Joan
Maragall
Oda a Espanya
Escolta,
Espanya, — la veu d’un fill
que et parla en llengua — no castellana:
parlo en la llengua — que m’ha donat
la terra aspra;
en ‘questa llengua — pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
que et parla en llengua — no castellana:
parlo en la llengua — que m’ha donat
la terra aspra;
en ‘questa llengua — pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat
massa — dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries — i els teus records,
records i glòries — només de morts:
has viscut trista.
i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries — i els teus records,
records i glòries — només de morts:
has viscut trista.
Jo vull
parlar-te — molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes — vida és la sang,
vida pels d’ara — i pels que vindran;
vessada, és morta.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes — vida és la sang,
vida pels d’ara — i pels que vindran;
vessada, és morta.
Massa
pensaves — en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a mort els fills,
te satisfeies — d’honres mortals
i eren tes festes — els funerals,
oh trista Espanya!
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a mort els fills,
te satisfeies — d’honres mortals
i eren tes festes — els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist
els barcos — marxar replens
dels fills que duies — a que morissin:
somrients marxaven — cap a l’atzar;
i tu cantaves — vora del mar
dels fills que duies — a que morissin:
somrients marxaven — cap a l’atzar;
i tu cantaves — vora del mar
com una
folla.
On són els
barcos? — On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, — no tens ningú.
Espanya, Espanya, — retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, — no tens ningú.
Espanya, Espanya, — retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t,
oh!, salva’t — de tant de mal;
que el plor et torni fecunda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
que el plor et torni fecunda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets,
Espanya? — No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
Joan
Maragall,
Oda a Espanya.
Mare nostra
La poetessa lleidatana Dolors Miquel provocà un fort
enrenou al recitar el seu poema Mare nostra, escrit l’any 2006, al rebre
el premi Ciutat de Barcelona de poesia. Dolors Miquel és una poetessa de llarg
recorregut i guanyadora de forces premis i guardons per la seva dilatada
carrera i l’originalitat de la seva poesia. El seu estil poètic és agressiu i
transmet les tensions que ella observa en la societat. Reconec que sóc amant de
la poesia, però els meus gustos estan molt allunyats de l’estil d’aquesta
poetessa. El meu judici poètic és limitat, per això em veig incapacitat per
valorar si el poema Mare nostre persistirà, més enllà de l’anècdota,
dins del panorama de la poesia catalana. M’interessa més reflexionar
sobre el fet que el contingut del poema ha ofès profundament a algunes
persones. Comprenc que hi hagi persones ferides per unes paraules que, més
enllà de la provocació inicial, són poc amables i agradables a la sensibilitat
religiosa.
L’incident entorn el poema torna a evidenciar els
estrets límits entre els quals transcorre la llibertat de creació i el respecte
a la creences personals resultant de l’exercici de llibertat religiosa i de
consciència. Estic convençut que l’antic anticlericalisme actiu i agressiu
perviu transmutat en un anticatolicisme, menys dur en les formes però
contundent en els continguts i amant de camuflar-se en la banalitat. Aprofitar-ho
com a recurs poètic no fa del poema una creació artística sòlida, sinó més
aviat un obra superficial i supèrflua, i prescindible. Em dol que es
banalitzin els símbols íntims de les creences d’algunes persones. Discrepo que
aquest exercici es justifiqui en nom de la lliberta d’expressió. La convivència
humana comporta descobrir que, fins i tot les llibertats més preuades han
d’exercir-se amb total responsabilitat per evitar que, tard o d’hora, puguem
ferir la llibertat dels demés. Per sort, l’incident d’ahir quedarà com
una anècdota que, en cap cas, hauria de desacreditar el que pugui haver-hi de
bellesa i bondat en l’ingent poemari de Dolors Miquel.
17.02.16
