BALADA DE MALLORCA
A la vora-vora del mar on vigila Mongó,
els peus a l’aigua als núvols lo front,
omplia una verge son càntir d'argila,
mirant-se en la font.
Son peu de petxina rellisca en la molsa,
i a trossos lo càntir s'enfonsa rodant;
del plor que ella feia, la mar que era dolça
tornava amargant.
Pus l’aigua pouada cristall n'era i perles,
com gaires no en copsen los lliris d'olor;
¡no és molt si sospira, quan veu les esberles
del cantiret d'or!
La mar s’en dolia, les pren en sa falda,
i al Maig, per plantar-hi,
demana un roser,
València, a
tes hortes verdor d'esmeragda,
i a ton cel dosser.
Per bres la
conquilla de Venus els dóna,
gronxada pel
Céfir de vespre
i matí,
i
els tests que una
alba de roses
corona,
ja són
un jardí.
Amb flors
de l’Aràbia l’enrama i
perfuma,
i d’Àfrica
amb palmes, d’Europa amb ocells,
alegra
ses ribes, que es
prenen d’escuma
més
amples cinyells.
Tres
eren els tests,
tres foren les illes,
i, al veure-les ara
volgudes pel sol,
les
crida a sos braços
la terra per
filles,
i el
mar se les
vol.
(tros de L'ATLÀNTIDA)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada