DE VERES...???

Les tres idees de bomber d'Artur Mas

La primera idea de bomber d'Artur Mas és dir: 'No cal que jo encapçali la llista.' Perdona? Pocs actius hi ha a la dreta com per anar fent broma, president. CiU ha saltat pels aires i Unió, per la meitat. Això ho salva 'Mas', o no ho salva ningú. La marca 'Artur Mas' genera adhesió i més ara després del trencament amb Duran. L'eufòria té un nom i es diu exèrcit de fans d'Artur Mas. Aquest és tot un món que vessa a banda i banda. Són els masistes. Gent que prové de CDC, d'ERC, d'Unió, ex-PSC. Si fins conec gent d'ICV que en parlen amb respecte. És un amplíssim ventall de persones. Ara mateix poca gent hi ha eufòrica com aquesta. 'No cal que jo encapçali la llista' és l'animalada número u d'ahir. No s'ho creu ningú.

La segona idea de bomber, i greu, és encarar-se al 'món sí se puede'. Moltes gràcies, president. Gran idea, sí senyor. Endavant amb el programa. Resulta que aquí venim d'una Ada Colau, la 'sí se puede', que anirà a l'Onze de Setembre; que en la darrera entrevista que li fan el titular que en surt és 'Com a alcaldessa tinc interessos comuns amb Artur Mas'; que es reuneix amb l'ANC i Òmnium i tot són bones paraules; que arriba a acords amb ERC a Barcelona, i amb la CUP a Badalona; que connecta amb David Fernàndez de fa anys. Aquí tenim tot un moviment de seducció, fràgil i delicat, entre independentistes i Ada Colau que fa temps que dura. Però tot s'aguanta pels pèls, hem d'anar amb compte, i va i arriba vostè i els insulta a la cara. Et felicito fill. De veritat ho dic. (I a la Colau, la felicito pel nomenament d'Evelio Vàzquez com a cap de la Guàrdia Urbana. Quina setmana!) Sigui com sigui, encarar-se a Colau, en lloc de seduir-la, és un error. I confondre-la amb Joan Herrera, també. I dir que aquest món no té res a veure amb el sobiranisme és bàsicament eliminar del mapa David Fernàndez o Dolors Sabater d'aquest món. Ahir vostè va reduir el 'món de sí se puede' bàsicament als senyors de Podem i a la Dolors Camats. Un aplaudiment sincer. Regalant terreny al rival. Quin crac! En fi, és un titular que quedarà. I mira que el tenia fàcil, vostè, el titular. El tenia facilíssim: 'Amb la independència, sí se puede.' I és que és així. Doncs apa, no. Xoc frontal. En fi, a vegades sembla que els uns no volen fer la independència amb els convergents i els altres no la volen fer amb els 'sí se puede'. I la resta al mig, aplaudint amb les orelles.

La tercera idea de bomber que vam viure ahir és aquesta: fer l'oferta sense haver-ne parlat abans amb l'ANC en privat. Quina patinada. O és jugada? Perquè va fer exactament això mateix amb Oriol Junqueras. Ofertes en públic sense haver-ne parlat abans: 'Ei, ANC, fes-me una llista!' I tothom mirant. Això és com aquests enamorats que s'agenollen al mig del restaurant i demanen la mà de la parella. Tot el restaurant queda en silenci. I l'únic que s'aconsegueix és tensar la pobra parella que sap perfectament que si la resposta és no, tot el restaurant se li llançarà al coll. Allà només hi haurà aplaudiments, festa i alegria, amb un sí. Ara què diem? Nervis, suor, tensió. Exactament això va passar ahir. Baralles entre membres de l'ANC a Twitter per l'ara què diem. La cosa es va estendre a baralles entre partidaris de la independència en general. Realment, un èxit colossal i mediterrani, ple de precedents. Un perfecte caos generalitzat i una sensació, president, de viure molt lluny de Dinamarca.

 **************

******

Noves delegacions catalanes al Vaticà, el Marroc i Portugal

Homs anuncia que el govern donarà llum verd al projecte la setmana vinent

La de Roma ja està a punt per funcionar

14/06/15 02:00 - Barcelona - Redacció

El conseller Homs visitant la mostra catalana ‘Expo in città' a Milà Foto: GOVERN.

La Generalitat obrirà tres delegacions a l'exterior: al Marroc, a Ciutat del Vaticà i a Portugal. L'anunci el va fer ahir el conseller de la Presidència, Francesc Homs, en la cloenda de la mostra catalana Expo in città de l'Expo Milà 2015, des d'on va avançar que la setmana que ve el govern aprovarà les noves oficines. Segons Homs, es tracta de tres estats que tenen un pes simbòlic i també polític molt rellevant. “Es tracta d'obrir un espai de relació econòmica i, òbviament, un espai de relació humana amb aquests països”, va dir. A més, va ressaltar que això suposa un “salt qualitatiu per anar situant Catalunya al món, d'anar-nos projectant, tot i ser un país petit”.

El conseller va situar la importància d'obrir aquestes delegacions en el fet que avui la comunitat de l'exterior més nombrosa present a Catalunya procedeix del Marroc i que, amb Portugal, s'hi comparteix una relació econòmica i cultural “molt viva”. Juntament amb l'aprovació del govern d'aquestes delegacions, la setmana que ve també es posarà en marxa la delegació de Roma, que ja es va aprovar juntament amb la de Viena.

Les expectatives del govern de la Generalitat de Catalunya topen directament amb les actuacions del govern de l'Estat espanyol, que ja ha amenaçat diversos cops de presentar recurs al Tribunal Constitucional contra les noves delegacions. Sobre això, Homs va assegurar que Catalunya no deixarà de ser present al món encara que el govern espanyol cregui que “a base d'impugnar coses es pot arribar a pensar que impedirà el fet de projectar-se cap enfora”.

Ancestres i enemics

Ahir no es va proclamar la República des dels Ajuntaments. Jo ja ho sé que alguns de la 'true left' s'emprenyen molt quan els ho recordes, però el canvi de règim de veritat vindrà el 27S en cas d'independència, i encara. És com ho veig. Avui, per posar un exemple, la llei hipotecària continua essent plenament vigent. Per tant demà dilluns hi haurà desnonaments, perquè n'hi haurà, a plena llum del dia que seran legals del tot. No, ahir no vam viure un canvi de règim... però Déu n'hi do. Crec que anem pel camí, i ahir en va ser un pas més. Quatre noms, que poden semblar anecdòtics, però que a mi em semblen profunds:

Fàtima Taleb. Primera regidora musulmana dels Països Catalans que accedeix el càrrec portant el vel i a favor d'una 'República Catalana lliure'. L'escena va passar a Badalona, exemple per a molts. Ací teniu el vídeo del seu discurs i ací, les seves amigues amb estelades. Mira que ens han donat la tabarra amb la 'Catalunya real'. Pesats. Doncs aquí la teniu: la Catalunya real també és musulmana i independentista a la vegada.

Joan Ribó, valencià nascut a Manresa, i des d'ahir batlle de la ciutat. Quan va sortir a la plaça duia a la mà un ram de flors i la bandera dels gais; a la cara, un somriure immens; i al seu voltant, una calma brillant. Impressiona molt la calma i seguretat que desprèn aquest home. Un s'esperaria mala llet descontrolada per part del successor del PP. Doncs al revés: un perfecte control de la situació. Doneu-li temps, i un poc de sort, i uns guardaespatlles, i els votants de Rita Barberà l'acabaran votant.

Guillem Balboa. Alcalde del poble mallorquí d'Alaró per la formació econacionalista MES. El senyor alcalde Guillem Balboa és negre. El primer alcalde negre de Mallorca i em pregunto si també dels Països Catalans. No és canvi de règim, però Déu n'hi do els canvis que vam viure per primera vegada.

Un altre mallorquí, el mai prou llegit poeta Miquel Bauçà, va escriure en el llibre 'El Canvi' un dels aforismes que m'ha quedat més endins. Ahir aquest aforisme va aflorar amb molta força: 'Els nostres ancestres i els nostres enemics hem de pensar-los alhora. És obvi, però de vegades costa de veure llur influència simultània'

La frase és clavada. Perquè jo ahir vaig veure com Fàtima Taleb no només es carregava de cop els del PP. També es carregava el bisbe Torres i Bages, gran ancestre, i la seva frase 'Catalunya serà cristiana o no serà'. Doncs mira, no ben bé. Ahir també vaig veure com Joan Ribó no només posava nerviós els 'peperos' valencians. També es carregava de cop tots els ancestres principatins, molt independentistes ells, ben catalans, que ens han volgut convèncer durant anys i panys que València és espanyola i del PP. Doncs mira, no ben bé.

Ahir no vam veure que els nostres enemics són una nosa per la independència. Això ja ho sabíem. Ahir vam veure que alguns dels nostres ancestres, també. I, com els primers, també han d'ésser vençuts amb un somriure valent. Per això agraeixo tant tenir poetes lúcids. Per això agraeixo tant els dies com ahir.

 *****************

Espanya desapareixerà en vint anys, segons un bloc amb impacte a Wall Street

Zero Hedge fou el primer de denunciar les males pràctiques de Goldman Sachs

El bloc col·lectiu Zero Hedge té molta fama a Wall Street, on van ser els primers de denunciar les males pràctiques de Goldman Sachs i les maniobres de les grans corporacions financeres. Els autors escriuen sota un pseudònim col·lectiu i hom creu que són analistes de diverses grans empreses. Ara Zero Hedge ha publicat un article amb una llista de deu estats que desapareixeran d'ací a vint anys. El primer que esmenta és Espanya, i relaciona el pronòstic amb Catalunya.

Comença destacant les conseqüències que ha tingut a l'estat espanyol la crisi econòmica, el deute públic i l'alt índex de desocupació. 'Però hi ha fins i tot preocupacions més grans per al govern espanyol que implicaran una destrucció més gran que la que pugui causar l'economia', diu l'article. I es refereix a Catalunya, i al creixent suport de l'independentisme. 'Molts (i cada vegada més) catalans pensen que la regió té menys vincles culturals amb la resta d'Espanya', explica. I afegeix: 'Catalunya ha estat part d'Espanya des del segle XV, però ara [els catalans] pensen més que mai que és el moment d'obtenir la independència. A més, avui dia és una de les regions industrials més riques d'Espanya.' Recorda la Via Catalana del 2013 i acaba dient: 'Espanya pot veure com li canvia la geografia i li queda una imatge certament malmesa.'

Els altres estats que aquest bloc pronostica que acabaran desapareixent o modificant-se substancialment aquests vint anys vinents són Corea del Nord, Bèlgica, la Xina, l'Irac, Líbia, l'Estat Islàmic, el Regne Unit, els Estats Units i les Maldives.

Bel Zaballa

10.06.2015

No abaratiu el somni

Quin suplici de dies! Em sembla que mai els resultats d'unes eleccions no havien generat tant de rebombori, corredisses, trucades, titulars, missatges, cops de porta i neguits. Mai no havíem tingut tants partits elegits i feia molt de temps que el canvi albirat no es materialitzava amb aquesta claredat. I aquí ens trobem, assistint a no sé quina mena de sainet en què els mitjans són simples portadors d'últims titulars, utilitzats per forçar negociacions. Ja queden pocs dies perquè sortim de dubtes, i segons a quin port arribin les converses, n'hi haurà molts que se sentiran traïts.

Que això és la política? Bé, sí, això forma part de la política. De la política de partits. Cadascú mira pels seus interessos i imagino que és inevitable, per això existeixen les sigles, les butlletes, els escons i tot l'entramat partidístic. Els vots els donen més poder o menys i d'acord amb aquest s'asseuen a la taula, cadascú defensant allò que considera més legítim des del seu punt de vista i que afavoreixi més els seus beneficis. I tenen la legitimitat d'aquest sistema democràtic per a fer tots els pactes que els semblin més convenients, per molt estrambòtics que puguin semblar. Però la política és més que això. La política va més enllà del partidisme. I s'ha de saber quan cal posar per damunt dels interessos del partit els interessos del país. Són assonants, però poden tenir significats ben diferents.


Penso en les negociacions per a formar el govern valencià, sí, i en com han anat passant els dies a cop de titular-amenaça. En les converses per a governar a les Illes, i en com els interessos de PSOE i Podem fa dies que encallen qualsevol acord. Interessos de Madrid interferint en la política de casa nostra, exacte. També penso en Badalona, i en el numeret d'ahir del PSC, que al final del dia ja tornava a ser al mateix lloc que a primera hora; en Torrent, Terrassa, Palma...


On som els simples votants mortals? Que els quedi clar a tots aquests que estan tancats de fa dies en despatxos i enganxats al telèfon que la gent els ha votat, sí, però que tots aquests vots continuen essent del poble. Que la gent n'està farta, de la vella política del canvi de cromos i, oh, veges tu, és a això que assistim des del 24 de maig, també entre els qui diuen representar la nova política. Tinc-falta-falta-tinc, la cançó de l'enfadós d'aquests dies.


La gent ha votat pel canvi, i no es pot malbaratar el somni d'un país que ha despertat. Són hores d'invertir en responsabilitat, en coherència amb un mateix i amb allò que ha sortit de les urnes, en la generositat necessària i, sobretot, en el futur. En el futur d'un poble que s'ha alçat i que no hauria de perdonar cap traïció a la voluntat expressada.

'No abarateixis el somni”

o et donaràs per menyspreu tu mateix.' (Lluís Llach)

Tina Vallès: 'La independència és més un mitjà que no una fita'

Tina Vallès (Barcelona, 1976) és escriptora, traductora i correctora. Ha publicat 'L'aeroplà del Raval' (Labreu, 2006), 'Maic' (Baula, 2011), 'Un altre got d'absenta' (Labreu, 2012) i 'El parèntesi més llarg' (Proa, 2013) —amb el qual va guanyar el 15è premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, atorgat per Òmnium Cultural.

―Per què i per a què voleu la independència de Catalunya?

—Contestant aquesta pregunta em sento una mica com si fes la carta als Reis. Jo aniré a votar tantes vegades com calgui i estic segura que sempre votaré que sí, però a partir d'aquí ja no ho sé. Vull dir: sento parlar de la independència dia sí dia també, com tots, i els discursos exageradament entusiastes em grinyolen força. Amb la independència s'aconseguirà la independència. Vull dir: la resta de coses seguiran igual si no fem res més. La independència en tot cas és més un mitjà que no una fita. I em sento responent això i penso: saps per a què la vull, també, la independència?, perquè deixem de parlar-ne.

Com a filòloga, com a autora, i també com a mare, podria donar mil raons a favor de la independència relacionades amb la llengua, però encara em grinyolaria més. La situació del català és molt més greu del que molta gent creu i la independència no serà garantia de res en aquest sentit.

Tinc dues filles que van a l'escola 'en català', sí, però una ara ha d'anar a la logopeda i per defecte els exercicis per practicar a casa són en castellà, i parlo del servei de rehabilitació d'un hospital públic del centre de Barcelona, i la logopeda és catalanoparlant. I amb això no l'acuso a ella de res —ja hi he parlat i ara fa l'esforç (ep, l'esforç) de passar-nos els deures traduïts (ep, traduïts)—, sinó que vull posar-ho d'exemple perquè s'entengui fins a quin punt el català està 'amenaçat' (hi poso cometes perquè la paraula no m'agrada).

Un altre exemple: corregeixo novel·les escrites per catalanoparlants plenes de calcs del castellà que ni els autors, ni els editors ni els lectors no són ja capaços de detectar. Aquesta és la salut de l'idioma, la mala salut: quan el parlem, quan l'escrivim, el maltractem ja sense ser-ne conscients; i quan l'obviem, de vegades no en som ni conscients. I això no s'arregla tan fàcilment, no sé si hi serem a temps. Si la independència permet com a mínim frenar-ho, ja serà molt.

―Què pot aportar una Catalunya independent al món?

—Un nou país i una nova capital per aprendre a classe de geografia! Perdó, perdó.

No, crec que la resposta és que 'podrà aportar', així, sense complement. O sigui, serà tractada definitivament com un país i per tant no caldrà passar per Madrid per fer segons què. Ens traurem de sobre aquest filtre que sovint ens ha impedit aportar res més enllà de les nostres fronteres. O sigui que una Catalunya independent podrà aportar al món tot el que vulgui aportar, de bo i de dolent, tot. I que pugui fer-ho serà una bona notícia.

Bel Zaballa

Lluc Salellas: 'Des del 1939 que no s'ha canviat l'estructura de poder de l'estat espanyol'

Entrevista al periodista gironí, autor de 'El franquisme que no marxa

'Volia mostrar com tota aquella gent que manava en una dictadura autoritària no solament s'ha estalviat qualsevol procés judicial, de reparació o autocrítica, sinó que en va sortir amb més privilegis', ens explica el periodista Lluc Salellas (Girona, 1984). És l'autor del llibre 'El franquisme que no marxa' (Grup Barnils i Edicions Saldonar), on dóna els noms i cognoms de responsables franquistes que van continuar essent l'elit arribada la democràcia espanyola. Noms com Suárez, Cortina, Carceller, Martín Villa, Vilarasau, Licinio de la Fuente… Portes giratòries entre ministeris franquistes i grans consells d'administració, empreses engreixades gràcies a Franco que han continuat fent negoci sense passar comptes amb el seu passat. Una anomalia a Europa que no s'ha començat a qüestionar fins fa pocs anys. Deia Josep-Maria Terricabras que amb l'amnistia del 1977 'molts franquistes van poder continuar manant fins avui sense que ningú no els pogués retreure res d'un passat esborrat'. Sembla que de mica en mica aquest passat es torna a dibuixar, per deixar les vergonyes de la transició a la vista de tothom.

—La majoria de la població encara diu que se sent orgullosa de la transició.

—Segons el CIS del 2012, el 72% de la població de l'estat se'n sent. Les dades baixen a Catalunya i al País Basc i una mica al País Valencià i a les Illes Balears. Per mi, això s'explica perquè el relat de la democràcia espanyola l'han fet els mateixos que van fer el relat de la dictadura. Des del 1939, aquí la història ha estat explicada per la mateixa gent als grans mitjans. Va haver-hi un acord general de totes les formacions polítiques perquè el relat fos que aquesta havia estat la millor transició que hi havia hagut, i encara s'explica així en algunes facultats del nostre país. Els principals catedràtics de ciència política ho van començar a explicar així, i els dirigents polítics, i els mitjans. D'una altra banda, no hem de deixar de pensar que en dictadura es vivia pitjor que en democràcia, de manera que la gent no en fa una valoració completa, sinó que pensa que, comparat amb abans, ara vivim millor.

—La transició espanyola va ser molt diferent de la grega i la portuguesa.

—Jo comparo dues coses d'aquestes tres transicions gairebé contemporànies i que marquen el començament de la tercera onada de les democratitzacions. D'una banda, on van a parar les elits de la dictadura un cop arribats al sistema democràtic: a Grècia i Portugal, són apartades de la direcció política de la democràcia, mentre que a l'estat espanyol continuen al poder. D'una altra, si s'obren processos judicials o de reparació i canvi: a Grècia es jutja la cúpula militar; a Portugal se'ls dóna l'oportunitat de judici o exili: la majoria se'n van a viure al Brasil i hi ha un canvi absolut dels comandaments intermedis dels cossos policíacs perquè entenen que els qui havien encapçalat la policia amb Salazar no poden continuar fent-ho en democràcia. A l'estat espanyol això no passa: la majoria de funcionaris i gent que pertanyia a la Falange passen a ser funcionaris de l'estat.

 —A la transició no es va fer net, i això va fer possible que els qui havien format part del règim franquista continuessin ocupant posicions de poder. Doneu una rastellera de noms.

—Analitzo els últims 49 ministres franquistes (de 1970 a 1975) i alguns casos de gent que tenia alts càrrecs en el franquisme i va passar a tenir un paper important en la democràcia espanyola. Suárez, el Borbó, Martín Villa, Alfonso Sorio… En total, uns 65. I analitzant-ne les biografies t'adones, per exemple, que no n'hi ha ni un que hagi fet un comentari autocrític en públic sobre la seva tasca dins el règim; al contrari, sempre l'ha defensada. T'adones que els qui no van acabar fundant partits o van marxar amb una jubilació d'or dins l'exèrcit van anar a parar a les principals empreses dels sectors estratègics de l'estat: bancs, telefonies, constructores, energètiques… Moltes d'aquestes empreses s'havien enriquit i s'havien fet grans durant el franquisme gràcies al BOE de Franco. És el cas d'Iberdrola: dues petites empreses que als anys trenta es fusionen i es converteixen en una maquinària de fer diners amb els serveis que l'estat franquista els ofereix. 

—Al llibre expliqueu casos com el d'Iberdrola, Gas Natural, OHL, Acciona, San Miguel, Damm… Empresaris que s'enriqueixen durant el franquisme i que amb la transició obtenen una situació de privilegi.

—I ministres que surten del govern i se'n van a consells d'administració on tenen amistat amb la majoria de gent. La meitat se'n va al sector privat i l'altra meitat, al públic. Molts d'aquests acaben entrant a liderar la Unió de Centre Democràtic, que governa els cinc primers anys de postfranquisme, del 1977 al 1982. Mantenen unes determinades aliances i continuen fent igual que feien en la dictadura, no hi ha cap canvi de model. Xavier Diez deia que l'últim moment de ruptura havia estat el 1939, que des d'aleshores no hi havia hagut cap procés de canvi de relacions de poder. Hem canviat el model de drets, la capacitat d'escollir representants públics, etcètera, però no s'ha canviat l'estructura de poder, on sovint hi ha les mateixes famílies de sempre prenent decisions. 

—De fet, dieu que són els precursors de les portes giratòries.

—T'adones que hi ha gent que ha estat al sector públic, que ha governat, i que tan bon punt s'acaba se'n va al sector privat, on fa diners a partir dels contractes públics. Un ministre d'Indústria que se'n va a una empresa energètica; un ministre d'obres públiques que entra al consell d'administració d'una gran empresa constructora; el número tres d'Hisenda, Josep Vilarasau, que se'n va a la Caixa i la fa un monstre. Aquesta és la cultura política que hi ha: ministres que després passen a un consell d'administració directament. Ara es denuncia, però durant molts anys ha estat un fet silenciat.

—Per què?

—És fruit de la cultura política que neix en el franquisme. Autarquia i un funcionament clientelar i caciquista que a partir del 1939 s'expandeix per tot l'estat i es manté fins avui. Això fa que la cultura política de l'estat espanyol sigui molt més dèbil que la de la resta d'Europa. Entre més motius, perquè no hi ha hagut un procés de ruptura. I avui encara tenim un estat amb carrers, escoles i instituts que porten noms de ministres franquistes. Encara avui ens en vanagloriem!

—De totes les desenes de noms que doneu, n'hi ha cap que us hagi cridat especialment l'atenció?

—Sí, hi ha un cas que m'agrada esmentar, perquè em sembla que demostra la incongruència de tot el model espanyol i fins i tot de la dreta europea. És el de Fernando Suárez González. Un senyor que encara és viu i és encausat en la querella argentina contra el franquisme. Va ser ministre franquista els últims anys del règim i va fer carrera política a Alianza Popular. Va ser diputat al congrés espanyol i acabà de diputat al Parlament Europeu. No únicament això, sinó que dins el parlament va tenir un càrrec de responsabilitat, seguint les relacions d'Europa amb Mèxic i Centreamèrica; i el grup popular el va ascendir a vice-president del Parlament Europeu, que el va acabar premiant amb una medalla de mèrits per la seva tasca com a eurodiputat. Que un ex-ministre d'un règim com el franquista, considerat totalitari i feixista a tot el món, acabi tenint un paper tan important crea contradiccions en el sistema i el seu relat públic. I m'agrada recordar aquest cas perquè és viu, de manera que encara s'hi podria actuar en contra.

—Creieu que s'ha començat a trencar el fals mite de la transició?

—Quaranta anys després --quaranta!-- ha començat un canvi de tendència en l'explicació del relat, perquè aquells que no van viure la transició volen explicar-la tal com va ser. Coincideix també en un moment de canvi polític. Sense el canvi polític i social que hi ha, tant en l'eix nacional com en el social, segurament aquesta capacitat d'investigació, aquest interès públic per saber com van anar les coses no hi seria. Però la memòria és una tasca totalment col·lectiva, fruit de la feina de moltíssima gent. La part positiva és que hi ha molta gent que comença a treballar-hi i fa caure mites i persones. La pena és que els qui queden vius són emparats pel govern espanyol, que permet que, encara que hi hagi ordres de la Interpol de detenir i extradir ex-ministres franquistes, aquesta gent estigui tranquil·lament a casa seva i escrivint a l'ABC, com Utrera Molina, que demanava d'intervenir militarment Catalunya.

**********

*****

 

Tian Riba: 'Tots dos són pujolistes i tots dos són creients, Mas i Junqueras'

Són gaire diferents Mas i Junqueras? Quin és el seu món de referència? · Entrevista amb el periodista i autor del llibre 'Mas i Junqueras, dos capitans i un sol timó'

Artur Mas i Oriol Junqueras poden acabar sent, si tot va bé, dos dels pares fundadors de l'estat independent de Catalunya. I si preferim no tenir pares fundadors, perquè la imatge no ens agrada gaire, direm que poden ser els dos artífex principals de la independència. Sigui com sigui, Mas i Junqueras són ara mateix dues peces fonamentals en els equilibris del moviment sobiranista com a màxims dirigents dels dos partits més grans: Convergència i Esquerra. El periodista Tian Riba (bloc a VilaWeb) s'ha preguntat qui són aquests dos homes, què els ha fet tenir el caràcter que tenen, quins són els seus mons de referència. I ha fet l'exercici suggeridor d'acarar-los i descriure'ls en paral·lel. El resultat és el llibre 'Mas i Junqueras, dos capitans i un sol timó' (Editorial Pòrtic, 2015), que ha servit de brou per fer aquesta entrevista. Riba explora la trajectòria i els entorns de Mas i Junqueras i en treu conclusions potser sorprenents...

—Si Mas és una barreja de Prat de la Riba i de Macià, en Junqueras què és?

—Crec que tots dos són una mescla de Prat de la Riba i Macià. Potser un posaria abans Prat de la Riba i després Macià, quan teoricament hauria de ser més Cambó. I Junqueras, que li toca més Macià, perquè ve de la tradició d'Esquerra Republicana, en realitat és Prat de la Riba en el sentit pujolista: el seny ordenador. Tots dos parlen de fer un país nou. I això entronca molt directament amb la mentalitat de la Mancomunitat. Es tractava de construir un país amb la idea noucentista. Com en el pujolisme, que pretenia construir un país després d'haver-lo imaginat destruït des del Tagamanent. El pujolisme és molt de Prat de la Riba i Mas, també. Però des d'una altra pantalla: Pujol recuperava l'autonomia; Mas i Junqueras volen fer-ho amb un estat independent. El Mascarell n'ha dit catalanisme deucentista perquè no deixa de ser una evolució del noucentisme.

Al llibre dius que l'independentisme esdevé majoritari quan es torna noucentista. Què vol dir això?

—D'independentistes n'hi ha hagut sempre. No vull dir que els independentistes que hi havia fins ara fossin tots una colla d'abrandats. Perquè també hi ha hagut independentistes dins de Convergència. Però les classes mitjanes, que sempre s'han considerat d'ordre, són les que han fet majoritari l'independentisme. Sense aquestes classes, que tradicionalment s'han sentit representades per CDC --i per això ha guanyat totes les eleccions catalanes--, l'independentisme no hauria estat mai en condicions d'aconseguir el seu màxim objectiu.

—Al capítol 'La gran paradoxa' hi presentes el que anomenes el nus gordià de la situació política actual. Quin és i com es resoldrà?

—És evident que sense Convergència no hi haurà independència, però que l'independentisme és també la voluntat de superació de tot el que ha significat i representat el pujolisme i Convergència. És a dir, l'independentisme necessita els hereus d'allò que vol superar. Aquesta és la clau de la situació actual i el gran dubte, a la vegada. La independència la representa CDC, Unió, ERC, CUP, ICV, Podem, etc. Alguns d'aquests partits són explícitament independentistes. D'altres tenen independentistes dins seu. I els partits són una cosa, però la clau es troba en la societat. Tinc la impressió que a nivell de carrer aquest conflicte o aquesta paradoxa independentista ja està resolta. No es viu com un conflicte l'equilibri entre la necessitat de Convergència i la superació del món pujolista.

—En l'àmbit dels partits, aquesta paradoxa és un problema?

—A nivell de partits, encara no s'ha resolt aquest equilibri. A nivell de carrer, hi ha acord entre les classes populars i les classes mitjanes sobre la necessitat d'anar junts cap a la independència. Tot i que CDC sí que ha fet una evolució en aquest sentit que em sembla que no es valora prou. CDC ha decidit trencar l'autonomisme i el seu marc de referència històric i construir un estat independent. Que això ho faci el partit majoritari del catalanisme, i que sigui un partit de l'establishment, és un trencament molt arriscat. La cara de mala llet que Mas arrossega aquests dies és perquè veu que cada vegada que fa una aposta de trencament més clara, l'electorat el castiga i premia altres opcions. No sé on és l'equilibri de tot plegat.

—Hi ha un tercer home en aquesta història que dibuixeu en el llibre.

—El tercer home hauria de ser David Fernàndez, en el sentit metafòric. Si ell es tornés a presentar esdevindria de ben segur el tercer home. El llibre no es titularia 'Mas i Junqueras'. Hi hauria afegit el David Fernàndez, però se'n va a casa. I en canvi, des que va esclatar la revolta catalana l'única novetat que hi ha hagut ha estat l'aparició de Podem, Pablo Iglesias i la seva gent a Catalunya. I la gran incògnita és si aquest nou actor acabarà restant suport a l'independentisme o si n'acabarà sumant i seran capaços de posar-se d'acord tots plegats.

—En aquestes últimes eleccions, l'aparició d'aquest nou espai polític ha tingut conseqüències importants a Barcelona. Penses que aquest nou projecte pot posar en risc la victòria independentista?

—Jo no tinc la bola de vidre. No sé endevinar el futur. Pot desgastar l'independentisme en la mesura que fins ara l'independentisme tenia el monopoli de la il·lusió. En aquest nou eix que té tanta importància ara en la política --il·lusió o resignació--, ara l'independentisme té competència. Ara la il·lusió se la reparteixen els independentismes amb els indignats. Ara tenen un reflex polític que els permet transformar aquell moviment social en una realitat institucional. Ho hem vist a Barcelona, a Madrid, i veurem què passa a les eleccions catalanes i a les espanyoles. Veurem qui és capaç d'abanderar millor la idea de la il·lusió. Si la il·lusió se l'endú Podem, hem de saber que no té una aposta per la independència de Catalunya. I en relació amb el dret de decidir també són molt ambigüs. Perquè al final també s'amaguen rere la constitució espanyola. A veure si tornem a caure en el parany de pensar que els regeneradors d'Espanya poden portar res de bo a l'independentisme.

—Al llibre citeu del 'profeta de Santpedor', Pep Guardiola: 'Si el projecte és atractiu, tothom en voldrà formar part.' El xoc entre famílies polítiques d'aquests últims mesos ha restat atractiu a l'independentisme?

—Això ha estat un desastre. Com diu el Pep, la gent es fa del Barça a tot el món perquè juga bé i proposa. I la gent xiula el Madrid a tots els camps perquè són uns tios antipàtics que tenen el Cristiano Ronaldo. I el xiulen a tot arreu. En la mesura que l'independentisme generi il·lusió, la gent s'apuntarà a un projecte engrescador. Si la gent veu que els qui haurien de generar il·lusió i ens haurien de guiar no ho fan i es tiren els plats pel cap, deixa de tenir interès en la proposta. Veure que estan més pendents de l'interès dels seus partits fa destrempar la gent. No vull culpar ningú. Si culpes un dels dos, t'acusen de ser dels altres. Si culpes els altres, t'acusen de ser dels uns. Però veure dues persones amb cara de vinagre, genera rebuig.

—Nosaltres tenim un Cristiano Ronaldo?

—Hmmmmm... [un silenci llarg]. Algun Cristiano Ronaldo hi és a Catalunya, però potser no és independentista.

—Aprofitant que parlem de futbol, també compareu la jugada de Mas el 9-N amb la troballa del fals 9 de Messi i Guardiola.

—Hi havia un blocatge. Uns volien tirar pel dret --cosa que no sabem si hauria estat possible-- i els altres no volien trencar la legalitat en cap moment. I uns altres que deien que no a tot. La jugada d'Artur Mas va ser fer una cosa inesperada que permetia trencar el tabú de votar independència. I això va permetre que dos milions de persones anessin a votar a favor de la independència. És evident que aquell no era el referèndum definitiu. Ara, així com la decisió del fals 9 fa que el Barça passi a ser considerat el millor equip de la història i Messi, el millor del món, la decisió del fals 9-N hauria tingut els mateixos bons resultats si després haguessin estat d'acord en anar tots junts a unes eleccions. I quan dic conjuntament no vull dir necessàriament en una llista unitària. Parlo d'haver comparegut davant de Catalunya amb una proposta unitària per rematar la feina feta el 9-N. El 9-N va ser un èxit desaprofitat perquè no es va saber rematar aviat.

—Tot plegat va malmetre la confiança i la relació entre els dos homes que retrates al llibre...

—Vist amb el pas dels mesos --i recordant que les decisions es prenen en el moment i que és molt fàcil jutjar-les ara-- es pot pensar que s'haurien hagut de convocar unes eleccions el 9 de novembre. Com que no ens deixen votar, convoquem eleccions i no deixem passar més temps. Ara ja hauríem avançat molta feina d'aquests divuit mesos que han de servir per construir l'estat i proclamar-lo. Però Oriol Junqueras no volia --volia referèndum tant sí com no-- i Artur Mas s'havia compomès en votar el 9 de novembre. Si s'haguessin fet aleshores no s'hauria donat temps a terceres opcions per preparar-se.

—Hi ha un corredor de fons i un esprintador. Qui és qui?

—El corredor de fons és Artur Mas perquè fa molts anys que es dedica a la política. Ha hagut d'anar saltant molts obstacles. Ha hagut de superar la família Pujol, l'estigma de Madelman, l'estigma d'homa de l'establishment, l'estigma del pacte de l'estatut amb el Zapatero, l'estigma de 'no sap fer política', l'estigma del convergent poruc, ha hagut de renovar el partit, ha superat la confessió de Jordi Pujol, guanyar dues eleccions i quedar a l'oposició, ha superat arribar al poder i trobar els calaixos buits, ha convocat eleccions avançades per respondre les demandes del carrer i ha perdut dotze diputats. Mas ha hagut de superar haver fet la proposta de llista unitària, divuit mesos i independència, i que li hagin dit que no. Ha superat moltes coses. És un corredor de fons. Junqueras és una llebra. Ell arriba després de la desfeta d'ERC i d'aquells congressos amb famílies enfrontades i de molt cacau intern. Arriba en un moment que el context li és molt favorable. I pot fer un esprint sense obstacles.

—Mas va anar al Liceu francès i Junqueras al Liceu italià. D'això en feu una reflexió al llibre...

—Aula i el Liceu francès donen a Mas una visió racionalista i una moral de la responsabilitat i de l'esforç que es noten molt en la seva manera de fer política. Quan fa una promesa se sent obligat a complir-la per aquest sentit de la responsabilitat. En el cas de Junqueras, ell mateix explica que al Liceu italià li explicaven l'aliança que van fer la Democràcia Cristiana i el Partit Comunista Italià. I va aprendre que dos mons antagònics poden pactar per una finalitat superior als interessos partidistes, per qüestions d'estat. Ho aprèn al Liceu italià, però també en els seus viatges a Cuba i al Vaticà, que també són dos mons antagònics. També ho aprèn a casa seva quan li expliquen que els seus avis republicans havien amagat catòlics perseguits. Va aprendre que els pactes entre oposats poden ser una cosa positiva.

—Afirmeu que 'Mas és un sénior envoltat de júniors i Junqueras és un júnior massa influit per alguns séniors'. Què voleu dir?

—Mas ha sabut fer un relleu generacional. Però a Convergència li falta un entorn de gruix polític. Té gent jove però ha perdut gruix polític. Hi ha hagut gent que ha marxat o que s'ha anat cremant... Tinc la impressió que Mas està massa sol a l'hora de prendre decisions. En canvi, Junqueras té un entorn del partit que influeix massa. Ho fan alguns séniors com Ernest Maragall, que fa milers d'anys que es dedica a la política i que ha influit molt a ERC contra la candidatura unitària a favor de fer la casa gran de l'esquerra per substituir el PSC. O en Joan Manuel Tresserras, que fa molts anys que fa d'ideòleg d'ERC i també té aquesta dèria des de sempre.

—Després d'haver fet aquest exercici d'acarar Mas i Junqueras, podeu dir què és allò que els allunya més?

—[Riba es queda callat una bona estona...] Sincerament, em costa trobar res que els allunyi gaire.

—Doncs què és el que els apropa més?

—Tots dos són pujolistes. Tots dos són creients. Teòricament, el que els hauria d'allunyar més és el model social i la qüestió de la corrupció... Són les dues coses que Junqueras sempre treu com a bandera per diferenciar-se. És cert que el partit de Mas ha tingut casos de corrupció. Però no són casos que afectin Mas. Aquesta diferència, si parlem d'ells dos, queda neutralitzada. La qüestió ideològica --CDC, partit de dretes, i ERC, partit d'esquerres-- és dubtosa. Perquè no tinc gens clar que hi hagi tanta diferència entre el model social d'Esquerra i de Convergència. A CDC hi han manat durant un temps els liberals, però va ser el partit que va crear les estructures de benestar a Catalunya els anys vuitanta i noranta. I Mas va fer una aposta pel social-liberalisme de Tony Blair. I Oriol Junqueras, que políticament és liberal, no ho refusa això.

—Però es disputen l'hegemonia del sobiranisme.

—Fixeu-vos que hi ha una altra cosa que demostra que no són tan diferents. Són els vasos comunicants de l'electorat que es poden comprovar a cada convocatòria. Els electors de CDC i d'ERC són les mateixes classes mitjanes. I això vol dir que hi ha un model de país força compartit. Jo no hi veig tanta diferència entre aquests dos mons.

El triomf i els mitjans

El triomf de la nova política i els mitjans d’informació, quin espectacle. La nova política: les plataformes de crítica social i l’acció directa sobiranista (Guanyem, les CUP, l’ANC), en suma, les formacions que combinen crítica i sobirania de base. Cap d’elles és de laboratori instantani, han nascut, crescut i triomfat fent xarxa i actuant, durant anys, força anys. I han triomfat sense el suport de la premsa empresarial i fins amb els mitjans públics i privats positivament en contra.

M’estalvio les tertúlies televisives abans de les eleccions i les segueixo després de les eleccions. I m’estic fent creus del mal als ulls que sembla que fa en la majoria dels tertulians el triomf dels nous. Mal a la vista, fa mal a la vista. Gairebé és xaró, 'xarro' que deia la mare. És trist, i també entretingut i il·lustrador, veure i escoltar professionals de la mediació col·lectiva, que això és en gran mesura el periodisme i els seus derivats opinadors, aferrant-se a les sumes aritmètiques com si fossin una trona i avaluant amb més que notable preparació i coneixement les peripècies internes dels partits vells, fent filigranes lògiques, sense percebre, sense voler percebre (sense poder percebre?) què està passant en els intersticis socials.

Més que aritmètica, geometria. Per unes esquerdes i clivelles que fins ara els mediadors mediàtics han desestimat i invisibilitzat tant com han pogut hi han entrat noves cares, noves persones que propugnen altres maneres de fer. Plataformes, que no partits, que, a sobre, inclouen també veterans, persones de vegades més grans que els mediadors mediàtics actuals. Caps, cors i cames de gent de tribus que fa moltes llunes que donen voltes a maneres de fer, de vegades atordits, d’altres fastiguejats, d’altres emboscats mentre es fa clar. Maneres ara ben contrastades en la pràctica, que han fet parlar el carrer i fins les carreteres, tant que ni menester han tingut dels mitjans per assolir el triomf més cobejat pels mediadors mediàtics: guanyar eleccions.

No ho sé, diria que als òptics se’ls gira feina. Fa la impressió, a la tele, que la immensa majoria d’opinadors van amb ulleres mal graduades o que han d’anar a l’oculista. Tenen greus problemes de foco. No enfoquen, deixen fora de quadre imatges fins ara inèdites. Mires la tele i observes: Els opinadors mediàtics van sumant escons i fent volar coloms no sempre de bon averany, pulcres i saberuts. Mentre, les càmeres conten que tres dones i un home a la quarentena, Ada Colau i el seu equip, arriben a peu a l’Ajuntament, vestits low cost com de costum, i no tenen més remei tot seguit que enfocar la futura alcaldessa, la primera que tindrà una ciutat tan 'cosmopolita' com Barcelona: dóna la primera roda de premsa al carrer, davant de l’Ajuntament, en front de la Generalitat. Homes, que la primera alcaldessa que tindrà Barcelona ha fet la primera i ben freqüentada roda de premsa, i l’ha fet al carrer!

Les imatges es renoven, què us he de dir que no sabéssim. Parlo de Guanyem-BComú, de les CUP i també de l’ANC, a qui m’agrada més anomenar ADS (Acció Directa Sobiranista). El patró de la ingent, genuïna i original tradició col·lectiva que comparteixen es reprodueix en les tres formacions amb els corresponents matisos. Passo de l’anècdota i dels 'enterats' que em podran contradir a tort i a dret i enfoco la base històrica de les tres formacions, que arrenca de fa un segle: treball en xarxa, en comú, en l’associació sindical com en l’oficina, la fàbrica, el barri i el carrer, sense dirigismes primers que no hagin sortit del dia a dia, la consciència femenina que recorden les historiadores, l’acció directa en definitiva: el qüestionament de l’estat de coses. Aquella i aquesta Barcelona.

La resta, diu el clàssic, és silenci. Poca cosa a dir, res a dir, molt soroll per no res. Revisió de vista, senyors. És quan dormien que hi veien clar i no s’han alçat somnàmbuls sinó ben somniats, desperts. Ara, a contar-ho, mediadors.

Política | 29-05-2015

Que viene el lobo

Llega un punto en que uno no sabe si los políticos de derechas nos toman por tontos o es que los tontos son ellos. Me inclino a pensar que piensan lo primero y son lo segundo. El espectáculo de una Aguirre pidiendo un gobierno de concentración para la alcaldía de Madrid a fin de impedir de que vuelvan los “soviets de barrios”, o el de Trias, en Barcelona, llamando a rebato a derechas e izquierdas para evitar la entrada de Colau en el ayuntamiento, es, en términos políticos, irrisorio, lamentable y delirante. En nuestro propio predio, la patronal ya se ha adelantando y advierte que un gobierno “muy de izquierdas” le tendría enfrente y con la artillería a punto. Como es habitual, la voluntad popular se la pasan por el arco del triunfo.

Que yo sepa, ya nadie habla de revolución ni de tomar el poder político por las armas. A lo más que llega la socialdemocracia de Podemos es a hablar de controles contra la corrupción, restituir los derechos y servicios sociales derogados y tratar de reconducir la vida política hacia una democracia participativa y no delegada, como tenemos ahora. Lo que no es poco, tal y como está el paño.

La derecha española es cerril, arcaica, carpetovetónica y fascista. Ni siquiera es neoliberal, es simplemente servil con los intereses de sus amos. Su estulticia no tiene límites. Acostumbrada a pastorear a la grey como si fueran borregos, en estos días se quedará afónica avisándonos de que viene el lobo. Una muestra de cinismo más, puesto que saben de sobra que los lobos son ellos.

CARTA ABIERTA DESPUÉS DE LAS ELECCIONES
EMMA MARTÍNEZ OCAÑA, MADRID.

ECLESALIA, 29/05/15.- Lo primero que quiero expresar es la alegría por el clima de normalidad democrática con la que la ciudadanía española hemos salido a votar.

Me hubiera gustado una participación mayor, siento que aún no hemos tomado suficientemente en cuenta lo importante que es decir con el voto nuestra palabra. Es cierto que un número muy grande de españoles fuera de nuestro país no han podido votar, negándoles con ello un derecho fundamental, sólo espero que eso se pueda subsanar para las elecciones generales.

Me estoy quedando perpleja y escandalizada de las afirmaciones de algunas personas como Esperanza Aguirre, Barcina, Hernando, Rita Barberá, nuestro ministro de Interior… personas que en principio no tendría por qué negarles su condición de demócratas pero, visto lo visto, ya lo estoy dudando seriamente. Entiendo que les cueste asumir el fracaso rotundo y el descalabro en estas elecciones, que sólo el PP negaba y parecía ignorar, en la calle el tema estaba muy claro. Entiendo su desconcierto porque no estaban en la realidad sino en sus fantasías.

El miedo es libre, no seré yo quien demonice el miedo, pero sí protesto y denuncio que se utilice el miedo, con acusaciones falsas, con claras calumnias y mentiras, con verdades a medias, con el fantasma del miedo… para intentar torcer la voluntad de una ciudadanía que ha votado libremente.

Puedo entender el miedo de quienes han utilizado el poder para enriquecerse, para privatizar y ayudar a sus familiares y amigos (todos ellos muy patriotas) a llevarse sus millones fuera del país para no pagar aquí los impuestos; el miedo a que se vayan acabando las amnistías  y los paraísos fiscales, que se acaban “los sobres de sobresueldo”, tarjetas de libre disposición, comisiones múltiples, comilones a cuenta del erario público… ¡claro que entiendo eso miedo! Pero me alegro que todo eso se acabe, porque es un escándalo y un robo que ha arruinado al país.

¿Miedo a quienes llaman “antisistema”? No entiendo muy bien qué quieren decir con eso. Si con eso quieren decir que los que han ganado están contra este sistema neoliberal, capitalismo de casino, donde predomina el terrorismo financiero, un sistema que el Papa Francisco ha nombrado como sistema “criminal” “que provoca miles de muertos”, “millones de sobrantes”…yo también soy anti-este-sistema. Y me cuesta creer que haya cristianos que apoyan  un sistema así.

Si algo ha sido esencial en el proyecto de Jesús fue la defensa de los excluidos, marginados, explotados y su denuncia de las causas de estas situaciones. Por eso lo mataron, por luchar por la justicia, por lo mismo que mataron a Monseñor Romero y a tantas personas que han dado su vida por defenderla.

¿Dónde está lo peligroso de querer parar los desahucios mientras no haya una alternativa habitacional; que se quiera proponer una renta mínima para poder vivir con una mínima dignidad; que se quiera subir el salario mínimo porque es uno de los más bajos de Europa; que se prohíba cortar la luz y el gas cuando la situación económica no permite poder pagarlo; que se suban los impuestos a las rentas más ricas al nivel europeo? ¿A qué peligro de desestabilización pueden llevar esas medidas cuando se ha malgastado nuestro dinero, se ha robado a espuertas, se han hecho obras faraónicas que no han servido para nada más que para traer ruina, paro, pobreza, injusticia? ¿Dónde está lo peligroso de que los cargos de Podemos y la misma Ada Colau quiera bajarse su sueldo, renunciar a las dietas, a los coches oficiales, a todos los privilegios?

Claro, lo peligroso es que la ciudadanía podamos comparar estas  conductas  con las de quienes, no sólo no hacen esto, sino que utilizan el cargo público para enriquecerse mientras están en él y después a través de las puertas giratorias se pasan a empresas privadas, que deberían estar al servicio de la gente y no sólo  no lo están sino que dan unos sueldazos a quienes en el poder les han favorecido.

Desde aquí hago una llamada a quienes quieran escucharme: BASTA YA.

Basta ya de asustar, de mentir, de calumniar, de actitudes antidemocráticas que sólo conducen a la violencia, al odio, al rencor, a alimentar viejas heridas y fantasmas. ¿Es eso lo que se busca en el fondo? Quiero creer que no.

“Algo nuevo está naciendo, no lo veis” decía el profeta Isaías, dejémoslo crecer y “por sus frutos los conoceréis” como decía el profeta de Nazaret. Lo que es intolerable es querer abortar la vida que en estos tiempos nuevos está naciendo. Hay muchas maneras de abortar… no lo olvidemos.

Yo al cambio que vislumbro no le tengo miedo, sí me daría mucho miedo que todo siguiera igual, que la impunidad, el pillaje, el sálvese el que pueda, la corrupción, los desahucios, el hambre, la desnutrición de nuestros niños, la privatización de los servicios públicos, la desigualdad creciente (tal como acaba de confirmar el INE) continuase para beneficio de unos pocos.

Felicito a todos los partidos ganadores, a cada una de las personas que limpiamente han conseguido ganar, felicito sobre todo a aquellos partidos, colectivos, mareas que con muy poco dinero han mostrado que se puede hacer campaña de otra manera: con ilusión, creatividad, trabajo en común, colaboración. Si han sabido hacer campaña de una manera distinta, también espero que puedan gobernar de otra manera. Yo les doy mi voto de confianza, el tiempo dirá si estaba o no equivocada, pero me doy derecho a equivocarme a favor de la vida, de quienes defienden una mayor justicia social, denuncian la corrupción, se bajan el sueldo para crear una asociación para impulsar proyectos de emprendedores con incidencia social…

¡Suerte amigas y amigos! Yo estoy contenta con el resultado de estas elecciones y os felicito 

 *************

******

***

Veure com s’enfonsa el règim

      Aquestes municipals, passat el temps, estic segur que seran titllades com històriques. Després de les municipals del 31, aquestes del 2015 també indiquen el declivi definitiu d’un règim. No seran tan abruptes i brusques com aleshores. El canvi de règim serà pausat, però hi ha massa evidències per ignorar-lo.

       El que menys importa és l’enterrament del bipartidisme. De fet, ja s’han ficat damunt de la taula les peces de recanvi dels dos vells actors principals espanyols. Una nova generació de dretes està cridada a substituir el PP per Ciudadanos. Una nova generació d’esquerres i radicals està disposada ajubilar PSOE i IU. Com dic, això no és el més important. El més important és que tota l’arquitectura institucional i política amb què es va bastir l’edifici de la Transició s’està esmicolant lentament. Ja no és només Catalunya o el País Basc que s’escapen. També Navarra, també Balears i el País Valencià. Fins i tot Canàries. I la traca final: l’enterrament dels hereus del franquisme on va néixer el dictador. Galícia finalment ha despertat. El que no va poder el Prestige, ho ha fet la indignació i el fàstic.

      Tot el que van voler impedir amb la Transició torna a estar damunt de la taula, però agreujat per la imminent secessió de Catalunya. Van voler impedir que el nacionalisme arrelés al País Valencià i a les Balears, i ara han esclatat esplendorosos. Van voler impedir que Navarra es contagiés d’abertzales i avui s’ha despertat més nacionalista que mai. Van voler soterrar Galícia sota la bota del caciquisme i la llosa ha esclatat en mil bocins. Si fins i tot els andalusos de Podemos tornen a parlar i reivindicar sense complexos el cantonalisme!

     En definitiva, torna a estar present més viu que mai la manifestació de diverses nacions dins del que fins avui ha estat la presó de l’Estat de matriu castellana, anomenada Espanya. Aquesta concepció avui és més dèbil que mai, i per tant, és una ocasió d’or pels diferents sobiranismes, sobretot el dels Països Catalans. El nacionalisme valencià era residual en temps de la Transició, però el règim sabia del seu perillós potencial. Per això va aplicar tanta violència i corrupció per esclafar-lo. Ha passat la prova del foc i ha sortit més fort que mai. Una molt bona notícia de futur.

Ningú dubta que intentaran altre cop generar violència. Però el seu projecte etnocida ha fracassat. I amb ell, el secessionisme lingüístic i comunicatiu de la nostra nació. Tota la política Wert està tocada de mort. Ara és el moment de demanar que l’Estat pagui l’ensenyament en valencià als pares que ho desitgin. Ara és el moment de tornar a connectar els repetidors de TV3, d’aixecar una autèntica televisió valenciana de qualitat, També és el moment d’anul·lar i soterrar la TIL, i tantes altres coses.

      Rajoy diu que no vol fer cap canvi. Perfecte! L’estupidesa portada al paroxisme té aquestes coses. És la millor manera per assegurar la seva derrota. Això només ha estat el preludi. La segona patacada ve al 27-S. I la definitiva quan convoqui eleccions legislatives. Ànim, Mariano, que ja et queda poc! Això no ho salva ni la seva mentida repetida de la “recuperació econòmica”, ja que essent la recuperació dels més rics i de la casta, què ens importa a la resta?

       Millor que no s’adoni de la realitat, viure dintre d’una bombolla (o pantalla de plasma) fa que quan esclati, li faci exclamar com a la Rita Barberà (a fer la mà!): “Quina hòstia!”.

      Com cantava Lluís Llach, la gent ha guardat bé la ràbia, i l’ha mostrat amb tota la força, en el jorn dels miserables. Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels…. És la immensa joia de veure com s’enfonsa tota la mentida, l’autèntica estafa “democràtica” de la Transició, que encara els il·lusos de la tercera via intenten pintar com un èxit….Deixeu-me que faci un ampli somriure i una sorollosa botifarra per tots els aduladors d’aquest Règim que enterrem….Amen!

 27.05.15

 (d'un  Blog  desconegut...)

El franquisme que no marxa

David Bassa. Barcelona.

/ 27.05.2015

Lluc Salellas i Vilar acaba de publicar El franquisme que no marxa (Edicions Saldonar), un assaig que ressegueix els vestigis irreductibles del franquisme que encara tenim enquistats. Al seu estudi Salellas fa aflorar noms i cognoms dels responsables de la dictadura que han mantingut els privilegis amb la democràcia. David Bassa n’ha escrit el pròleg, que reproduïm aquí. 

Franco llegeix La Vanguardia

Ofegats pel franquisme

No en volem ser conscients, però cada dia ens llevem enmig d’una atmosfera franquista. L’esmorzem, la dinem, la sopem, l’escoltem, la veiem, la respirem. Ho fem tant i des de fa tant de temps, que hem deixat de notar-la. Ens hem avesat a l’ofec franquista com qui s’avesa a un mal congènit que, com que saps que mai no marxarà, et suggestiones per no notar-lo. És una reacció instintiva i natural. El problema és que el franquisme no hauria de ser un mal congènit i inevitable. Però l’hem assumit com a tal, l’hem obviat i fins i tot es pot dir que l’hem invisibilitzat. I d’aquí ens vénen tots els problemes polítics.

Quan algú de fora t’interroga pel cas català, pel procés, sempre acabes anant a parar al mur espanyol. I el mur espanyol, l’immobilisme i la sordesa de Castella, es pot explicar de moltes maneres, però totes acaben sortint d’un mateix punt: la no-ruptura amb el franquisme. Quan expliques a un estranger que encara avui hi ha una Fundación Nacional Francisco Franco subvencionada amb diners públics, que encara avui hi ha avingudes, places, estàtues i monuments dedicats al dictador feixista, que encara avui hi ha el Valle de los Caídos, que encara avui hi ha desenes de milers de republicans enterrats a les cunetes, que encara avui no s’ha passat comptes amb l’execució del president Companys, que encara avui els falangistes es poden manifestar lliurement, que encara avui el partit que governa l’Estat es nega a condemnar el franquisme, que encara avui hi ha ministres del règim franquista protegits pel govern de l’Estat, que encara avui hi ha dirigents de les joventuts del Partit Popular que es fan fotos fent la salutació feixista… Quan expliques tot això, l’estranger, amb uns ulls com unes taronges, ho entén tot. Bé, tot no. Entén el mur, l’immobilisme i la sordesa. Però aleshores ve la pregunta, que sempre és la mateixa: «Però com pot ser que es permeti tot això?». El grau d’incomprensió i incredulitat acostuma a aclaparar l’interlocutor, que comença a mirar-te com si fossis un extraterrestre. I si aquest estranger és alemany, la incomprensió és un trasbalsadament tan bèstia que, aleshores sí, has de fer un sobreesforç per intentar explicar com s’ha arribat fins aquí. I això ja no és tan fàcil.

No és gens fàcil perquè no hi ha referents on agafar-se per poder-ho contextualitzar. La supervivència del franquisme ha sigut i és tan profunda, tan estesa, tan transversal, que no es pot fer una explicació ràpida de l’error que ha permès el despropòsit que ens ofega. Els errors han sigut molts i encara són constants. Des del Grup de Periodistes Ramon Barnils sempre que hem vist un error, l’hem denunciat. Així ho vam fer quan va morir Fraga i la gran majoria de mitjans van fugir d’estudi en comptes de dir que havia sigut un feixista de pedra picada. Així ho vam fer quan va morir Juan Antonio Samaranch i la gran majoria de mitjans van tornar a dimitir la seva feina i li van amagar el fosc i tèrbol passat feixista. Així ho vam fer quan el govern espanyol va condecorar Carlos Sentís, un periodista que havia fet d’espia per al règim franquista. I així ho hem fet sempre que la nostra professió ha sigut coaccionada, amenaçada o fins i tot violentada per grups de la ultradreta feixista.

El general Francisco Franco amb el braç alçat

I, encara que malauradament això passi massa sovint, des del Grup Barnils mai no hem volgut ni voldrem acostumar-nos a l’ofec franquista. Ben al contrari, fem mans i mànigues per anar trencant els tabús i els silencis. Però queda molt camí a fer, perquè el franquisme encara ens governa, encara controla bona part dels fils del titellaire. Alguns d’aquests fils s’estan començant a veure amb tota la seva nuesa, però encara hi ha molts fils ocults, fils que belluguen i maneguen des de la més absoluta invisibilitat. I no només això, sinó que ho fan amb l’absolut convenciment que és així com ha de ser, tal com va reconèixer públicament el 1988 l’aleshores president del govern espanyol, Felipe González, quan va afirmar públicament, davant les càmeres, que «l’Estat es defensa des dels parlaments, però també des de les clavegueres». Ras i curt! Podria semblar una obvietat, perquè tots els estats tenen clavegueres, però el problema de l’Estat espanyol és que si a plena llum del dia el franquisme ens ofega, en la foscor del clavegueram el franquisme és granític.

Les proves de la connivència política, judicial, policial i militar amb el feixisme arriben a extrems increïbles com el de l’absolució —l’any passat!— de tots els detinguts en l’anomenada operació Panzer. Eren una vintena de neonazis, a qui s’havia trobat un arsenal, documentació feixista a cabassos i proves per acusar-los de desenes de delictes violents. Però, ai las, la Guàrdia Civil va destruir totes les armes just abans del judici. I ho va fer amb el permís dels tribunals, que a l’hora de jutjar-los van concloure que no hi havia proves. Aquestes són les coses que passen quan un estat decideix no fer net amb el feixisme estructural forjat durant quaranta anys de dictadura. Passen i no hi ha cap dimissió, cap destitució, cap daltabaix. Res. Que entre els detinguts hi hagués dos militars no vol dir res. Que entre els detinguts hi hagués l’assassí confés del maulet Guillem Agulló no vol dir res. Tot s’hi val.

Per això, la pregunta continua sent la mateixa: «Per què?». I aquest és, precisament, l’objectiu d’aquest llibre: respondre la pregunta. Perquè el despropòsit de l’operació Panzer només és una petita fuita de les clavegueres, però com deia el periodista Xavier Vinader, «encara hi ha moltes tapes de les clavegueres de l’Estat espanyol que no s’han destapat». Hi ha tapes pertot arreu. Hi passem per sobre sense fixar-nos-hi, però hi són. Com els fils dels titellaires franquistes, que no es veuen, però es belluguen entre nosaltres emparats per la foscor pactada per les grans famílies del règim, que sempre hi són sense ser-hi: surten a la premsa rosa i econòmica, però no ho fan mai com el que són —franquistes—, sinó com el que volen aparentar ser. Això sempre ha sigut així, fins ara, fins aquest llibre.

Francisco Franco

A El franquisme que no marxa, Lluc Salellas posa llum allà on fins ara hi havia hagut foscor. Hi surten els noms i els cognoms dels prohoms i de les grans famílies franquistes que encara maneguen els fils. Molts noms. Moltes xifres, moltes cronologies, molta informació que, tota ben estudiada, analitzada i endreçada, fa un retrat lluminós del perquè hem arribat fins aquí. A partir d’ara, doncs, cada cop que algun estranger ens pregunti «per què?», només caldrà que li fem llegir aquest llibre. Una gran feina periodística de Lluc Salellas, que ha aconseguit obrir moltes tapes i despullar molts fils, fent realitat aquella sentència de Xavier Vinader, que deia que «un bolígraf pot ser tan poderós com una arma». Malauradament, hi ha molts periodistes a qui fa por disparar amb el bolígraf, però Lluc Salellas és dels que no s’arronsen, i aquest cop no només ha disparat sinó que ho ha fet ben carregat de munició.

Principio del formulario

Final del formulario

 (a  NUVOL,  28  maig  2015)