NUREDDUNA...

Nuredduna

Gentil i consirosa s'asseia davant d'ell,
a un feix d'herbes sagrades collides a la lluna,
la gran vident del poble, la verge Nuredduna.
Sos ulls irradiaven entorn somni diví...
Cenyia-li la testa un tany romaní,
i en rulls ne desbordava la negra cabellera
flotant per ombrejar-li la faç dolça i austera.
Al cos li subjectava la vesta un cinturó
de bàrbara riquesa, i el misteriós falçó
d'argent, damunt sa roba lluint, feia a la vista
llambreigs de mitja lluna serena, però trista.

Néta del vell jerarca, ja havia tingut bres
dins el sagrat recinte, i nina ja hagué après
de les antigues sagues tot l'art dels sacrificis,
i d'herbes remeieres, dels somnis i els auspicis.
Ella guardava els himnes, les veus i tradicions
del poble, i en nous càntics li deia ses visions
a Flor de sa raça, n'era la Verge poesia!

Melisigeni

Entre ells hi havia un jove gallard, com a semblança
del déu fill de Latona, l'Arquer amb lira d'or:
Melesigeni es deia, i estant ell a la flor
dels anys, duia amb les armes, tot just allà rompudes,
la lira dels rapsodes. Sobre ses cordes mudes
crispava ell per estones la mà forta i gentil.
Veient-ho un d'aquells presos, més vell i més tranquil,
llavors li va fer signe, dient: "Melisigeni,
si tu de l'alta musa retens encara el geni,
Per què no cantes ara nostre mortal adéu?"

S'incorporà el rapsoda, i prest a l'entorn seu
vibraren d'un preludi les notes delicades...
En va tronaren contra les veus avalotades
de tota aquella tribu, puix des del talaiot
la verge profetessa, manant-ho el sacerdot,
féu senya de silenci. Callà tothom, i pura
la veu de l'alt rapsoda sonà per l'espessura.

NUREDDUNA: