És sens dubte la notícia de la setmana, i la que ha
ocupat més pàgines, hores d'emissió, comentaris i anàlisis: dimarts, un Airbus
A320 de l'aerolínia Germanwings es va estavellar a una zona dels Alps francesos
mentre cobria la ruta entre Barcelona i Dusseldorf, deixant 150 víctimes entre
passatgers i tripulació. A les lògiques hores d'incertesa han seguit uns dies
de frenètica activitat informativa i opinativa, que han arribat al seu màxim
quan la fiscalia de Marsella, encarregada de la investigació, ha afirmat que la
hipòtesi més probable és que el copilot fes caure l'avió de manera
intencionada, aprofitant una absència momentània del comandant.
A partir d'aquesta tragèdia, o de tantes altres que es produeixen per desgràcia amb massa freqüència i que passen gairebé inadvertides pels grans mitjans, s'hauria d'encetar un debat seriòs sobre els límits del periodisme, és a dir, sobre les línies vermelles que separen la necessària informació de la morbositat i la urgència que impulsa a ser els primers en dir les coses de l'imprescindible contrast i anàlisi de les dades.
Ho hem vist en massa ocasions: és un atac terrorista, la culpa és de les companyies lowcost o, més globalment, del capitalisme, els pilots no estan preparats, les mesures (de control, de revisions, de seguretat) no són suficients, etcètera. La informació, que en aquest tipus de catàstrofes sol arribar desordenada i molt sovint contradictòria, és processada de manera ràpida i acrítica per periodistes i terturlians convertits en experts aeronàutics i llançada després als quatre vents. Les correccions, que sempre n'hi ha, solen brillar per la seva absència.
És cert que els familiars de les víctimes, els usuaris del transport aeri i la societat en general demanden respostes i explicacions, però les investigacions en casos com el de Germanwings solen ser llargues i complicades, i és molt fàcil assenyalar un culpable (pilot, companyia, controladors, governs, interessos econòmics) i gairebé impossible esborrar-lo després de l'imaginari col·lectiu.
Això no significa que no es pugui debatre sobre la seguretat aèria, o sobre qualsevol altre tema rellevant, però sempre des de la serenitat i a partir l'anàlisi de totes les variables, no a corre-cuita per tal de millorar les xifres d'audiència. Tampoc no s'ha de defensar una censura a la llibertat d'informació, però sí demanar-se si mostrar imatges d'una persona desfeta perquè acaba de perdre el seu fill és notícia o, encara més, si ha de protagonitzar la portada dels diaris.
Potser s'acabi confirmant la que ara es maneja com a hipòtesi més probable, el que pot conduir a replantejar els controls als que s'han de sotmetre els pilots, o que la tragèdia s'hagi produït per uns protocols de seguretat inadequats, el que obligaria a la seva revisió, però aquest és un debat que s'ha de mantenir no a un plató de televisió, sinó entre experts no guiats per la por ni sotmesos a pressions de cap tipus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada