"No s'entén la història actual sense la generositat de l'Església
antifranquista"
(Glòria Barrete –CR) Un gran exercici de justícia
i memòria. Aquest és l'objectiu de fons que persegueix el documental Santuaris
de l'antifranquisme. Religiosos catalans que van lluitar contra la dictadura
i que des de la seva estrena ja s'ha projectat a diversos cinemes i indrets.
Dilluns passat es visionava a la Facultat de Comunicació Blanquerna, una sessió
promoguda per l'Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura,
"que buscava suscitar la reflexió i mostrar evidències d'una Església
compromesa amb el país i amb els drets humans".
"Aquests religiosos i religioses van jugar un
paper important en la configuració de la nostra història", ha recordat Josep
Carles Rius, president de la fundació Periodisme Plural,
entitat productora del documental, "no s'entendria la història d'ara sense
la generositat d'aquella part de l'Església".
Una feina col·lectiva amb voluntat de "recuperar
la memòria de Catalunya, sovint oblidada", ha remarcat la periodista Llúcia
Oliva, directora del documental, "es retrata una Església que llegia
l'Evangeli de manera diferent a la de la jerarquia de l'època".
Una Església compromesa, rebel amb la jerarquia, i que
va contribuir a que la societat avancés. El documental recull testimonis de
monges i capellans que creien en una nova teologia inspirada en el Concili
Vaticà II. Ells la van dur a la pràctica.
Un compromís
des de la base
Josep Bigordà, rector aleshores de la parròquia de Sant Medir a
Barcelona va amagar una seixantena de persones. "S'havia de demanar permís
als bisbes perquè la policia pogués entrar en una església, era l'únic lloc on
reunir-se". Bigordà i els seus col·laboradors van pensar que calia
utilitzar aquest privilegi per obrir la parròquia als grups clandestins.
"Això no era legal, però sí legítim". El 1964 es constitueix a la
parròquia de Sant Medir de Barcelona la primera comissió del que serà
Comissions Obreres.
Jaume Sayrach, rector a l'època de la parròquia Sant Joan Baptista
del barri Fondo de Santa Coloma de Gramenet, va rebre l'encàrrec d'aquesta
parròquia quan era ben jove. "Era una parròquia nova confiada a joves
sorgits del Concili Vaticà II i que teníem com a referents a teòlegs francesos
i alemanys". Per a Sayrach es tractaca de "fer el paradís a la
terra", i se'ls va acabar anomenant "els cures comunistes o els
cures 'rojos'".
Lluís Hernández, rector aquells anys del barri de les Oliveres a
Santa Coloma de Gramenet va donar un pas més en la lluita i va entrar en
política. "Vaig arribar de Llatinoamèrica amb el revulsiu de la teologia
de l'alliberament i em vaig posar a viure com un veí més". Es va implicar
en la lluita del barri i era a casa seva on celebraven les eucaristies. La
situació al barri era de gran precarietat. Va ser el primer capellà que va
entrar a militar al PSUC. Va morir al juliol del 2015.
Ressò
internacional
El documental també repassa fites històriques que es
commemoren enguany. La caputxinada, amb el testimoni del caputxí Joan Botam,
i la manifestació de capellans l'11 de maig del 1966.
Ricard Pedrals, Eduard Fornés, Josep Dalmau, o Joan
Soler, són alguns dels capellans que relaten aquells moments viscuts.
"Més d'un centenar de capellans ens vam manifestar des de la catedral de
Barcelona fins a la comissaria de la Via Laietana". Els grisos van
carregar contra els religiosos, els van apallissar i alguns van ser detinguts i
enviats a presó. La protesta dels capellans va ser portada a molts diaris
internacionals que van posar de manifest que hi havia dues maneres d'entendre
l'Església a Catalunya i concretava que existia ja "una Església
disconforme amb el franquisme".
La vida contemplativa d'aquells anys també hi va jugar
un paper cabdal en la lluita antifranquista. Al monestir de Sant Pere de les
Puel·les s'imprimien els planfets dels sindicats i la propaganda catalanista.
La germana Gertrudis Nin també recorda la mort de l'abat Escarré
com un punt d¡inflexió. "Vam acollir el cos de l'abat, que era contrari al
règim, i cantàvem les cançons en català. Va ser l'única vegada que he donat
gràcies de tenir les reixes".
Un altre dels actes reivindicatius i que va tenir
ressò internacional va ser la tancada d'intel·lectuals i artistes el 1970 a
Montserrat. Demanaven amnistia general pels condemnats a Burgos però finalment,
al contrari de la Caputxinada, la policia no va entrar al monestir. "El
preu polític de profanació de Montserrat hagués estat altíssim", recorda
el monjo Hilari Raguer, "i és per això que els grisos no hi van
entrar".
El 7 de novembre de 1971 la parròquia de Sant Agustí
de Barcelona va acollir l'assemblea de Catalunya. Mn Juncà, rector
aleshores, recorda que va ser una reunió que va aplegar "tots els partits
catalans i associacions, les forces vives del país totes juntes", i afirma
que "sense la cobertura de l'Església d'aquell moment l'Assemblea no
hagués avançat".
Són molts els actes, reivindicacions i gestos de
l'Església catalana de l'època en contra de la dictadura franquista. El
documental en relata molts més i és reflex d'una lluita constant, amagada i
oblidada que ha permès la societat catalana avançar. Joan Gómez, tècnic
de la direcció general d'Afers Religiosos de la Generalitat, recorda que
"el documental ha de servir per veure que en totes les religions hi ha
sectors profètics que lluiten per un món més just".
El documental es projectarà de nou el 6 de maig al
Centre de Lectura de Reus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada