FUNDACIÓ PÚBLICA "MOSSÈN ALCOVER

Institució Pública Antoni M. Alcover és una entitat cultural fundada el 1999 amb l'objectiu de difondre la figura del folklorista manacorí Antoni M. Alcover (1862 – 1932). S'ubica a Manacor i és presidida per Antoni Pastor, batlle de la ciutat, i M. Magdalena Gelabert n'és la directora gerent. Alcover és un personatge destacat de la filologia romànica i el folklore conegut principalment per l'elaboració del Diccionari català-valencià-balear i l'Aplec de rondalles mallorquines. La Institució disposa des de 2014 d'un espai museogràfic permanent.

Missió

D'una banda, la Institució Pública té com a finalitat principal la conservació, la reunió i l'aprofitament de manera científica de tot el llegat d'Antoni M. Alcover i, d'altra banda, l'estudi, la coneixença, la recerca i la promoció de la cultura popular mallorquina. A més, impulsa activitats per difondre la figura d'Antoni M. Alcover i la seva obra, i també promociona la recerca i la coneixença de la literatura infantil, especialment de les rondalles mallorquines.
Així doncs, a grans trets, la Institució desenvolupa dues línies de treball paral·leles. Per un costat, una línia científica que pretén oferir un espai per a l'estudi filològic i l'alcoverisme, principalment a través de la Biblioteca Monogràfica, que posa a l'abast dels investigadors llibres i materials relacionats amb Antoni M. Alcover, i del Premi Ciutat de Manacor d'Assaig Antoni M. Alcover. Per l'altre costat, una línia divulgativa que vol acostar al gran públic la figura d'Antoni M. Alcover, sobretot per mitjà de l'espai museogràfic i d'una intensa activitat cultural.

SA GRANJA D'ESPORLES

 LA   GRANJA  está situada a 15 Km. de Palma, en la localidad de Esporles. Se trata de una bella mansión del S. X, rodeada de frondosa vegetación, bellos jardines y fuentes naturales.
La excursión puede plantearse en media jornada o jornada completa si se quiere quedar a comer en su Restaurante de comida típica mallorquina donde podemos destacar sus “sopas mallorquinas” o un “arroz brut” delicioso.

 

CIÈNCIA ...DONES...

Ciència en femení

Escrit per Patricia Ramírez en 10 febrer, 2017

Els jocs infantils ens han diferenciat pel gènere. Foto: Carla Montoto

La dona ha tingut presència a la ciència des dels temps més remots. Des de l’època d’Egipte i Mesopotàmia, la dona ha desenvolupat un paper decisiu a la ciència i la història del pensament: astronomia, matemàtiques o medicina. Moltes vegades amb un paper d’actriu secundària o un paper ocult. Maria Skolodowska, més coneguda com Marie Curie, va prendre el cognom del seu marit i va guanyar dos premis Nobel. El primer de física juntament amb el seu marit i el segon de química en solitari. D’altres dones van estar a l’ombra d’altres premis Nobel i no van obtenir ni el reconeixement ni la visibilitat. El número de dones científiques creix a Espanya més que la mitja europea. I malgrat això, per què hi ha menys dones científiques que homes? Les variables que hi intervenen poden ser moltes.

Un motiu important, donat que la dona ha estat tant de temps a l’ombra, és la manca de models amb els que d’altres dones i les nenes puguin sentir-se identificades. Ens agrada ”semblar-nos a..” perquè admirem els seus valors, el seu reconeixement professional, el seu èxit, la seva trajectòria o la seva aportació a la humanitat. Hi ha moltes més dones reconegudes en camps com la literatura, la moda, l’art…però moltes menys de referència a la ciència i a la investigació. Es necessita donar-les hi visibilitat perquè les nenes  s’hi puguin identificar i vulguin imitar-les. La visibilitat també cal mostrar-la en els centres educatius, en els què hem de parlar d’Einstein però també de Mileva Maric, la dona que va estar al seu costat col·laborant colze a colze i que el físic ha reconegut com a tal.

Un altre motiu és el sistema educatiu en el qual fa anys no s’animava la dona a estudiar ciències. Aquestes carreres universitàries i professions eren cosa d’homes. Les dones es decantaven per l’ensenyament, la infermeria, la medicina, la psicologia, el dret o les ciències econòmiques. Les carreres de ciències, enginyeries, matemàtiques o informàtica tenien una clara, més que vocació, inclinació masculina.

A través del joc, els nens i nenes desperten la seva curiositat per aquelles coses a les quals juguen, els genera emocions i records que poden condicionar el seu interès per a professions futures relacionades amb allò on van dedicar les seves hores d’oci

També han estat els propis jocs infantils els que ens han diferenciat pel gènere. De petits els nens reben més jocs relacionats amb la química, els Mecano, els jocs de construcció… mentre que les nenes segueixen tenint regals relacionats amb la cura dels bebès i la maternitat, la roba, els complements, jocs per fer sabons, espelmes, cupcakes, etc.

Mitjançant el joc, el nen desperta la seva curiositat per allò al qual juga, li genera emocions i records que poden condicionar el seu interès per professions futures relacionades amb allò al què va dedicar les seves hores d’oci. Això, actualment, lamentablement es segueix repetint.

No podem oblidar tampoc com ens condiciona la maternitat. De fet hi ha moltes dones que comencen a tenir el coratge de decidir no tenir fills i prioritzar la seva carrera professional per sobre de la maternitat. Sol ser una decisió dura i molt jutjada  pel seu entorn. La dedicació als fills, així com l’embaràs, el ritme de treball, el propi amor que desperta un fill  al qual ens fa pena deixar sol tantes hores no estant present en el seu dia a dia, condiciona l’abandonament de carreres professionals de dones brillants. Encara que et facis el ferm propòsit de seguir amb el teu ritme de treball després de ser mare i malgrat que comptis amb un pare responsable i col·laborador al 50 per cent i ajuda domèstica, poques són les dones capaces de portar el ritme de qui es tanca en un laboratori dotze hores a estudiar sota un microscopi. Ens sentim responsables i culpables de no passar més temps amb els nens.

Al 1991 la revista Science va publicar un suplement que es titulava Women in Science. Es recollien diferents opinions de dones científiques que expressaven els motius de per què hi havia menys dones al món de la ciència. Un, era sentir-se apartades per l’home, el qual no les considerava suficientment hàbils com per treballar en la ciència. I és que, des d’Aristòtil, s’ha considerat que el fet de ser dona i el propi cervell femení estan menys dotats per a la ciència. Encara es segueixen mantenint aquestes idees masclistes absurdes i sense fonament. I aquí ens trobem amb el peix que es menja la cua. Donat que hi ha molts més homes investigant, també són ells els que dirigeixen els laboratoris o els grans projectes científics. Hi ha un percentatge molt petit de dones que encapçalen aquests projectes. Fet pel qual l’elecció de nous científics estarà condicionada per l’educació sexista i masclista que pugui seguir existint, fins i tot de manera no conscient.

A Espanya hi ha menys noies a les carreres d’enginyeria, matemàtiques o telecomunicacions.

Actualment a Espanya hi segueixen havent menys estudiants universitàries en carreres d’enginyeria, matemàtiques, arquitectura, telecomunicacions, química o informàtica. Des de la infància s’hauria d’estimular i deixar que les nenes manifestessin el seu talent, oferint jocs de tot tipus, des dels cotxes, els jocs de  construcció, pilotar avions o disfressar-se de l’home aranya. En aquesta època de la vida, el cervell és capaç d’aprendre tot allò que li ofereixin, la ment és curiosa, no té por a l’error i experimenta amb tot allò que té a l’abast. També els podem llegir contes i històries de dones que han triomfat a la ciència i despertar així el seu desig d’identificació.

Hem de començar a creure’ns que som bones i talentoses per a allò que ens proposem. No caminem pel món de la ciència amb una baixa autoestima, demanant perdó per voler demostrar tot allò que portem dintre. Diuen que és millor demanar perdó que demanar permís, però en aquest cas ja sabeu, ni perdó ni permís.

LA CULTURA...

La destrucció de la cultura

Sala de lectura del British Museum

Article de Josep Hereu publicat al número 79 (gener-març 2004) de la revista Relleu

El filòsof francès Michel Henry, mort no fa gaire temps, va publicar, l’any 1987, un assaig que portava per títol La barbàrie¹, reeditat de nou l’any 2001, en el qual ens proposa una anàlisi penetrant i sense concessions sobre l’estat de degeneració de la cultura moderna en la nostra civilització occidental, estat tant més preocupant pel fet que la disfressa sota la qual es presenta aquesta destrucció no és ni més ni menys que el saber. No és l’únic autor francès que ha reflexionat darrerament sobre aquest tema. A títol d’exemple mencionaré Jean-François Mattéi, La barbarie intérieure², i Nicolas Grimaldi, L’homme disloqué³, per bé que aquest darrer és una reflexió d’un abast més ampli. La paradoxa de la nostra època consisteix, segons M. Henry, en un desenvolupament sense precedents del saber que va de bracet amb l’enderrocament de la cultura. Saber i cultura es contraposen en una lluita a mort si és cert que el triomf del saber comporta la desaparició de la cultura.

Què hem d’entendre per cultura? Per a M. Henry la cultura designa l’autotransformació de la vida, el moviment pel qual ella no cessa de modificar-se a si mateixa a fi d’arribar a formes de realització més elevades. La cultura, doncs, no és altra cosa que el conjunt de respostes pràctiques que la vida s’esforça per aportar a l’immens desig que la travessa. I aquesta resposta només la pot trobar en si mateixa, en la realització de les seves formes més elevades dutes a terme en l’art, en l’ètica i en la religió.

Enfront de la cultura entesa així s’erigeix, des de l’inici de l’era moderna, el saber, o els sabers que formen la “ciència”, un coneixement rigorós, objectiu, incontestable, vertader. De totes les formes aproximades –o dubtoses– de coneixement, o de creences, o de supersticions, que l’havien precedida, la ciència es distingeix per la potència de les seves evidències i demostracions, de les seves “proves”, al mateix temps que pels resultats extraordinaris als quals ha arribat i que capgiren el nostre món.

Aquesta situació té el seu origen, segons el nostre autor, a principis del segle XVII, quan Galileu declara que el coneixement en el qual l’home ha confiat des de sempre és fals i il·lusori. Aquest coneixement és el coneixement sensible que ens fa creure que les coses tenen colors, gustos, olors, que són sonores, agradables o desagradables, en definitiva que el món és un món sensible. L’univers real, en canvi, està composat de cossos materials insensibles, de manera que el món del coneixement no es basa en la sensibilitat, variable segons els individus, sinó en el coneixement racional d’aquestes figures i d’aquestes formes sensibles: la geometria. El coneixement geomètric de la naturalesa material és el nou saber que substitueix la resta i la relega a la irrellevància. Aquest principi, que a Galileu tenia només un significat metodològic, rep un significat dogmàtic amb el positivisme. La qual cosa no té res a veure amb la ciència, sinó amb el cientisme, la ideologia que pretén que la ciència és l’únic coneixement que ens permet accedir a la realitat vertadera. La ciència és, en realitat, un coneixement segon. Reintegrar el saber en el camp de la vida és comprendre que cap problemàtica teòrica és vertaderament autònoma.

Separar de la realitat dels objectes les seves qualitats sensibles significa eliminar, al mateix temps, la nostra sensibilitat, el conjunt de les nostres impressions, de les nostres emocions, dels nostres desitjos i de les nostres passions, dels nostres pensaments, en una paraula de la nostra subjectivitat sencera que constitueix la substància de la nostra vida. Si donem per suposat que la vida és la font exclusiva de la cultura sota totes les seves formes, és evident que el fet de prescindir de la vida significa prescindir també de la cultura i que la modernitat galileana només pot oferir l’espectacle aterrador que estem presenciant, el desmantellament progressiu d’allò que donava a la vida la seva raó de viure.

Quin és, tanmateix, el pressupòsit ideològic, que passa desapercebut, sobre el qual descansa aquest plantejament del saber científic? El pressupòsit ideològic consisteix a considerar que els sabers científics, per diversos que siguin, constitueixen l’únic saber possible, l’únic fonament assignable a un comportament racional en totes les esferes de l’experiència.

Aquest plantejament cientista, que no científic, és la ruïna de l’humà. És la barbàrie, diu M. Henry. La barbàrie no és mai un començament, sinó que és sempre segona en relació a un estat de cultura  que la precedeix i és només en relació a ella  que pot aparèixer com un empobriment o una degradació. La cultura és sempre primera.

La degeneració de la cultura té una manifestació privilegiada en la institució que, per definició, exerceix la funció de garantir la cultura: la Universitat. Així, la destrucció de la cultura es manifesta sobretot en la destrucció de la Universitat, destrucció que es pot fer extensiva al conjunt del sistema educatiu. Aquest punt però, que M. Henry tracta extensament, mereixeria un tractament a banda, que aquí no quedarà exposat.

La pregunta que es formula M. Henry és també la nostra: quin és, aleshores, el destí de la cultura i, amb ella, de la humanitat de l’home?

Exclosa de la societat per la cultura tecnocràtica i mediàtica, i de la mateixa Universitat, la cultura troba refugi en la clandestinitat. Els media de la cultura –mosaics, frescos, gravats, llibres, música– tenien habitualment per tema el sagrat, la realització de les potències de la vida fins al descobriment del seu sentit. El medium mateix era l’art, el despertar d’aquestes potències. La imatge estètica, visual, sonora, ideal eren objecte de contemplació. La cultura era el conjunt d’obres genials que s’enviaven els homes a través de la nit dels segles per a la seva autorealització.

Si hom considera avui les grans obres de la cultura sota l’aspecte de la seva transmissió i d’aquesta manera com a medium, s’ha de reconèixer que la seva situació ha canviat: era per si mateixes, pel seu estar allà sempre present –del temple, del fresc, del llibre– que s’introduïen en la comunicació, invitant als qui les contemplaven a preguntar-se pel sentit de la vida a través d’elles. Això no és en absolut així avui dia. Submergida en el flux de productes fabricats en sèrie, de la seva publicitat degradant, d’imatges televisades succeint-se sense interrupció i destinades a la desaparició immediata, "llibres", escrits no per escriptors i pensadors, savis o artistes, sinó per presentadors de TV, polítics, cantants, campions en qualsevol esport i aventurers de tot tipus, l'obra d'art no compleix la seva pròpia promoció, ha deixat de ser el medium. El medium és la imatge televisada no allò permanent al que s’ha de tornar sempre per tal de realitzar-se a si mateix, sinó allò que s’esfuma sens parar en un no-res que mai hauria d’haver abandonat. No és l’autorealització allò que proposa a la vida l’existència mediàtica, és la fugida, la peresa de tots aquells que, rebutjant la seva energia, converteix per a sempre en descontents de si mateixos que obliden aquest descontent. Un oblit que recomença a cada instant.

Els media són tributaris de la instància política, d’un conformisme social del qual ells incrementen indefinidament el regne i el poder, perquè, d’aquesta manera, són subjectats a les ideologies dominants, a les modes, al materialisme ambiental, a aquesta corrupció que vol que, havent-se convertit la comunicació en el seu propi contingut, els media parlin principalment de si mateixos, anunciant i descrivint allò que ells han produït o produiran. Cantants, actrius, homes polítics, aventurers de tot tipus, campions de qualsevol esport són els nous clergues, els vertaders pensadors del nostre temps. I amb ells l’actualitat, allò sempre nou i sempre nul, allò insignificant, el materialisme ambiental, la vulgaritat, el directe, el pensament i el llenguatge reduïts a eslògans. La paraula és donada a aquells el discurs dels quals té la certesa de ser escoltat: aquells que no saben res i no tenen res a dir.

Amb l’omnipresència de l’existència mediàtica i dels seus valors, és la cultura considerada globalment la qui es troba exclosa. Aquí intervé la censura radical a la qual els mateixos media estan sotmesos, excloent la cultura i amb ella l’autorealització de l’home fora de l’univers mediàtic, de la societat i del món dels homes. Determinats per la publicitat, pels percentatges d’audiència, per la llei del més gran nombre, de l’anivellament pel cap baix, els és cada vegada més impossible introduir, en aquesta desfilada caòtica d’imatges, alguna producció d’un altre ordre, una creació vertadera –trencar el cercle en el qual TV i públic es remeten indefinidament l’un a l’altre la imatge de la seva pròpia mediocritat.

La cultura, en aquesta situació, queda relegada a allò que M. Henry anomena un estat d’underground. L’intercanvi que pretén no es produeix a la llum de la Ciutat, per medi dels seus monuments, de la seva pintura, de la seva música, del seu ensenyament –dels seus media. Ha entrat en la clandestinitat marcada per breus propòsits, indicacions amb presses, referències que alguns individus es comuniquen a soles els uns als altres quan, per la casualitat dels trobaments, es reconeixen marcats pel mateix signe d’una manera que evoca el final de Les ciutats invisibles d’Italo Calvino: l’infern dels vius, diu Calvino, no és quelcom que hagi de venir; n’hi ha un, el que ja existeix aquí, l’infern que habitem cada dia, que formem estant tots junts. Hi ha dues maneres de no sofrir-lo. La primera és fàcil per a molts: acceptar l’infern i formar part d’ell fins al punt de deixar de veure’l. La segona és arriscada i exigeix atenció i aprenenatge continuats: buscar i saber reconèixer qui i què, enmig de l’infern, no és infern, i fer que duri, i deixar-li espai.

Transmetre la cultura, permetre a cadascú arribar a ser el que és, escapar a l’insoportable malestar de l’univers tecnomediàtic, a les seves drogues, a la seva transcendència anònima, és el repte al que es veu sotmesa la cultura en la nostra modernitat. La pregunta final de M. Henry és, no sols un repte, sinó una invitació: poden, la cultura i la humanitat de l’home, ser salvats encara per algú?

---

Notes

1. M. HENRY, La barbarie, París, Grasset, 1987 (Traducció castellana, La barbarie, Madrid, Caparrós, 1997).

2. J.F. MATTÉI, La barbarie intérieure, Paris, PUF, 1999.

3. N. GRIMALDI, L’homme disloqué, París, 2001 (Traducció catalana, L’home dislocat, Barcelona, Barcelonesa d’edicions, 2003).

CAPITALISME D'ESTAT...

Un enemic del poble

Crony capitalism for dummies

Col·lecció de llibres "for dummies"

El capitalisme d'estat, o ‘crony capitalism’, un sistema econòmic sorgit de les entranyes de l'estatisme socialdemòcrata, no del liberalisme

Benvolguts amics, benvolgudes amigues, com ja sabeu l'estat espanyol acaba de salvar les empreses constructores de les autopistes que voregen Madrid. Això és Abertis, Sacyr, ACS, Acciona i Bankia. Salvar vol dir que amb els diners de tots -del pagès de la Cerdanya i del mariner del port de Cadis- l'estat compra la titularitat de les autopistes perquè passin a ser públiques. Les nacionalitza. Un parèntesi, a l'hora de mesurar les balances fiscals de cada autonomia suposo que comptaran aquests 5.000 milions d'euros dels que Madrid es beneficia per l'efecte de capitalitat, oi? Quins pebrots! Doncs bé, senyores i senyors, ras i curt, això és el capitalisme d'estat, o ‘crony capitalism’, un sistema econòmic sorgit de les entranyes de l'estatisme socialdemòcrata, no del liberalisme. Repeteixo, no del liberalisme. I per què ho dic això? Doncs perquè si tu engendres i incentives un sistema on l'estat acumuli cada vegada més responsabilitat, com pretén la socialdemocràcia, aquestes coses sempre acaben passant. 

Aquest capitalisme no liberal funciona de la manera següent: l'estat concedeix a unes quantes empreses privades la construcció d'infraestructures, aquestes empreses es beneficien (normalment per afinitats polítiques) de la concessió i, si alguna cosa va malament, doncs l'estat, ergo la ciutadania, els hi paga el rescat. Alehop! Es tracta de privatitzar guanys i socialitzar pèrdues. Ben al contrari del que el capitalisme de sentit comú hauria de fer, és a dir, privatitzar guanys i pèrdues. Aquesta perversió del capitalisme és conseqüència directa de la voluntat de la majoria dels ciutadans que enquesta rere enquesta s'identifiquen amb opcions estatistes i reclamen encara més intervenció estatal com a model social. Com més gran sigui la dimensió econòmica de l'estat, més diners de tothom podrà gestionar, això vol dir que més líquid podrà gastar en nom nostre. Una empresa funciona igual, l'estat és una empresa, com més diners té més inverteix, el problema, però, rau que l'empresa estatal s'ha fet tan gran, hi ha tants buròcrates que la gestionen, que el ciutadà ras ja no controla en què es gasta els seus diners. Per tant, és de calaix entendre que en un lloc on es gestionen tants diners hi hagi grans empreses que busquin el seu escalf proteccionista. Així funciona el capitalisme d'estat. 

Uns diran que és més democràtic que els diners els gestionin uns individus que han estat votats per tots plegats. Això és fals. Els diners on millor estan és a les butxaques de cada treballador. El món privat és igual de públic com l'estatal, l'empresa privada coopera i reverteix en la societat tant o més que l'estat, o és que no ens beneficiem i ens curem i gaudim dels grans invents que han fabricat les empreses privades? 

Així doncs, al contrari del que pensen i diuen els moviments polítics que cerquen la justícia social i reclamen encara més estat; és el capitalisme de tall liberal el que permet desenvolupar una societat amb més progrés i benestar. El capitalisme d'estat, o capitalisme clientalista, o capitalisme d'amiguets, o capitalisme corporativista, és aquell sistema neomercantilista que creix gràcies als favoritismes que proporciona un estat engreixat tal com aquests justiciers socials desitgen. Com més inflat estigui aquest estat, més terreny per córrer tindran els buròcrates per repartir amb els seus amiguets. Això és i serà sempre així. Paradoxes del meravellós món estètic de l'esquerra moralista.