Potser és un encapçalament massa ambiciós, per la
brevetat de mots que imposa un article digital, als antípodes de l'extensió del
discurs que caldria per a una correcta anàlisi de la qüestió, però així s'entén
de què aniran aquestes quatre ratlles per si es volen estalviar llegir la
resta.
No pens que sigui superflu retornar al que és obvi: no
"tenim" sexe, "som" sexe.
En aquest fet rau que siguem individus socials: estem
mancats de "quelcom" que només l'altre té i que ens porta a establir
llaços d'amor, d'amistat i de fratria.
Es pot afirmar amb tota rotunditat que l'amor i el
sexe són un deure i no només un dret. És una obligació que ens ve donada
evolutivament. Tenim un deure d'estimar que ens ve imposat des de cada una de
les cèl·lules del nostre propi cos. La frustració de la necessitat de ser
estimats i estimar, en l'estricte sentit físic, o l'estimulació excessiva en
etapes d'immaduresa, ens porta a tota casta de perversions i desviacions
psicològiques; inclosa aquella de qui pateix la impossibilitat d'estimar.
Insisteixo: ens cal tocar i ser tocats, abraçar i ser
abraçats. Però bé. No basten les paraules, ni aquestes supleixen cap pell.
Necessitem el plaer físic i no la mera satisfacció moral.
És prou conegut que els infants que de molt petits no
són acaronats pateixen després d'una greu síndrome de dèficit, la depressió
anaclítica (d'estalonament) de René Spitz. Una malaltia que pot arribar a ser
mortal.
El sexe ens estructura simbòlicament i imaginàriament
des de la mancança de l'altre (no som complerts) que sobretot ens va erotitzar
(la mare) dotant-nos d'un cos; la qual cosa es converteix en la causa d'un
desig vital que insisteix a trobar l'objecte amorós que el sacii. Obvio la
discussió sobre com aquest fet ve a estructurar l'aparell psíquic de dones i
homes en el registre real, imaginari i simbòlic perquè ara no ve al cas, però
el cito per arribar a concloure que el llarg camí de la construcció de la
sexualitat humana es presenta com un treball, anc que sia natural, problemàtic.
En cert sentit ens esclavitza i, en l'altre, confronta el nostre desig amb el
desig de l'altre.
No és aleshores difícil d'imaginar que sexe i poder,
van sovint de la mà perquè és en la relació, sempre asimètrica, on es dirimeix
la satisfacció de necessitats i desitjos.
Ho veiem, en el seu vessant negatiu, en el masclisme
que mata dia sí i altre també; castra a milions de dones o les condemna a no
ser més que un objecte de propietat per a ús sexual del mascle. Ho palpem en
l'homofòbia i en les sinistres i abundants xarxes de pederastes. Ho intuïm a
través d'uns quants indicis de l'activitat sàdica i necròfila que ens arriba de
la incursió en alguna internet paral·lela. Ho veiem en la publicitat, que la
instrumentalitza, en les xifres econòmiques que mouen les activitats
submergides del tràfic de dones i infants, la prostitució, la pornografia, la
droga associada a assolir estats d'intensitat sexual.
Es palesa en les institucions. Especialment en la
família, on es produeixen la majoria de casos d'abusos sexuals a menors; fins i
tot incest. En els equips esportius on no sorprèn sentir a dir que l'entrenador
ha comès abús sexual, monitors de campament, en l'exèrcit…
Aquests dies ho hem constatat en les conductes
d'alguns superiors en la jerarquia sobre les dones militars; hem vist a les
Corts espanyoles com el ministre Morenés (després va rectificar) minimitzava el
calvari de la capitana assetjada pel seu Coronel, Isidro José de
Lezcano-Mújica, el qual fou condemnat per abús d'autoritat, però no per
assetjament sexual, portant la denúncia al terreny d'atemptat contra un,
malentès i desviat, sentit del prestigi de l'Exèrcit d'Espanya.
Però sobretot ho anem desvetllant -ja sabíem que
passava, però es tapava- en una institució, l'Església Catòlica, on massa dels
seus militants (no sé si són creients) mentre prediquen l'Amor i apologitzen i
adoctrinen sobre la bondat de l'abstinència sexual, abusen fastigosament dels
infants i adolescents que els hi són confiats pels pares perquè puguin
desenvolupar un camí espiritual.
Cal dir que homes -jo penso que volen ser bons
cristians, la qual cosa no és, per cert, gens fàcil-com el Papa Francesc i el
Sr. Bisbe Salinas, estan actuant amb contundència i s'han proposat eradicar
aquest càncer que amenaça mortalment la Institució (per cert, no deixin de
veure la pel·lícula Calvary, de John Michael McDonagh; aporta una
reflexió interessant). Però em temo que la qüestió va molt més enllà, és molt
més greu i no facilita la vivència sana de la sexualitat ni la creació dels
necessaris mecanismes inhibidors de les conductes abusives: és la posició
tradicional que ha mantingut farisaicament l'Església envers el sexe. Un sexe
estrany i pervers: des de l'afirmació sense matisos de la que podria ser una
bella metàfora de la maternitat, presentant el paradigma de la Mare com un dóna
verge, fins a la consideració pecaminosa de qualsevol pensament que pugui ser
causa d'excitació.
La necessitat i el desig sexual són tan substancials
en els humans que ens la topem, vulguem o no, un caramull de vegades cada dia:
una inapreciable oportunitat perquè l'església ens confronti a la culpa tantes
vegades com ens la trobem, i per a recordar-nos que només en ella rau la
possibilitat del perdó i la salvació.
Aquesta sobreerotització i instrumentalització del
sexe en la nostra societat juntament amb el desplaçament del límit on situar el
que és permès i no ho és, que neurotitza i obsessiona a tantes personalitats
làbils, o que puguin partir d'un moment de debilitat en les seves trajectòries
impol·lutes, fins al punt de la transgressió i el pas a l'acte pervers, ens
convoca a pensar a tots i molt especialment a l'Església -ho exprés amb tot el
respecte del que puc ser capaç- sobre la responsabilitat moral que té en la
causació de tantes aberracions. Potser convindria que reflexionés sobre si
aquests casos no són la causa sinó el símptoma d'un greu error en la seva
doctrina i direcció moral. Ja fa massa anys que està passant.
(COPIAT DE "El Periscopi" (16.03.15)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada