La destrucció de la cultura
Sala de lectura del British Museum
El filòsof francès Michel Henry, mort no fa gaire
temps, va publicar, l’any 1987, un assaig que portava per títol La
barbàrie1, reeditat de
nou l’any 2001, en el qual ens proposa una anàlisi penetrant i sense concessions
sobre l’estat de degeneració de la cultura moderna en la nostra civilització
occidental, estat tant més preocupant pel fet que la disfressa sota la qual es
presenta aquesta destrucció no és ni més ni menys que el saber. No és l’únic
autor francès que ha reflexionat darrerament sobre aquest tema. A títol
d’exemple mencionaré Jean-François Mattéi, La barbarie intérieure2, i Nicolas
Grimaldi, L’homme disloqué3, per bé que
aquest darrer és una reflexió d’un abast més ampli. La paradoxa de la nostra
època consisteix, segons M. Henry, en un desenvolupament sense precedents del
saber que va de bracet amb l’enderrocament de la cultura. Saber i cultura es
contraposen en una lluita a mort si és cert que el triomf del saber comporta la
desaparició de la cultura.
Què hem d’entendre per cultura? Per a M. Henry la
cultura designa l’autotransformació de la vida, el moviment pel qual ella no
cessa de modificar-se a si mateixa a fi d’arribar a formes de realització més
elevades. La cultura, doncs, no és altra cosa que el conjunt de respostes
pràctiques que la vida s’esforça per aportar a l’immens desig que la travessa.
I aquesta resposta només la pot trobar en si mateixa, en la realització de les
seves formes més elevades dutes a terme en l’art, en l’ètica i en la religió.
Enfront de la cultura entesa així s’erigeix, des de l’inici
de l’era moderna, el saber, o els sabers que formen la “ciència”, un
coneixement rigorós, objectiu, incontestable, vertader. De totes les formes
aproximades –o dubtoses– de coneixement, o de creences, o de supersticions, que
l’havien precedida, la ciència es distingeix per la potència de les seves
evidències i demostracions, de les seves “proves”, al mateix temps que pels
resultats extraordinaris als quals ha arribat i que capgiren el nostre món.
Aquesta situació té el seu origen, segons el nostre
autor, a principis del segle XVII, quan Galileu declara que el coneixement en
el qual l’home ha confiat des de sempre és fals i il·lusori. Aquest coneixement
és el coneixement sensible que ens fa creure que les coses tenen colors,
gustos, olors, que són sonores, agradables o desagradables, en definitiva que
el món és un món sensible. L’univers real, en canvi, està composat de cossos
materials insensibles, de manera que el món del coneixement no es basa en la
sensibilitat, variable segons els individus, sinó en el coneixement racional
d’aquestes figures i d’aquestes formes sensibles: la geometria. El coneixement
geomètric de la naturalesa material és el nou saber que substitueix la resta i
la relega a la irrellevància. Aquest principi, que a Galileu tenia només un
significat metodològic, rep un significat dogmàtic amb el positivisme. La qual
cosa no té res a veure amb la ciència, sinó amb el cientisme, la
ideologia que pretén que la ciència és l’únic coneixement que ens permet
accedir a la realitat vertadera. La ciència és, en realitat, un coneixement
segon. Reintegrar el saber en el camp de la vida és comprendre que cap
problemàtica teòrica és vertaderament autònoma.
Separar de la realitat dels objectes les seves
qualitats sensibles significa eliminar, al mateix temps, la nostra
sensibilitat, el conjunt de les nostres impressions, de les nostres emocions,
dels nostres desitjos i de les nostres passions, dels nostres pensaments, en
una paraula de la nostra subjectivitat sencera que constitueix la substància de
la nostra vida. Si donem per suposat que la vida és la font exclusiva de la
cultura sota totes les seves formes, és evident que el fet de prescindir de la
vida significa prescindir també de la cultura i que la modernitat galileana
només pot oferir l’espectacle aterrador que estem presenciant, el
desmantellament progressiu d’allò que donava a la vida la seva raó de viure.
Quin és, tanmateix, el pressupòsit ideològic, que
passa desapercebut, sobre el qual descansa aquest plantejament del saber
científic? El pressupòsit ideològic consisteix a considerar que els sabers
científics, per diversos que siguin, constitueixen l’únic saber possible,
l’únic fonament assignable a un comportament racional en totes les esferes de
l’experiència.
Aquest plantejament cientista, que no
científic, és la ruïna de l’humà. És la barbàrie, diu M. Henry. La barbàrie no
és mai un començament, sinó que és sempre segona en relació a un estat de
cultura que la precedeix i és només en relació a ella que pot
aparèixer com un empobriment o una degradació. La cultura és sempre primera.
La degeneració de la cultura té una manifestació
privilegiada en la institució que, per definició, exerceix la funció de
garantir la cultura: la Universitat. Així, la destrucció de la cultura es
manifesta sobretot en la destrucció de la Universitat, destrucció que es pot
fer extensiva al conjunt del sistema educatiu. Aquest punt però, que M. Henry
tracta extensament, mereixeria un tractament a banda, que aquí no quedarà
exposat.
La pregunta que es formula M. Henry és també la
nostra: quin és, aleshores, el destí de la cultura i, amb ella, de la humanitat
de l’home?
Exclosa de la societat per la cultura tecnocràtica i
mediàtica, i de la mateixa Universitat, la cultura troba refugi en la
clandestinitat. Els media de la cultura –mosaics, frescos,
gravats, llibres, música– tenien habitualment per tema el sagrat, la
realització de les potències de la vida fins al descobriment del seu sentit.
El medium mateix era l’art, el despertar d’aquestes potències.
La imatge estètica, visual, sonora, ideal eren objecte de contemplació. La
cultura era el conjunt d’obres genials que s’enviaven els homes a través de la
nit dels segles per a la seva autorealització.
Si hom considera avui les grans obres de la cultura
sota l’aspecte de la seva transmissió i d’aquesta manera com a medium,
s’ha de reconèixer que la seva situació ha canviat: era per si mateixes, pel
seu estar allà sempre present –del temple, del fresc, del llibre– que
s’introduïen en la comunicació, invitant als qui les contemplaven a
preguntar-se pel sentit de la vida a través d’elles. Això no és en absolut així
avui dia. Submergida en el flux de productes fabricats en sèrie, de la seva
publicitat degradant, d’imatges televisades succeint-se sense interrupció i
destinades a la desaparició immediata, "llibres", escrits no per
escriptors i pensadors, savis o artistes, sinó per presentadors de TV,
polítics, cantants, campions en qualsevol esport i aventurers de tot tipus,
l'obra d'art no compleix la seva pròpia promoció, ha deixat de ser el medium.
El medium és la imatge televisada no allò permanent al que
s’ha de tornar sempre per tal de realitzar-se a si mateix, sinó allò que
s’esfuma sens parar en un no-res que mai hauria d’haver abandonat. No és
l’autorealització allò que proposa a la vida l’existència mediàtica, és la
fugida, la peresa de tots aquells que, rebutjant la seva energia, converteix
per a sempre en descontents de si mateixos que obliden aquest descontent. Un
oblit que recomença a cada instant.
Els media són tributaris de la
instància política, d’un conformisme social del qual ells incrementen
indefinidament el regne i el poder, perquè, d’aquesta manera, són subjectats a
les ideologies dominants, a les modes, al materialisme ambiental, a aquesta
corrupció que vol que, havent-se convertit la comunicació en el seu propi
contingut, els media parlin principalment de si mateixos,
anunciant i descrivint allò que ells han produït o produiran. Cantants,
actrius, homes polítics, aventurers de tot tipus, campions de qualsevol esport
són els nous clergues, els vertaders pensadors del nostre temps. I amb ells
l’actualitat, allò sempre nou i sempre nul, allò insignificant, el materialisme
ambiental, la vulgaritat, el directe, el pensament i el llenguatge reduïts a
eslògans. La paraula és donada a aquells el discurs dels quals té la certesa de
ser escoltat: aquells que no saben res i no tenen res a dir.
Amb l’omnipresència de l’existència mediàtica i dels
seus valors, és la cultura considerada globalment la qui es troba exclosa. Aquí
intervé la censura radical a la qual els mateixos media estan
sotmesos, excloent la cultura i amb ella l’autorealització de l’home fora de
l’univers mediàtic, de la societat i del món dels homes. Determinats per la
publicitat, pels percentatges d’audiència, per la llei del més gran nombre, de
l’anivellament pel cap baix, els és cada vegada més impossible introduir, en
aquesta desfilada caòtica d’imatges, alguna producció d’un altre ordre, una
creació vertadera –trencar el cercle en el qual TV i públic es remeten
indefinidament l’un a l’altre la imatge de la seva pròpia mediocritat.
La cultura, en aquesta situació, queda relegada a allò
que M. Henry anomena un estat d’underground. L’intercanvi que pretén no
es produeix a la llum de la Ciutat, per medi dels seus monuments, de la seva
pintura, de la seva música, del seu ensenyament –dels seus media.
Ha entrat en la clandestinitat marcada per breus propòsits, indicacions amb
presses, referències que alguns individus es comuniquen a soles els uns als
altres quan, per la casualitat dels trobaments, es reconeixen marcats pel
mateix signe d’una manera que evoca el final de Les ciutats invisibles d’Italo
Calvino: l’infern dels vius, diu Calvino, no és quelcom que hagi de venir; n’hi
ha un, el que ja existeix aquí, l’infern que habitem cada dia, que formem
estant tots junts. Hi ha dues maneres de no sofrir-lo. La primera és fàcil per
a molts: acceptar l’infern i formar part d’ell fins al punt de deixar de
veure’l. La segona és arriscada i exigeix atenció i aprenenatge continuats:
buscar i saber reconèixer qui i què, enmig de l’infern, no és infern, i fer que
duri, i deixar-li espai.
Transmetre la cultura, permetre a cadascú arribar a
ser el que és, escapar a l’insoportable malestar de l’univers tecnomediàtic, a
les seves drogues, a la seva transcendència anònima, és el repte al que es veu
sotmesa la cultura en la nostra modernitat. La pregunta final de M. Henry és,
no sols un repte, sinó una invitació: poden, la cultura i la humanitat de
l’home, ser salvats encara per algú?
Notes
1. M. HENRY, La barbarie, París,
Grasset, 1987 (Traducció castellana, La barbarie, Madrid, Caparrós,
1997).
2. J.F. MATTÉI, La barbarie
intérieure, Paris, PUF, 1999.
3. N. GRIMALDI, L’homme disloqué,
París, 2001 (Traducció catalana, L’home dislocat, Barcelona,
Barcelonesa d’edicions, 2003).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada