SETMANA SANTA

La Setmana Santa i l'expiació col·lectiva

Començ aquest article amb la incertesa del qui no sap en quin embolic es fica. Des de el meu absolut respecte per les creences religioses de totes les persones. Amb el reconeixement de tots els estudis antropològics i culturals que s'han fet sobre les nostres tradicions i els costums que les envolten. Amb el sentiment d'un individu que malgrat el seu pensament ateu particular, sap que es mou en un context cultural d'influència històrica religiosa.

Tot aquest preàmbul es per intentar explicar per què trob adient reflexionar sobre la litúrgia pública que envolta la Setmana Santa. No en l'aspecte del seu resultat final, la victòria de la vida front a la mort que simbolitza la resurrecció de Crist. Una victòria que és la base de la teoria redemptora de la immortalitat de les religions cristianes, i que dóna per moltes altres reflexions que no venen ara al cas.

El que me crida l'atenció és el que es pretén mostrar, amb tot el que rodeja l'exhibició pública de la tortura i mort de Jesús. No es una mera recreació històrica. Amb les processons es vol produir una identificació col·lectiva de culpa. Els nostres pecats actuals són també la causa de la mort del crucificat. Tots en som culpables. El fatalisme de la nostra condició humana, per definició pecadora, ens rosega al màxim dels sacrilegis. Esser còmplices de la mort del que ens vingué a salvar. La Setmana Santa ens porta aquest missatge terrible. Un poble que ha d'assumir col·lectivament una culpa històrica, que a la vegada es reprodueix constantment en el present. Tan sols si l'assumeix, pot tenir esperances de lliurar-se. I l'expiació pública es una manera de fer-ho. Tota la litúrgia de la Setmana Santa ve envoltada amb aquesta finalitat d'expiació pública. I com tota expiació pública puntual, si es fa separada de la responsabilitat individual quotidiana, es molt fàcil sumar-se a ella, ja sia de forma sincera o tan sols de manera folklòrica.

No és casualitat que les dictadures, els poders absolutistes, els pensaments intolerants, hagin intervingut activament, en accentuar els sentiments de culpabilitat i de dol, que han d'acompanyar els entorns i els actes de la Setmana Santa. La formulació abstracta dels pecats “originals” obri la porta a la definició més concreta dels pecats actuals. I a més dels pecats personals que cal perdonar passant pel confessionari, es poden definir els pecats col·lectius i les morals imposades que cal assumir com a pobles pecadors. Un escenari ideal per definir les regles de joc del poder i per marcar les pautes de subjugació dels pobles. Després ja pots dictar les pautes de penitència obligades que acompanyen a l'acceptació de la dominació.

Afortunadament no estam en el temps de la dictadura franquista, que ens programava tan sols pel·lícules en torn a la Passió de Crist, sermons de moral catòlica i música clàssica. Malgrat hi hagi alguns canals de televisió privats que s'entesten en fer el mateix, i els públics també deixen notar qualque pinzellada de nacionalcatolicisme. La Setmana Santa es veu més com una època de descans, de manteniment de tradicions culinàries i familiars, d'oportunitat per viatjar, o com a temps de reconstruir les seves creences per als bons cristians.

Però a mi sempre em queda aquest regust amarg de la cultura de l'expiació col·lectiva. Al marge de les creences particulars, el substrat cultural que comporta, es el d'una terra abonada perquè creixin les males herbes de la manipulació política. No ha estat així com el PP ens ha venut la penitència de les retallades, pels pecats comesos per haver viscut pel damunt de les nostres possibilitats? Si et sents culpable es més fàcil creure en l' efecte miraculós de l'aigua beneïda que te llancen des de el poder. Per això més que cercar expiacions col·lectives, m'agrada més la cultura de l'alliberament col·lectiu. I en aquest cas, sí que m'encanta dialogar i col·laborar, amb els companys i companyes que participen de la teologia de l'alliberament.