, arzobispo de Vilna.

En Polonia existe una asociación que agrupa a unas 60 organizaciones que piden una política de apertura hacia los refugiados. A los políticos polacos de todas las orientaciones les gusta destacar el papel de Polonia en la transformación pacífica del este de Europa. recuerdan. "Si llamamos a Polonia 'la cuna de la solidaridad', si decimos amar la libertad y los derechos humanos, deberíamos respaldar a las personas que no pueden regresar a su país".

PARAULES SÀVIES

12 de juliol de 2015    El procés
 Xavier Massot Martí, de Lleida estant

Junqueras, com es defensa a un President?

És incomprensible per a molts que la persona que ho ha arriscat quasi tot per portar-nos fins a les portes de la independència, que s’arrisca que l’Estat espanyol vulgui acarnissar-se amb ell per donar-nos una lliçó a tots, que s’exposa a la inhabilitació, malgrat haver anunciat que aquesta seria la darrera vegada que es presentaria; ara, en un exercici de mesquinesa extraordinari, es jugui a fer propostes que suposarien la sortida precipitada de la política d’Artur Mas i deixar-lo sense defensa política i jurídica davant la imputació dels tribunals espanyols. On ha quedat la suposada solidaritat sobiranista i demòcrata? Molts ens preguntem com, en cas de processament i inhabilitació, pensen els d’ERC i d’altres que s’autodenominen sobiranistes defensar el símbol institucional màxim del país? Amb paraules, amb laments? El senyor Junqueras ens ho hauria d’explicar bé aquesta circumstància. Més que una petició hauria de ser una exigència del món sobiranista.

Algú pensa que no li devem res a Artur Mas? Algú s’imagina l’escenari actual siel President no s’hagués arriscat pel camí sobiranista? Perquè fa cinc anys CiU hagués pogut continuar fent el mateix joc que havia anat fent. Segurament, avui tindria entre 53 i 56 diputats i la coalició no s’hagués trencat. Algú pot ser tan il·lús d’imaginar-se que és possible culminar exitosament el procés sense la concurrència del món convergent?

Sospitem que la intenció és dificultar al màxim la refundació de CDC, doncs ja que no són capaços de tenir més vots que ells, la qüestió és inventar objeccions per neutralitzar a qui no s’ha pogut guanyar a les urnes. Però algú està tan fora del món (com la Forcades), que s’imagina una Catalunya independent sense partits de dreta? Cal afegir que la dreta nacionalista catalana sempre ha estat més civilitzada que no pas l’espanyola i amb una evident preocupació pels temes socials. Ara, la refundació convergent es planteja sobretot apropant-se més al model del Partit Liberal Demòcrata anglès que no pas a cap d’altre, un partit de centre-dreta liberal absolutament homologable a la dreta progressista europea.

Algú pot objectar a aquest plantejament que potser és un oxímoron ser un partit de dreta i ser progressista alhora, però aleshores com qualificaríem als liberals-demòcrates anglesos o al Playd Cimru gal·lès o el Fiana Gael irlandès? La realitat sempre és més complexa que el plantejament maniqueu del blanc-negre o esquerra-dreta sense matisos. Aquests mateixos que poden objectar el que afirmem, caldria que ens aclarissin, per exemple, quina diferència hi ha en la pràctica entre la social-democràcia i els liberals a nivell europeu. Una social-democràcia que no vulgui tocar res dels privilegis del món financer ni ficar cap topall fiscal als beneficis societaris es pot realment considerar progressista?

El que anem contemplant els darrers mesos en el camp de les esquerres catalanes és un sectarisme creixent que, com en tots els sectarismes, dificulta més que no facilita l’avanç vers els objectius nacionals. I dic sectarisme perquè alguns partits s’estan convertint en autèntiques sectes polítiques, on no es volen considerar cap argument que no sigui el seu, on es fa tot el possible per defensar només els interessos del partit, donant l’esquena als interessos de l’electorat i la ciutadania. I quan els partits es converteixen en sectaris, inconscientment estan apropant el seu final. Només cal veure què hapassat amb els partits comunistes, el fenomen es podria tornar a repetir. La renovació del món progressista també passa per això, per tenir estructures i plantejaments oberts i participatius, on es bandegi definitivament el sectarisme i l’exclusió.

També és curiós que els dirigents polítics que es reclamen com a cristians practicants (com la Forcades o en Junqueras) siguin els més refractaris a mostrar compassió i solidaritat vers els que s’arrisquen per la majoria social. Són aquests mateixos, al voler deixar al President sense aforament de diputat, els que li treuen possibilitats de defensa, potser perquè en el fons el voldrien veure condemnat. Ja vam veure com obligaren a seure al President a la Comissió d’investigació pels casos de corrupció.

I ficats a parlar de tot, en aquesta hora de discussió decisiva, és fa palès que el sobiranisme no va sobrat de forces. Perquè hem de renunciar al capital polític que representen Artur Mas o Oriol Junqueras? I les sigles de CDC, ERC o la CUP, també no tenen cap valor polític? De pas recordar, que les enquestes mostren repetidament (amb totes les prevencions que es vulgui) que separats ens va malament que units. I si ens convé anar units, perquè hem de bandejar persones i sigles? Llista unitària? Per descomptat, però una llista unitària on hi càpiguen noms, sigles de partits, d’entitats sobiranistes i independents de tota mena, aquesta seria de llarg la llista guanyadora. El demés, trobo que és afeblir-nos innecessàriament. Ningú, ni a Espanya ni a nivell internacional ens han demanat aquest nivell d’exclusió. Per què doncs, els catalans ens compliquem tant la vida?

ALBERG "MANACOR"

El Albergue de Manacor   atendió en junio una media de 16,4 personas sin techo cada día lo que supone 492 servicios de cena, merienda y cama

El mes de Junio en el Albergue de Manacor entraron 11 personas y salieron 6. Un incremento de 5 personas es el resultado del movimiento de altas y bajas del mes de Junio del Albergue de personas sin techo de Manacor.

AGENCIA MANACORNOTICIAS 05/07/2015 - 07:22:00

Lo gestiona la Fundación Trobada (cortesía de la familia García Prohens que son el alma de este servicio y proyecto social) y que pertenece a la red de inclusión social del Consejo de Mallorca.

 

Datos recientes del movimiento del Albergue de la Fundación Trobada: El mes de Junio en el Albergue de Manacor entraron 11 personas y salieron 6. Un incremento de 5 personas es el resultado del movimiento de altas y bajas del mes de Junio del Albergue de personas sin techo de Manacor

que gestiona la Fundación Trobada y que pertenece a la red de inclusión social del Consejo de Mallorca.

De estas 11 personas 5 eran hombres de nuevo ingreso, de los cuales 2 eran españoles y 3 extranjeros extracomunitarios, y 6 eran reingresados. La media de pernoctas han sido de 16,40 usuarios por día y el total mensual, al igual que raciones de cena y merienda han sido de 492.

De estas 11 personas 5 eran hombres de nuevo ingreso, de los cuales 2 eran españoles y 3 extranjeros extracomunitarios, y 6 eran reingresados. La media de pernoctas han sido de 16,40 usuarios por día.

Al mes de Juny a l'alberg de Manacor entraren 11 persones i en sortiren 6. Un increment de 5 persones és el resultat del moviment d'altes i baixes del mes de Juny de l'Alberg de persones sense sostre de Manacor que gestiona la Fundació Trobada i que pertany a la xarxa d'inclusió social del Consell de Mallorca.

D'aquestes 11 persones 5 eren homes de nou ingrés, dels quals 2 eren espanyols i 3 estrangers extracomunitaris, i 6 eren reingressats. La mitjana de pernoctes han estat de 16,40 usuaris per dia i el total mensual, al igual que racions de sopar i berenar han estat de 492.