EL CARISME DE L'EDUCACIÓ

 LA  VIDA  RELIGIOSA  EN  EL  CARISME  DE  LA  EDUCACIÓ

Què aporten i què han aportat les congregacions a l’educació a Mallorca?

 

Miquel Pieras Villalonga

Palma, 18 d’abril de 2015

Bon dia a tothom, bon dia a tots i a totes. En primer lloc vull donar les gràcies a als responsables de Confer i en concret a Felisa García i a Tomeu Pont per haver-me convidat avui a estar amb tots vosaltres i molt especialment a Margalida Femenías per confiar sempre en mi en els bons i en els no tan bons moments. Fa uns mesos que ells em demanaren que donàs forma a la següent pregunta: què aporten les congregacions, què aporta la vida religiosa, a l’educació? I aquí som per parlar-vos de la pregunta i llegir aquesta comunicació. També vull agrair els comentaris sobre el text que m’han aportat  Margalida Oliver i Esteve Florit.

Una gran part de les afirmacions compreses en aquesta exposició d’avui no
són més que reflexions que provenen de diverses experiències: la primera és la  de ser pare de dues joves en edat escolar; la segona és la de ser professor de ciències socials, religió i educació compensatòria i la tercera experiència és la de haver gaudit d’estar al front de la direcció pedagògica de l’escola sant Francesc d’Assís de sa Pobla durant 10 anys. Em sent molt a prop de l’escola concertada, i sent per ella una vertadera estimació ja que ha estat i segueix essent el meu hàbitat normal i familiar, primer amb els franciscans d’Inca com a alumne i fill de professor, ara amb les franciscanes com a professor i de nou amb els franciscans com a pare d’alumnes del Beat Ramon Llull d’Inca.

Una altra part de les afirmacions o interrogants que sorgiran en el transcurs d’avui tenen la seva font en uns textos que varen redactar alguns titulars de centres educatius fa uns mesos. Els textos que elaboraren tractaven sobre la realitat de les escoles religioses i d’aquests textos n’he obtingut una informació valuosíssima gràcies a la sinceritat i rigor que mostren.

I per acabar aquesta presentació voldria indicar una qüestió formal: la meva
intervenció només farà referència a l’educació reglada, aquella que ofereix uns estudis oficials i unes titulacions. En cap cas he aprofundit en els aspectes educatius que també tenen algunes obres religioses dins el camp del temps lliure sobretot amb infants i joves, els aspectes educatius de la integració social, els aspectes educatius de la salut o el camp de la prevenció i tractament de les drogodependències.

Organitzaré aquesta exposició en diversos apartats:

1. Introducció referida al context històric, a la realitat socio-econòmica i al
panorama educatiu a les Illes Balears.

2. Algunes reflexions sobre el caràcter propi.

3. Davant els canvis: passes fetes i innovacions.

4.- Conclusions i brots de vida

Aquí podreu trobar la presentació amb les gràfiques (2,3 Mb):
presentacio_diapositives_miquel pieras

1. Introducció referida al context històric, a la realitat socioeconòmica i al  panorama educatiu a les Illes Balears.

Des del segle XIII els ordres religiosos de les Illes Balears han impulsat
nombroses i diverses iniciatives en el camp de l’educació. No es pot deixar
d’esmentar enguany, pel motiu del seu proper centenari, la figura cabdal de
Ramon Llull fundador d’una llarga tradició educativa arreu de Mallorca amb el monestir de Miramar al capdavant. Algunes institucions educatives actuals encara se senten hereves d’aquells avantpassats que durant l’edat mitjana i moderna crearen diverses institucions educatives sobretot a Mallorca. De totes formes moltes de les congregacions, instituts i ordres que avui es dediquen a l’educació es fundaren o es refundaren durant el segle XIX i moltes han complit o compliran breument el centenari o el bicentenari de la seva fundació, refundació o arribada a les Illes.

Queda clar que la majoria de congregacions que es dediquen a l’educació
apareixen al segle XIX. Llavors aquelles congregacions naixien en un ambient poc encoratjador per a la vida religiosa a Europa i a Espanya en particular.
L’estat espanyol durant aquell segle va promoure diverses desamortitzacions, decretà multitud d’exclaustracions, es tancaren els seminaris, es prohibiren cultes; l’estat, sovint, volia crear societats amb uns símbols diferents als religiosos que fins llavors havien estat predominants. En aquest ambient l’església certament es va debilitar econòmicament. Desaparegueren molts convents tant a Palma com a la Part Forana.

En aquest ambient sorgeixen, sobretot a Mallorca, tot un seguit d’institucions religioses. De la debilitat econòmica de l’església, de l’afebliment dels valorsreligiosos i de la crisi de les antigues formes d’organització en va sortir un nou impuls cap a la fundació de noves congregacions, sobretot femenines, la major part de les quals tingueren entre els seus objectius la millora de l’educació dels més joves. L’església mallorquina veu néixer a la primera meitat del segle XIX
sobretot a les zones rurals diverses fundacions noves a molts pobles, en primer lloc a Manacor, Felanitx, Porreres, Binissalem o Sencelles.

Llavors, a la segona meitat del segle XIX, a partir de 1851, les fundacions es multipliquen i s’acceleren i segueixen creixent els convents i no queda poble mallorquí sense la presència d’alguna congregació. Això va permetre a l’Església mallorquina ser una de les institucions impulsores de la reducció de l’analfabetisme, de la millora del nivell cultural de la població o, fet transcendental, reduir la mortalitat infantil. Com tots sabem molts convents actuaven com a centres de formació per a les futures mares a la vegada que les religioses actuaven com a impulsores de pràctiques higièniques i de salut.

Sembla que Mallorca fa un segle era una de les zones d’Espanya amb una mortalitat infantil més baixa. Aquest fet s’ha relacionat amb l’existència de nombroses congregacions religioses dedicades a l’ensenyament femení.
L’escolarització de nines a centres religiosos a Mallorca a finals del segle XIX i principis del XX era de les més altes de l’estat. El 1926 un 73% de les nines de Balears acudia a centres educatius religiosos.

Durant el segle XIX el fet de reduir la mortalitat infantil va ser fonamental per a la modernització de Mallorca i va ser un èxit assolit amb la participació de l’educació que oferien les congregacions religioses. Fa 150 anys optar per l’educació de les dones era fer una passa endavant. Al segle XXI les congregacions, amb l’educació que oferim, lideram la transformació social i afavorirem la superació d’algun dels reptes socials actuals? Cap a on es dirigeix la nostra atenció educativa?

Ja més a prop en el temps, fa quasi 50 anys, durant la dècada dels 70 del segle passat, s’implantava la EGB a Espanya i això suposà un gran canvi per als nostres centres. A partir de llavors, alguns centres parroquials i de
congregacions desaparegueren o s’integraren en organitzacions més grans.
Les aules rebien la primera onada immigratòria provinent de la península i uns anys més tard es generalitzaren els concerts. Algunes aules arribaven als 50 alumnes. Algunes congregacions començaven a veure que els professors laics ja eren més nombrosos que els religiosos.

Els darrers 20 anys les reformes contínues del sistema educatiu i l’arribada de les noves tecnologies de la informació han ocupat moltes de les hores que dedicam a les escoles. Però ara a les aules ja no són 50 alumnes, però com si ho fossin 50 els 28 que hi tenim. Per exemple, Les famílies han canviat molt i els pares necessiten l’ajuda dels padrins per encarregar-se dels fills o allò que abans era una dificultat com tenir un nin mogut dins l’aula ara és una malaltia en forma de trastorn d’hiperactivitat.

Fins aquí un breu recorregut pel passat de les nostres escoles.

Passem ara a tractar la situació socioeconòmica actual per poder saber on enstrobam. Expliquem-ho amb unes poques dades i amb una breu piràmide social.

a) L’any 2007 hi hagué una mitjana de 39.300 aturats a les Balears

b) L’any 2010 hi hagué una mitjana de 120.000 aturats a les Balears. La
població aturada s’havia triplicat.

c) L’any 2013 l’atur comença a baixar. Però l’atur de llarga durada creix,
augmenta el treball temporal, baixen els salaris i augmenta el número de falsos autònoms. Només una dada: el nombre de persones que feia dos o més anys que estaven a l’atur va passar entre 2010 i 2014 de 8.035 aturats a 14.891 aturats.

d) L’any 2014 les grans magnituds econòmiques comencen a marcar el
final de la crisi. Però no per tothom. Hi ha grups que han quedat atrapats a la crisi per què s’està creant riquesa a partir d’un model econòmic fonamentat en l’ocupació intensiva de treballadors de baixa productivitat. Això vol dir que per guanyar un salari acceptable un treballador normal necessita fer moltes hores de feina a un lloc de treball de poca qualificació. En general a Mallorca les empreses ofereixen llocs de feina que requereixen escassa formació, pocs estudis, poca formació, poca innovació i poca qualitat. Les feines més contractades a Mallorca són peons d’obra, auxiliars d’oficina, venedors a comerços, netejadores, cambrers…

Aquesta realitat econòmica està configurant la societat que vivim ara i que
viurem els propers anys. D’aquesta nova realitat social sorgiran els nous
alumnes. Ara mateix hem de saber que ens trobarem cinc grans grups socials a Mallorca.

1- Classes dominants: són i seran una minoria de població, un grup molt
reduït. Està integrat per grans empresaris i alts càrrecs de les grans empreses.

2- Classes mitjanes: els seus fills acudeixen majoritàriament als nostres
centres. Eren la classe hegemònica fins el 2008. Aquest grup, format per
professionals liberals, petits empresaris i càrrecs intermitjos, s’ha vist reduït per la crisi. Li han afectat els retalls als serveis públics i la pujada d’imposts.
Pateixen certa inseguretat davant el futur. Han perdut rellevància social i per això comencen a desconfiar de la política o cerquen opcions polítiques noves.
En teoria l’educació havia de servir als seus fills per millorar econòmicament Im social. Tenir una bona educació servirà per tenir una bona feina? Les classes mitjanes ho comencen a posar en dubte.

3- Classes treballadores: els seus fills també acudeixen majoritàriament
a alguns dels nostres centres. Aquest grup s’ha vist reduït durant la crisi. Són sobretot treballadors del sector turístic o de sectors que hi estan relacionats.
També desconfien de la política o cerquen opcions polítiques noves. Alguns efectius d’aquest grup quan els afecta la crisi passen a formar part del següent grup social.

4- Grups en risc d’exclusió: la majoria dels seus fills no solen formar part
dels nostres centres. Són el grup més afectat per la crisi. És un grup en
creixement a Mallorca. Està format per persones en atur de llarga duració o que tenen feines amb sous baixos. Molts d’ells tenen una hipoteca o petits deutes que els suposen problemes financers. Els retalls en educació o en ajudes socials els afecta greument.

5- Exclosos i marginats: Cada vegada són més les persones que estan
quedant fora del sistema. Són sobretot joves, persones grans i immigrants. Si algú no els rescata, si algú no s’hi acosta a ells, hi ha el risc de que acabin abocats a la indigència.

Davant aquests noves realitats socials, què fan i que més podrien fer les
congregacions religioses? Com han viscut i reaccionat les escoles religioses
davant la crisi i la nova situació social a Mallorca?

Després de mostrar una breu visió del passat i de reconèixer en quina situació socioeconòmica ens trobam, hem d’acabar aquest apartat mostrant les grans xifres del sistema educatiu a les Illes Balears.

El curs 2013-2014 hi havia 175.017 alumnes matriculats als ensenyament de règim general no universitari. D’aquests un 66,3% eren alumnes dels centres públics i un 33,7% eren alumnes de centres privats (quan ens referim a centres privats volem dir que són centres propietat d’un titular sigui religió o no). Hi havia per tant uns 59.000 alumnes a centres privats dels quals un 76% ho eren dels centres del bisbat o de congregacions religioses. En total els centres religiosos, segons els nostres càlculs, acullen uns 45.000 alumnes.

Si passam del nombre d’alumnes que s’escolaritzen a les aules de les Balears als resultats acadèmics hem de dir que la nostra comunitat autònoma està situada a la part alta dels resultats negatius. Tot i que als centres concertats i privats els resultat acadèmics són millors, a les Balears s’observa un baix percentatge de població escolar que opta per una educació post obligatòria (formació professional o batxillerat), s’observa un baix percentatge de titulats d’ESO amb 16 anys, és a dir, hi ha un elevat nombre d’alumnes repetidors i, finalment, observam un alt abandonament escolar prematur o el que és el mateix que molt alumnes abandonen abans d’hora el sistema sense cap tipus de titulació.

A les Balears només un 14% d’alumnes tenen beques, en el global d’Espanya s’arriba al 31,6%. Des del 2008 les retallades econòmiques han afectat l’escola pública, però també la concertada. Els dos darrers cursos han estat força problemàtics amb la convocatòria de nombroses vagues a moltes centres, no tant en els concertats, en protesta per la implantació d’un nou projectes lingüístic que volia posar en funcionament el Govern de les Illes Balears. Més fracàs escolar, menys beques, més retallades, conflictes i vagues són la part negativa de la realitat educativa local.

Però sorgeix un contrapunt esperançador quan s’observa que els dos darrers
cursos han aparegut diferents moviments que exigeixen pactes per l’educació dels quals l’escola concertada des de fa cinc anys ha liderat el del Cercle d’Economia. Entorn del cercle d’economia de Mallorca, des de finals de 2010, tot un seguit d’associacions del món educatiu, col·legis professionals, sindicats, patronals de l’educació i una llarga llistat d’entitats elaboraren diferents manifestos, documents de treball i estudis sobre l’educació amb l’objectiu de reclamar als partits polítics un gran acord social per a la reforma del sistema educatiu de les Illes Balears.

Des de fa uns 15 anys l’arribada d’alumnat nouvingut ha canviat la configuració de moltes aules mallorquines. De totes formes l’arribada d’aquests nous alumnes no s’ha vist reflectida d’una mateixa forma en tots els centres. Dins els mateixos centres religiosos hi ha situacions molt diverses i en alguns barris o pobles trobam aules amb una elevada presència de nouvinguts mentre que a altres sembla que no hi ha hagut cap mena d’arribada d’immigrants.

No es coneixen les xifres totals de la presència d’alumnat immigrant a les aules dels centres religiosos. Sí que regularment apareixen xifres d’aquest tipus d’alumnat en conjunt per a centres públics i privats (quan dic privats en aquests context em referesc en conjunt als centres privats i als privats concertats). En total el curs 2013-2014 hi havia 27.994 alumnes immigrants a les aules de les Illes Balears. D’aquests, 5.341 omplien les aules de centres privats. Una atentamirada al nombre d’immigrants als centres de les Illes Balears ens diu que estan repartits de la següent manera a les etapes d’escolarització obligatòria: aproximadament un 80 per cent dels alumnes immigrants estan matriculats a la xarxa pública i un 20 per cent a la xarxa de centres privats. Aquestes proporcions s’han mantingut així els darrers quinze anys.

De totes formes hi ha alguns matisos. Des del curs 2009-2010 fins al curs
2013-2014 el nombre d’alumnes immigrants va créixer més a la xarxa privada que a la pública, mentre que els anys anteriors el creixement era molt semblant a les dues xarxes. Els centres privats acollien el 36% de tot l’alumnat d’EI, EP i ESO, però només el 20 % dels alumnes estrangers. Cal reflexionar i treballar més des dels centres religiosos sobre la inclusió social de la població nouvinguda i al mateix temps reclamar a les administracions públiques la dotació de més recursos personals i econòmics per atendre els reptes que planteja l’acolliment d’alumnes nouvinguts.

2.- Sobre el caràcter propi. Alguns interrogants.

Segur que molts de vosaltres heu sentit o llegit alguna vegada la frase que diu   Quan a la fi creguérem que teníem totes les respostes, de cop canviaren totes les preguntes.

Els fundadors de les congregacions mallorquines de fa poc més de 100 anys donaren resposta a les preguntes de fa poc més de 100 anys. Teníem a la fi les respostes. La fundació era la resposta a les necessitats i els conflictes d’aquell moment. Però a principis del segle XXI ens han canviat totes les preguntes, han canviat els conflictes, han canviat les demandes, han canviat les necessitats. El missatge dels fundadors s’ha de renovar constantment ja que les seves respostes eren per aquell moment i per tant és necessària l’exegesi per allò que digué el fundador. Perquè si llegim al peu de la lletra les seves respostes amb el significat del segle XIX serem com els radicals que no coneixen més que la lletra del missatge i, com tots sabem, hi ha qualque cosa més que la simple lletra. El missatge s’ha de renovar per adaptar-lo als nins i joves d’avui. La joventut és una força impressionant que ens estira cap endavant, la joventut és una força que ens fa replantejar el present, que ens força a qüestionar el món dels adults. I a les escoles n’està ple d’infants i joves que ens qüestionen, que propicien que l’escola sigui un lloc de controvèrsia, un espai de conflicte, un camp de batalla.

L’escola religiosa què fa amb els joves, els silencia quan hi ha conflictes o els dóna altaveu i estratègies per resoldre’ls? Hi ha espais reals de diàleg i
controvèrsia o el debat és un llarg silenci? L’escola dels nostres fundadors tenia molt a prop les famílies, és a dir, que la família tenia el suport del convent i el convent donava suport a les famílies. Avui, les famílies estan vora els educadors o en front dels educadors? La nostra escola és un “lloc” o és una comunitat educativa cristiana? Quins són els interrogants i les preguntes que sorgeixen a les congregacions sobre els joves, les famílies i el futur? Quines preguntes ens seran útils per arribar a bones respostes?

A vegades sentim que les famílies estan enfora de les escoles. I allò que sí és ben cert és que de cada vegada l’estat vol estar més a prop de les escoles ja que els governs tenen tendència a fer-se seves, manipulables, les escoles.

Com ens relacionam amb l’estat, amb l’administració? Els concerts que molts de nosaltres signam és una càrrega, és una eina per arribar a més persones, és una manera d’obtenir, és una forma de subsistir?

La crisi ens ha posat en el punt d’haver de compartir més. Pens que la situació econòmica actual tendeix a empobrir materialment les famílies. Però la crisi de l’estat del benestar, si alguna cosa bona té, és que està fent retrocedir el culte cap a l’individualisme. Com a resposta a la crisi, arreu sorgeixen iniciatives comunitàries, grups de suport de ciutadans, accions solidàries, grups que cooperen per tal d’assolir en grup allò que tant costa assolir individualment.

Sorgeixen arreu grups que cerquen noves maneres d’estar en societat, en
economia o en política mentre qüestionen els grups més tradicionals. Tot
aquest moviment de noves comunitats i noves solidaritats ¿com el vivim des de les nostres escoles? A les escoles, que des de fa anys que tenim un grup de professors que es diu claustre i grups d’alumnes, ¿estam fent camí cap a aquestes noves iniciatives comunitàries i solidàries? La solidaritat que es viu als centres religiosos des de quina perspectiva es construeix, d’on parteix, des de les antigues o des de les noves preguntes?

La societat sempre fomenta valors, molts de valors, però no sempre fomenta aquells que més interessen a les congregacions. A nosaltres ens interessa el valor de l’autenticitat, de la justícia, de diàleg fe-cultura, de transcendència, de solidaritat, d’espiritualitat, d’empatia, els valors de Jesús, la vivència cristiana, el valor de la dimensió espiritual de la persona… Tots aquests i molts més de semblants són els valors que apareixen en els caràcters propis de les escoles.

Les congregacions en tenim un de caràcter propi, un document que algunes
vegades dorm o ha dormit en silenci dins una carpeta durant varis anys. Segur que tots ara em sabríeu dir el nom de dos professors de matemàtiques i un de música. Però se sap qui de les escoles és que s’encarrega d’avaluar el caràcter propi, qui s’encarrega de donar-li una plasmació real, efectiva i pràctica? Qui es dedica durant el curs escolar a impulsar-lo? Segur que alguns em senyalareu que del caràcter propi se’n cuiden els de la comissió o de l’equip de pastoral.

Però només ells, els de pastoral, es dediquen a impulsar el caràcter propi? I el departament de matemàtiques, només fa matemàtiques? I el departament
d’educació física, només fa educació física? Els valors no són transversals?

¿Tenim un moment exclusiu per parlar de valors a les reunions de cicle o de departament? Només es parla de valors quan els alumnes n’han feta una de grossa i deim: “ja no hi ha valors”? I a les escoles religioses quins són els valors que cada professor posa a les 9 del matí sobre la taula?

La resposta a totes les preguntes anteriors consider que estan escrites des de
fa molt de temps. Llegint el fragment del Jove Ric a Mateu 19: 16-29 hi vaig veure una relació amb la tasca d’un educador. Com a professor a principi de curs has de tenir fetes les teves programacions, regularment has de corregir exàmens, prepar les classes, aplicar el pla de qualitat, prepar el moment de reflexió dels matins… Tot això és necessari, totes aquestes tasques són imprescindibles per ensenyar, però per educar no basten, per educar s’ha de fer una passa més. S’han de complir les regles bàsiques i afegir-hi unes bones dosis de vocació, una manera de fer que només es fa present quan hi posam el cor. Només amb aquesta vocació, i amb aquestes sentiments l’escola és capaç de transformar les persones.

En un món mercantilitzat massa sovint se sent la pregunta “de que serveix
l’escola?” Massa sovint li demanam a l’escola que “serveixi” per alguna finalitat.
La pregunta anterior “de que serveis l’escola”? és en si una pregunta
inapropiada, seria com si demanàssim “de que serveix Déu?” Seria convertir l’educació en quelcom material, en quelcom que serviria per obtenir-ne un benefici. L’educació no “serveix” i per això els pares i mares donen, ofereixen i lliuren als seus fills de forma gratuïta una educació gratuïta i amb amor. Les escoles cristianes hem d’assemblar-nos d’alguna manera amb el nostre estil al dels pares i mares amb els seus fills.

I és aquí quan em vull aturar un moment per parlar de com es podrien avaluar els centres educatius. En general hi hagut la certesa que els centres amb més prestigi eren aquells que tradicionalment obtenien uns bons resultats acadèmics, que tenien un alumnat més o manco homogeni provinent d’unes famílies ocupades en el futur professional dels seus fills, etc. Amb l’arribada de l’informe PISA i les proves d’organismes avaluadors de la qualitat aquesta certesa abans exposada s’ha reforçat. Totes les escoles i totes els polítics volen estar al número 1 del ranking d’aquestes valoracions. És cert que el nivell educatiu d’una persona acaba determinant els salaris i la riquesa, així com també el creixement econòmic d’un país està en relació als coneixements dels seus ciutadans. Un nivell educatiu més alt suposa una millora econòmica. Però pel simple fet de escalar posicions al ranking de PISA, automàticament es
milloren els valors humans, les relacions interpersonals o creixem en valors
espirituals? Com es mesura els alumnes, com s’avalua a les escoles? Com
valoram la millora en actituds i l’assoliment de nous valors? Quan deim que l’educació és una inversió de futur, de quin tipus de futur estam parlant? La cultura de l’esforç és més necessària i imprescindible que mai, però esforç per assolir què?

3. Davant els canvis: passes fetes i innovacions.

1. A la majoria de les congregacions que treballen en educació s’està
produint des de fa uns anys una disminució en el nombre de religiosos
que treballen directament a les escoles i també una disminució en el
nombre de noves vocacions.

2. Comença a ser evident que les famílies que opten pels nostres centres
no sempre ho fan pels nostres valors ni pel nostre projecte educatiu des
d’un vessant religiós i cristià. De vegades s’acosten a les escoles
religioses atretes pel seu prestigi acadèmic, pel seu horari, per la seva
oferta d’activitats extraescolars, per la varietat d’instal·lacions o perquè
troben que és un bon espai en el qual socialitzar els seus fills. Això en sí
no sembla que hagi de tenir connotacions negatives, però se n’ha de ser
conscient.
3. Ben igual passa en els nostres centres amb les persones que ens envien
currículums per fer-hi feina i amb els professors que ja n’hi fan, de feina.
Segur que tots aquests professionals que volen treballar en els centres
religiosos i que hi treballen s’hi acosten pel nostre projecte educatiu des
d’un vessant religiós i cristià?

4. L’arribada de desenes i desenes d’immigrants les darreres dues
dècades deixa i deixarà una profunda petjada social i cultural. La realitat
multicultural genera dificultats d’integració d’alumnes i famílies, però
també genera noves oportunitats.

5. La gestió dels centres privats comporta reptes destacables. Tot i ser
entitats privades, els centres escolars tenen un fort component de
control polític que reglamenta, sovint amb excés, qualsevol activitat
educativa. Pot ocórrer que la capacitat decisòria de les congregacions es
vegi condicionada per actuacions polítiques. Els darrers anys les
legislacions educatives s’han anat succeint no al compàs de les
demandes dels professionals i dels titulars, sinó al ritme dels canvis
polítics i al desig de desmuntar i reorganitzar allò que havia legislat
l’adversari.
6. Tots aquests condicionats polítics s’afegeixen a altres condicionants. La
direcció dels centres ha d’estar atenta, per una part, als nous paradigmes pedagògics i destriar aquells canvis que són simple modes d’aquells que suposen una clara millora per als alumnes i, per altra part, estar atenta a les múltiples demandes de les famílies, als seus suggeriments, a les seves preocupacions i als seus interessos com a pares.

7. A la vegada les congregacions han de dirigir i gestionar un grup nombrós
de professionals amb tot allò que suposa una relació laboral, però una
relació que també ha de ser personal, càlida i cristiana. Aquí el repte és
gran ja que els treballadors d’un centre educatiu són els principals
agents del caràcter propi de la congregació. Com es relaciona la
congregació amb els professors i el personal no docent? Com a simples
empresaris? Com a germans d’una comunitat d’aprenentatge? I quan
sorgeixen conflictes greus amb i entre els professors s’ha d’actuar amb
una visió diguem empresarial/sindical o és preferible sentir i fer sentir
que el centre és, a part d’una empresa, qualque cosa més?
8. Totes les congregacions han albirat que la formació del professorat és
cabdal per aconseguir la implantació de metodologies educatives més
modernes i properes als nous temps així com també per donar més
impuls a les tasques de pastoral educativa. En els centres religiosos la
formació contínua dels professionals que hi treballen és exigència
inqüestionable. S’està posant molt d’èmfasi en la formació dels laics que
s’integren en els equips directius així com dels que s’integren en tasques
de pastoral i d’aquesta manera mantenir en el futur el carisma propi de
cada congregació.

9. També les congregacions treballen intensament per oferir la millor
atenció a tots aquells alumnes amb necessitats específiques que per
circumstàncies diverses ho requereixen. Hi ha congregacions que fins i
tot tenen com a primera opció la d’atendre els alumnes amb més
necessitats.
10. Davant els canvis interns de les pròpies organitzacions i dels canvis
socials externs, algunes congregacions sembla que opten per obrir
períodes de reflexió i de renovació. Una renovació que pot tenir molts
matisos. Pot esdevenir una reflexió just epidèrmica o més profunda, ser
més o manco precipitada, sorgir d’una necessitat llargament estudiada o
haver d’implantar-se perquè les circumstàncies més immediates hi
condueixen sense remei. Davant els canvis algunes congregacions
estan reflexionant sobre com s’han de dur a terme reformes. Hi ha
titularitats que intenten donar veu a tots aquells que se sent propers a la
congregació. Per això cerquen entre els seus professors o gent propera
aquelles persones que vulguin assolir un més alt grau de pertinença amb
els valors i la missió dels religiosos i fundadors. A diverses
congregacions aquests processos estan culminant en la creació
d’estructures, equips o organismes nous que serveixen per gestionar,
dirigir i pautar els aspectes de pastoral, pedagògics i administratius dels
centres. Aquestes estructures estan presidides pel corresponent delegat
o delegada de l’àmbit educatiu i també s’hi han inclòs laics no per suplir
els religiosos sinó per actuar-hi amb simbiosi amb ells. La figura d’aquest
delegat educatiu de la congregació pens que és una de les més difícils
dins una congregació ja que a part d’haver de tenir uns coneixements
sobre normes educatives i sobre pedagogia, ha de saber dur endavant
tot allò que suposa la pastoral dins les escoles, a més ha de coordinar
la gestió administrativa dels centres, la de personal i l’econòmica i si això
no és poc, ha de saber crear un bon clima d’enteniment entre les
famílies i les escoles.

Davant aquest repte, per tant, s’ha optat per crear aquestes estructures
de vegades amb la col·laboració dels laics per assumir amb les màximes
garanties totes les responsabilitats. A part d’aquestes formes
d’organització hi ha alguna congregació que ja ha optat per l’establiment
d’estructures econòmiques clarament separades: una per a la gestió de
les escoles i una altra per a la gestió de la congregació.

11. Davant els canvis exposats anteriorment les congregacions han
començat a donar més responsabilitats als laics i a oferir-los la
possibilitat de fer créixer el seu compromís. Moltes titularitats han inclòs
laics compromesos amb el caràcter propi dins els equips: en forma de
directors pedagògics, caps d’estudis, coordinadors de cicle, etc. Aquests
laics caminen de la mà dels religiosos.

12. A més, moltes escoles amb la col·laboració i la implicació dels laics
consoliden la presència de la pastoral dins tota l’acció educativa a partir d’iniciatives molt diferents i variades, tan nombroses que suposarien una
xerrada i un debat força enriquidor de com s’estructura, de com es
treballa i de com es concep la pastoral escolar a cada un dels centres.
13. Des de fa anys les congregacions religioses han estat fent alguns
esforços per actuar d’una forma conjunta. L’objectiu sembla que seria
aconseguir una major unió de tots els centres catòlics procurant sumar
esforços, reforçar els punts comuns i no magnificar els pocs aspectes
que separen. Molts centres religiosos de diferents congregacions actuen
d’una forma conjunta agrupats en entitats, com Escola Catòlica, que
gestionen recursos, que promocionen la formació dels docents, que
treballen per fer efectiva una bona relació amb tots els agents que
actuen en el món educatiu i fan d’interlocutors davant l’administració
autonòmica, els sindicats i associacions de tot tipus. No obstant això,
davant els reptes que imposa el present i el futur educatiu i a la similitud
que presenten la majoria de congregacions quant a la seva missió es fa
encara més necessari i precís assolir un més alt grau de col·laboració de
totes les titularitats.

La necessitat de trobar un comú denominador per encarar els actuals
reptes educatius i d’arribar a pactes entre diversos agents està
provocant dins el món educatiu de les Balears un apropament de moltes
persones i entitats relacionades amb l’ensenyament. Segurament, a
partir d’aquí s’ha d’aconseguir una major connexió, un més alt grau de
coneixement mutu i una més intensa col·laboració entre les distintes
congregacions que treballen en el món educatiu.

14. Amb la implantació de diferents lleis educatives els edificis de les
escoles s’han hagut de remodelar, ampliar, adaptar i algunes s’han
construït completament de nou. S’han alçat poliesportius i altres
instal·lacions esportives, s’han creat noves aules destinades a tallers,
biblioteques, laboratoris i s’han realitzat tota mena d’inversions per
adaptar els centres a les noves tecnologies.

15. A diversos centres es comença a treballar amb els alumnes a partir
d’interessants programes d’interioritat, tallers d’experiència de fe o de
suport espiritual. Són iniciatives que des de variats punts de vista
pretenen abordar el creixement espiritual i humà dels alumnes. Amb això s’hi combina una catequesi des d’un enfocament diguem més tradicional
que es du a terme a alguns centres.

16. Totes aquestes passes donades s’acaben reflectint en el dia a dia de les
nostres escoles les quals incorporen moltes iniciatives i que resumiré tot
seguit:
– Els projectes de pastoral acaben generant la creació d’equips
de professors i religiosos a cada un dels centres amb múltiples
accions.
– Plans d’acollida de nous alumnes i professors que incorporen
les passes que s’han de donar per rebre i integrar aquelles
persones que s’acosten als centres.

– Plans d’atenció a la diversitat per a tots aquells alumnes amb
dificultats d’aprenentatge

– Projectes d’ambientalització de centre que acosten el
compromís mediambiental a les escoles.

– Iniciatives encaminades a desenvolupar l’activitat física com a
activitats extraescolars.

– Accions per promoure la competència lingüística que han
suposat els darrers cursos la integració d’una llengua
estrangera, sobretot l’anglès, en el currículum no lingüístic i
s’han començat a impartir l’educació física, les matemàtiques o
altres àrees en anglès. La majoria de centres religiosos s’han
involucrat en els plans de millora de l’anglès i han incorporat
iniciatives com les seccions europees, els auxiliars de
conversa o els plans pilots.

– Projectes de lectura amb la finalitat d’impulsar la promoció i la
pràctica lectora a totes les àrees del currículum.
– Actuacions per digitalitzar les aules i fer possible la
incorporació de les noves tecnologies a la pràctica diària de
professors i alumnes. En aquest sentit s’ha fet un notable
esforç per part de les congregacions per instal·lar sense cap
ajuda pública però sovint amb la col·laboració de les famílies
pissarres electròniques, projectors i xarxes d’internet a les
aules.
– Tots els centres disposen d’eines per donar-se a conèixer a
partir de planes web i les xarxes socials i es creen plataformes
digitals que des d’internet permeten una comunicació més
fluïda entre les escoles i les famílies.

– La resolució de conflictes a partir de plans de convivència que
treballen la mediació escolar i les pràctiques restauratives. A
partir d’aquestes noves estratègies els propis alumnes són els
protagonistes en la solució dels conflictes dins les escoles i les
normatives del centre esdevén més democràtiques i
participatives.
– Plans de gestió de la qualitat que pretenen dotar d’una millor
gestió.
– La implantació de noves metodologies com el treball
cooperatiu, ja molt present en els centres d’alguna
congregació, o l’aplicació de la teoria de les intel·ligències
múltiples.
– Algunes congregacions estan portant a terme una coordinació
comuna dels departaments d’orientació o de qualsevol altra
disciplina o àrea del coneixement de tots els centres per tal
d’apropar metodologies i unir esforços.
– Plans de formació permanent a mig termini que facilitin la
renovació pedagògica del claustre de professors.
– Projectes solidaris propis o amb col·laboració amb altres
entitats com Caritas, Mans Unides…
– Plans de prevenció de consum de drogues en col·laboració
amb entitats properes com Projecte Home.

4.- Conclusions i brots de vida

Analitzada la realitat de les escoles de les congregacions religioses podem
concloure que:

1.     La majoria de congregacions que es dediquen a l’educació apareixen al segle XIX. Llavors aquelles congregacions naixien en un ambient poc encoratjador per a la vida religiosa.

2.     De la debilitat econòmica de l’església, de l’afebliment dels valors
religiosos i de la crisi de les antigues formes d’organització a mitjans del segle XIX en va sortir un nou impuls cap a la fundació de noves
congregacions, sobretot femenines, la major part de les quals tingueren
entre els seus objectius la millora de l’educació dels més joves.

3.     Des de fa uns anys la crisi econòmica ha deixat algunes ferides. Hi ha
grups socials que han quedat atrapats a la crisi per què s’està creant
riquesa a partir d’un model econòmic fonamentat en l’ocupació intensiva de treballadors de baixa productivitat. Davant aquests noves realitats socials, què fan i que més podrien fer le congregacions religioses? Com han viscut i reaccionat les escoles religioses davant la crisi i la nova situació social?

4. Les Illes Balears en conjunt destaquen per tenir més fracàs escolar,
menys beques, més retallades, i a tot això s’hi d’afegir que els dos
darrers cursos s’han viscut conflictes i vagues.
5. Però un contrapunt esperançador sorgeix quan s’observa que els darrers cursos també han sorgit diferents moviments que exigeixen pactes per l’educació.

6. Des de fa uns 15 anys l’arribada d’alumnat nouvingut ha canviat la
configuració de moltes aules mallorquines. De totes formes l’arribada d’aquests nous alumnes no s’ha vist reflectida d’una mateixa forma en tots els centres. Cal reflexionar i treballar més des dels centres religiosossobre la inclusió social de la població nouvinguda i al mateix temps reclamar a les administracions públiques la dotació de més recursos
personals i econòmics per atendre els reptes que planteja d’acolliment d’alumnes nouvinguts.

7. Els fundadors de les congregacions mallorquines de fa poc més de 100 anys donaren resposta a les preguntes de fa poc més de 100 anys. El seu missatge s’ha de renovar per adaptar-lo als nins i joves d’avui.
8. L’escola dels nostres fundadors tenia molt a prop les famílies. Avui, les famílies estan vora els educadors o en front dels educadors? Quins són els interrogants i les preguntes que sorgeixen dins les congregacions sobre els joves, les famílies i el seu futur?
9. Sorgeixen arreu grups que cerquen noves maneres d’estar en societat, en economia o en política mentre qüestionen els grups més tradicionals.
Tot aquest moviment de noves comunitats i noves solidaritats com els vivim des de les nostres escoles?

10. De que serveix l’escola?” Massa sovint li demanam a l’escola que “serveixi” per alguna finalitat. La pregunta anterior és en sí mateixa una pregunta inapropiada, seria com si ens demanàssim “de que serveixi Déu?”

11. El govern de les congregacions ha de dirigir i gestionar un grup nombrós de professionals amb tot allò que suposa una relació laboral, però també  ha de crear unes relacions que han de ser personals, càlides i cristianes.

12. Davant els canvis algunes congregacions sembla que opten per obrir períodes de reflexió i de renovació. A diverses congregacions aquests processos estan culminant en la creació d’estructures, equips o organismes nous que serveixen per gestionar, dirigir i pautar els
aspectes de pastoral, pedagògics i administratius dels centres. Les
congregacions han començat a donar més responsabilitats als laics i a
oferir-los la possibilitat de fer créixer el seu compromís.
13. Davant els reptes que imposa el present i el futur educatiu i a la similitud que presenten la majoria de congregacions quant a la seva missió es fa encara més necessari i precís assolir un més alt grau de col·laboració de totes les titularitats.

Abans de concloure amb les meves paraules i d’ intercanviar alguns comentaris entre els que som aquí, si ho considerau oportú, us he de dir que la redacció d’aquesta comunicació m’ha fet veure encara més clarament que la riquesa humana dels centres religiosos de CONFER és immensa. D’aquesta riquesa tal volta sense témer-nos, en surten brots de vida, en neixen forces i oportunitats que és necessari cuidar.

Els brots de vida sorgeixen quan hi ha dedicació vocacional. La paraula
vocacional, com tots sabeu, significa “ser cridat”, adquirir consciència d’una missió. L’educació des de l’escola cristiana és eminentment vocacional. A les escoles la presència de persones vocacionals que estimen de veres l’educació permet el sorgiment dels brots de vida. L’educador cristià ha de fer possible que broti la vida entre els seus alumnes.

Malauradament no es pot programar al cent per cent fer brotar la vida. No es pot estipular que a una escola, dilluns, de 10 a 11, farem brotar la vida, sinó que sovint, allà on menys ho esperam sorgeix la vida, perquè sorgeix de la mateixa tasca educativa quan hi posam el cor. De totes formes si la terra està ben abonada els brots acabaran naixent. Posar el cor en l’educació és més important que posar-hi el cervell. Perquè des del cor vivim, només des del cor podem tenir vocació, tan sols des del cor podem viure l’ideari de la congregació, des del cor podem acollir a qui ho necessita, des del cor podem sentir-nos a prop de les persones.

Si hi posam el cor, si entenem que l’educació des de l’escola cristiana continua tenint sentit, l’escola serà capaç de transformar les persones i brotarà la vida.

Moltes gràcies.

¿Qué pide la Iglesia a los centros educativos de las congregaciones religiosas?

Joan Bauzá Bauzá. 

19 de abril de 2015

Responder a este interrogante es lo que se me pidió. Al no ser experto ni en centros educativos ni en carismas de congregaciones religiosas hubiera podido negarme a la petición. Pero la acepté. ¿Por cuáles motivos acepté? Por dos: porque amo a la Iglesia que vosotros amáis, y porque quiero a las congregaciones a las cuales pertenecéis.

¿Son suficientes motivos? No sé, sí sé que leí una alocución del papa Francisco el 13 de febrero de 2014 a la plenaria de la Congregación para la escuela católica. Es breve, no larga. No demuestra, en este discurso, poseer grandes conocimientos sobre educación, pero sí muestra su estima a la escuela católica.

¿Qué es lo que subrayé yo de su intervención? Dos afirmaciones rotundas y claras, al estilo Francisco. Primera gran afirmación: “Educar es un acto de amor”. Bastarían las seis palabras, pero Francisco ofrece a continuación dos características del amor: amor, dice, es dar vida, y el amor es exigente. Paso a su segunda gran afirmación: “Los jóvenes tienen necesidad de calidad”. Bastarían estas otras seis palabras, pero Francisco especifica los ámbitos de esta calidad; dice que hay que ofrecer calidad en la enseñanza, y especifica dos calidades: calidad en la transmisión de valores, y calidad en la oferta testimonial. Insiste en que no basta que los valores sean enunciados sino que deben ser testimoniados.

Acabo de dar lectura a mi primer folio, y tengo la impresión de que ya he dicho, copiando a otro, lo esencial que tengo por decir: La Iglesia quiere, en la voz del Papa, que la educación sea un acto de amor y un acto de calidad testimonial.

Sin embargo, al no haber agotado el tiempo que se me otorga, voy a decir algo más. La tesis que establezco es la siguiente: Una educación católica no puede dejar de tener los elementos que constituyen a la Iglesia como católica. Todos sabemos que el término católico hace alusión al concepto de universalidad. Por lo tanto, lo católico está muy cerca del término apertura y muy lejos del término cerrazón.

La Catedral de Mallorca tiene cinco aperturas, cinco puertas, cuatro más públicas y otra de color verde, la que da a la sacristía, más privada, pero muy usada en mi caso.

Es característica de las puertas de nuestras iglesias, pongo por testigo la gran puerta central de la Basílica de San Francisco, el ser espectacularmente altas y anchas: por ellas puede entrar mucha luz, mucho aire, mucha gente, y por ellas puede salir, mucho ímpetu, mucha gente, mucho testimonio.

Las aperturas físicas de nuestros templos me sirven de metáfora para hablarles de las aperturas en nuestros colegios.

Cinco son los puertas de nuestra Catedral, cinco son las puertas que propongo a las congregaciones aquí presentes para sus centros educativos. No debiera haber, a mi juicio, ningún centro católico sin tener abiertas las cinco puertas que paso a nombrar:

Primera: La puerta de Dios. Hay que abrir los contenidos y las destrezas a Dios. Hay que nombrar a Dios, y nombrarlo explícitamente. No hay que cerrar la educación en la inmanencia, hay que abrir la educación a la transcendencia. Cerrarse a Dios no sólo sería un pecado contra la identidad de la titularidad, sino un fraude a los derechos de los alumnos: Nuestro Dios, el Abbá de Jesús, contiene tanta verdad, tanta bondad y tanta belleza que flaco favor haríamos a nuestros educandos si les privásemos de Él.

Segunda puerta: la de los pobres. Un centro religioso no puede abrirse a la primera parte del mandamiento nuevo y cerrarse a este mismo mandamiento nuevo en su segunda parte. Todos sabemos que el mandamiento principal, por paradójico que sea, no es uno, sino dos: Amarás a Dios y amarás al prójimo. Y matiza San Juan: Quien dice amar a Dios y no ama a su hermano es un mentiroso. No mientan los centros educativos de las congregaciones religiosas. Abran puertas no sólo al cielo, y no sólo a Disneylandia y a Silicon Valley, sino a las miserias de los campos de refugiados, a los afectados de desahucios injustos, a los ancianos abandonados, a los alumnos ridiculizados o acosados en nuestros patios.

Tercera puerta de un colegio católico: la misión. Quizá la dimensión misionera es la más definitoria de la iglesia católica. Como la samaritana debiera ser un centro católico: justo acababa la mujer del pozo de Samaria de conocer a Jesús y corre a anunciarlo a otras gentes. Justo acababa la Magdalena de recibir el anuncio del Viviente y pasa inmediatamente a anunciarlo. Recibe Pedro el don de Pentecostés y al acto sale a la plaza pública a predicarlo. Claro que no hay que repetir errores del pasado: anunciarlo con prepotencia y hasta con amenazas. Pero hoy la advertencia a hacer a nuestra iglesia occidental no es la de pasarse por hablar de Jesús, es la de pasarse por callar tanto a Jesús. Hoy no pecamos de exceso de decibelios, hoy pecamos de afonía. Claro que hay que tolerar; más, hay que respetar, y quizá todavía más, hay que escuchar y aprender de todas las otras confesiones y de todas las otras ideologías, incluida la ateísta. Pero sólo faltaría que, por convicción, escucháramos a las demás y que, por falta de convicción, enmudeciéramos la nuestra. No sólo debiéramos confesar nuestra fe dentro del mini-clima interno del colegio. Un colegio católico no es un invernadero cálido para los que allí están matriculados. Un colegio católico debe de tener éxodo, debe de pasar el Mar Rojo, debe de subir a Jerusalén, debe de mostrar su don y contagiar su gracia a los de fuera del centro.

Cuarta puerta: el conocimiento, la ciencia, la tecnología. Es la puerta que nos abre al mundo, a la sociedad, a la cultura. Tanto, que nos puede convertir en pioneros en aparatos, en metodologías, en horizontes. Abrir la puerta tantos años, quizá siglos, cerrada en la Iglesia. Obsoletos deben de quedar aquellos tiempos que decir “moderno” era casi como decir “demonio” y en todo caso era decir “peligro”. Claro que nuestro Dios no es el progreso, ni es estar a la moda, y tampoco ponemos nuestro incienso en el último grito. Pero sí debemos estar a la escucha de los signos de los tiempos, y debemos poner al servicio del evangelio lo que las nuevas tecnologías ponen a nuestro servicio. Nada humano no nos debe ser ajeno.

Y la quinta puerta por abrir, después de haber abierto la de Dios, la del pobre, la de la misión y la de la ciencia. Bautizaré a la quinta con una expresión utilizada por alguno de nuestros maestros místicos: “abrir la boca del deseo”. Una de las puertas a prestigiar hoy en nuestros colegios es la puerta del deseo. Educar a apetecer, a ansiar, a anhelar, en definitiva a desear. Desear subir a una cota más alta, a perseguir horizontes más lejanos. No limitarnos, aspirar. Recuerdo, de niño, escuchar a los jóvenes de mi pueblo, el rezo de lo que se llamaba “Hora apostólica”. Recuerdo la voz grave y potente del que la dirigía, en una parte de la Hora se pedía perdón por los pecados. Todavía resuenan en mis oídos una petición concreta “Por los que se contentan con lo que han hecho”, y todos los demás respondían al unísono “Perdón, Señor, perdón”. No sé si al objetivo último del deseo llamarlo “excelencia”, vocablo de moda, o “santidad”, vocablo antiguo. Pero poner alto el deseo, sí que es muy educativo, al tiempo que muy católico. Una última puntualización: si el cultivo del deseo de más debe de ser propio de todo centro católico, cuánto más lo será de todo centro católico conducido por la vida consagrada. ¿Puede entenderse la vida consagrada como vida sin aspiración a lo “todavía más”? ¿Es concebible un religioso sin un superávit de ganas sobre la media cultural? Por eso, no debieran ser concebibles centros educativos de religiosos sin un excedente de deseo en relación a la media del deseo burgués.

La pregunta era “¿Qué pide la Iglesia a los centros educativos de las congregaciones religiosas? La respuesta personal sería la siguiente: Que abran puertas a Dios, a los pobres, al anuncio misionero, a la ciencia y técnica, al deseo.

Me imagino la pega: ¿Es posible abrir tantas puertas en el grueso muro de la cultura actual dominante?

Acaba de caer en mis manos un libro de un analista italiano. El autor es Massimo Recalcati, el título es “El complejo de Telémaco”. Para este psicólogo social, hay que dar ahora mismo la vuelta al complejo de Edipo. Edipo, en la interpretación de Freud, ya no sirve para explicar la situación del joven de nuestros días. Muchos de nosotros, educadores, hemos sido socializados durante el prestigio inusitado que obtuvo Freud al interpretar la situación de nuestra cultura a través del prisma de Edipo.

Recordemos el mito: Edipo, en la obra Edipo Rey de Sófocles, es hijo de Yocasta y de Layo, rey de Tebas. Mata a su padre, con la pretensión de yacer incestuosamente con su madre y al fin con la finalidad de ocupar el trono de su padre. Socializados en este paradigma, todos decidimos ir matando padres: el padre biológico, el padre policía, el padre empresario, el padre dios. Muerto el padre, nosotros ocuparíamos el trono de nuestra familia, de nuestro estado, de nuestra empresa, de nuestro credo. Recalcati reitera que este paradigma ha quedado totalmente obsoleto. El mito de Edipo ya no define nuestra situación, la que la define es otro mito, igualmente clásico, griego y trágico, el mito de Telémaco.

Telémaco, en la Odisea de Homero, es hijo de Ulises y Penélope. ¿Mata Telémaco a su padre? Todo lo contrario, desea ardientemente que regrese su padre. Telémaco espera, mirando la bahía, el retorno de su padre, porque requiere, necesita, pide que vuelva a yacer con su madre y vuelva a ocupar el trono vacío, y vuelva el orden en la polis, en la ciudad.

Nuestros jóvenes ya son mucho más Telémacos que Edipos. Ya no echan en falta ningún cuchillo para eliminar a su padre, lo que echan en falta es precisamente tener padre, suspiran por poseer puntos de referencia, poseer modelos, echar mano de ejemplos. Suspiran no por la matanza, sino por la presencia. Claro que no suspiran por la vuelta del padre déspota de antaño, suspiran porque ya no resisten la dureza de tanta ausencia de referencia, de ejemplaridad, de racionalidad, de testimonio vital. No ansían el poder del látigo, pero ansían el poder de una palabra amable y exigente a la vez, el poder de un acompañamiento quizá discreto pero muy efectivo en la dura travesía de tanta soledad.

Si Recalcati acertara en su análisis, el rol del profesor de hoy no se volvería más fácil, pero sí más necesario. Ya nuestros alumnos no sufren tanto por la imposición de tantas referencias como por la ausencia mastodóntica de ellas. Los alumnos que tienen todos los medios de la vida, a veces no tienen muchos motivos para vivir. Quizá el vocabulario de nuestros chicos sea todavía el de Edipo, pero puede ser que las actitudes de nuestros chicos sean de Telémaco: de cara a la bahía aguardan padres y educadores.

Queda la última pregunta por formular: Los alumnos que en la bahía aguardan y esperan, ¿recibirán a los padres, a los educadores que tanta falta les hacen? ¿Estarán los responsables de los centros educativos a la altura de los nuevos requerimientos de los alumnos?

Regresando una noche a Palma por la autovía de Manacor puse en marcha la radio incorporada a mi coche, y me sorprendió escuchar una anécdota del padre Arrupe, cuando antes de ser nombrado Prepósito General de la Compañía de Jesús, era Provincial en el Japón. Fue visitado por un grupo de feligreses de una parroquia regentada por un padre jesuita, le formularon sus quejas contra el párroco. ¿Es que no cumple con el horario de misas? Sí, todos los días celebra puntualmente. ¿Acaso no visita a los enfermos? Es un religioso muy celoso, sobre todo respecto a los impedidos. ¿Acaso no cumple con…? En todo cumplía. Al fin, pregunta el padre Arrupe: entonces, ¿cuál es la queja que tenéis contra él? Es que no nos quiere.

Mi propuesta de las cinco puertas, la tesis de Recalcati sobre el complejo de Telémaco no sirven para nada si no se da el “querer”. Por eso, vuelvo al primer folio, el de Francisco: “educar es un acto de amor, amor que es dar vida, amor que es exigente”.

¿Qué pide la Iglesia a los responsables de la educación de chicos? Lo mismo que pedían los feligreses japoneses a su párroco. Os pide que los queráis. 

¿Qué pide la sociedad actual a los religiosos en la educación?

Xiskya Valladares rp. 

 

Palma, 18 d’abril de 2015

El título de esta comunicación es “¿qué nos pide la sociedad actual?” Me vais a
permitir darle la vuelta a la pregunta: ¿Qué nos pide Dios desde la sociedad
actual? De entrada, en la carta “Alegraos” por el año de la Vida Religiosa, la
Iglesia nos dice:

«La gente de hoy tiene necesidad ciertamente de palabras, pero sobre todo
tiene necesidad de que demos testimonio de la misericordia, la ternura del
Señor, que enardece el corazón, despierta la esperanza, atrae hacia el bien.
¡La alegría de llevar la consolación de Dios!»

Pero antes de reflexionar sobre ello, tendríamos que respondernos ¿cuál es
esta sociedad actual? Para eso hemos de estar muy despierto. Porque el que
duerme no percibe la realidad.

La RAE ofrece varias acepciones del verbo despertar. Una es “interrumpir el sueño del que duerme”, pero otra dice: “Mover, excitar, experimentar una sensación o un deseo”. Por tanto, si lo “traducimos”, despertar es interrumpir nuestra comodidad y abrir todos nuestros sentidos para percibir un mundo exterior que conectará inexorablemente con nuestro interior y nos moverá a una acción.

Unamos ahora todo esto con el inicio. ¿Cuál es nuestra sociedad actual, ese
mundo exterior? No vamos a filosofar hablando de postmodernidad, ni de
generación Y, etc. Dicen que una imagen vale más que mil palabras y os
traigo 15. Además, una foto tiene a veces ese poder de hacernos despertar.
Son 15 fotografías, resumen de la actualidad de esta semana; cada una
contiene una palabra clave que enlazará eso que es mundial con lo que
vivimos a nivel local. Después vamos a preguntarnos qué nos pide Dios como
educadores y consagrados desde ahí.

Aquí puedes bajar la presentación utilizada por la autora:
que nos pide la sociedad actual CONFER

VISUALIZACIÓN DE LAS FOTOS:

1. España. Chaves asegura que desconocía las irregularidades en Andalucía. FOTO: SUSANA
VERA/Reuters
2. Yemen. Escalada de violencia entre yemeníes suníes y hutíes.
3. Europa. España encabeza las previsiones de crecimiento de la eurozona. FOTO: Virginia
Mayo/AP Photo
4. Nigeria. 800 mil niños y niñas nigerianos huyen de Boko Haram.
5. Mundo. 100 millones de cristianos sufren persecución religiosa en 60 países del mundo. Son
un 5% del total de cristianos (2,18 mil millones). La población mundial somos 6,9 millones.
6. Egipto. Ban Ki-moon afirma en la Liga Árabe que la Comunidad Internacional ha fracasado
en el conflicto de Siria.
7. Guinea Conakry. Declaran emergencia sanitaria por el ébola.
8. Israel. Una mujer da a luz mellizos de dos padres distintos. (YouTube/Youtube)

9. China. Un chino, Jia Binjui, intenta curarse del cáncer asándose a la parrilla. (CCTV/CCTV)
10. Estados Unidos. Los teléfonos inteligentes servirán para diagnosticar el cáncer.
11. Estados Unidos. Besar tiene su ciencia y genera beneficios para la salud.
12. Estados Unidos. Curiosity encuentra agua salada líquida en Marte.
13. Estados Unidos. El gobernador Gary Hebert aprueba una ley que permite usar pelotones
de fusilamiento cuando no haya disponibilidad de drogas letales
14. España. Messi asegura que su hijo le ha cambiado la manera de ver un partido.
15. Tailandia. País más religioso del mundo. Un 94% de los tailandeses afirman ser personas
religiosas. No voy a hacer la pregunta aquí. Pero en otros espacios también con
educadores he pedido que levantaran la mano cuántos leían o veían las
noticias nacionales e internacionales a diario, y estos solían ser minoría.
¡¡Alertas!! Todos sabemos bien que un centro educativo es un monstruo
grande que puede absorbernos. Y vivir desconectados del mundo que
habitamos es peligroso. Perdemos de vista qué vive, qué siente, qué ocupa y
preocupa a la gente que vive más allá de nuestras pequeñas fronteras.

Acabamos de ver un resumen de nuestra sociedad actual. Mi pregunta es:

¿Cómo nos interpela esta realidad? ¿Cómo la discernimos en nuestra
oración? No olvidemos que estas son las periferias materiales y existenciales
que nuestros alumnos traen a nuestros centros. Y son el lugar donde Jesús
sigue encarnándose aún hoy; ahí donde Dios nos llama a ser el rostro
amable y tierno de Dios; y los escenarios donde nuestros alumnos son los
protagonistas del mañana.

Recordemos en este contexto dos obviedades:

Una, la educación cristiana solo tiene sentido si es evangelizadora.
Tendríamos que sentirnos culpables ante Dios si al educar no priorizamos el
mandato evangelizador de Cristo. Para nosotros un buen alumno debe ser ante
todo una buena persona que ha logrado lo mejor de sí. Sabemos que muchas
veces lo más importante no es que apruebe unas asignaturas, sino que
consiga superar sus miserias existenciales.

Dos, en muchos casos, la educación es la única posibilidad de cambiar este
mundo y tenemos que ser los primeros convencidos de que somos las manos
de Dios para crear el futuro.

Entonces, ¿qué nos pide Dios cuando contemplamos nuestra sociedad
actual? La respuesta surgirá en ese diálogo sincero con Dios en el fondo de
nuestro corazón y que después debemos trasladar también a nuestros
claustros educativos. Pero retomando la idea inicial de despertar todos
nuestros sentidos, quiero compartir cinco intuiciones, por si pueden ayudar:

1) OJOS.
Ser centinelas de la misericordia. ¿Hacia dónde se dirige
habitualmente nuestra mirada? ¿Qué mostramos a nuestros alumnos?
Me impresiona cómo nos impactan ciertas realidades difíciles, duras, y
con qué rapidez las olvidamos ante nuestros pequeños problemas.
¿Quién habla hoy del ébola en España? ¿Cuándo nos hemos vuelto a
acordar de las 200 niñas secuestradas por Boko Haram? No seremos
centinelas de la misericordia si nuestros ojos no miran el dolor, las

heridas, los sufrimientos, y las pobrezas propias y ajenas. Solo la
misericordia nos pone en acción dentro del gran hospital de campaña de
la Iglesia, del que formamos parte, a veces como enfermos y otras como
enfermeros.

2) OÍDOS.
Ser músicos de Dios en medio del ruido. ¿De qué se llenan
nuestros oídos? ¿Qué melodía somos para el mundo? Dice un estudio
que una persona en Europa recibe una media aproximada de 3.000
impactos publicitarios al día, más de un millón al año. Pero de esos, los
mensajes más poderosos son los 90 que recibe por televisión, que son
el 50% de todos los que recuerda. Esto es lo que llena los oídos de
nuestros alumnos. ¿Qué tan conscientes somos de ello? ¿Cómo
contrarrestamos nosotros con los valores del Evangelio? La música es
un lenguaje universal que crea emociones y conexiones. Ser músicos de
Dios es transmitir con nuestras vidas el poderoso atractivo de Jesús y
los valores de su Reino. No podemos bombardear con sermones, pero
nuestras vidas alegres y sensibles al otro, son la melodía que este
mundo añora. Sean nuestras vidas música que atrae hacia Dios. No
hacia nuestras personas porque les estaríamos haciendo mucho daño.

3) GUSTO.
Ser catadores de vida entre lo desabrido. ¿Saboreamos a
Dios? ¿Educamos este gusto en nuestros alumnos? Para ser catador
hay que entrenarse. A los catadores de vino se les exige beber con la
cabeza y no con la emoción porque no bebe lúdicamente sino
rigurosamente para los demás. A base de probar y probar un buen
catador llega a ser capaz de detectar y distinguir los olores y sabores
más ocultos. En este mundo desabrido, una cualidad importante para un
educador es detectar el sabor de Cristo en medio de lo insípido porque
no podemos vivir gustando siempre lo negativo. Y porque debemos
enseñar a nuestros alumnos a gustar de la vida, el gozo, la bondad, la
amistad, la solidaridad, y todas las semillas de Cristo escondidas aún en
las situaciones más duras. Pero para eso, necesitamos entrenarnos
como catadores de vida entre lo desabrido. Gustar la vida aun en medio
del dolor y la dificultad es una cualidad escasa incluso entre
consagrados.

4) OLFATO.
Ser aroma de Cristo en un mundo enfermo de anosmia.
¿Qué rastro dejamos al pasar x un lugar? ¿Cómo nos perciben nuestros
equipos educativos? Cuando subimos a un ascensor y alguien acaba de
bajar, sabemos distinguirle por el olor que deja. Se calcula que un 2% de
la población padece de anosmia (pérdida del olfato); unas 250.000
personas en España y hasta 14 millones en EEUU. Pero el olfato es el
sentido olvidado de nuestra sociedad. Sin embargo, nos huelen muy
bien nuestros alumnos y nuestros claustros. Los seglares perciben muy
bien cuando la misión es compartida porque no nos queda más remedio
que pasarles el relevo, o cuando realmente es fruto de una reflexión
seria de la importancia del laico en nuestra misión. Cuando es una
respuesta a una llamada de Dios o un “no podemos más”. Los claustros
también nos huelen bien cuando les exigimos desde la justicia y la
responsabilidad o cuando les imponemos “cargas pesadas” que ni les
corresponde y a veces ni siquiera nosotros podemos llevar. Al que huele
a Cristo, todo el mundo lo siente atractivo, cercano, comprensivo,
sencillo, y fascina incluso al enfermo de anosmia.

5) TACTO.
Expertos en fraternura. ¿Quienes nos ven pueden decir que
todos somos uno? ¿O saben bien quién es de Pablo, de Apolo, o de
Cefas? ¿Nos ven y dicen: “Mirad cómo se aman”? La “fraternura” es
una palabra que inventó Carlos Alberto Libanio Christo, más conocido
como frei Betto, fraile dominico brasileño, teólogo de la liberación. Es la
palabra mágica cuando se hace realidad. Fraternidad y ternura en
nuestras comunidades y claustros. Pero también entre unos centros
educativos y otros. No es tiempo de competir. Es tiempo de crear
sinergias dentro de la Iglesia, unión efectiva. No porque somos cada vez
menos, sino porque el aire nuevo del Espíritu nos lleva a ser, sentirnos y
vivir, aquel “que todos sean uno para que el mundo crea”. Es tiempo de
sumar y multiplicar. Mala señal si no somos capaces de alegrarnos cada
vez que un centro de los nuestros recibe un premio. Pero peor aún,
cuando ni nos planteamos iniciativas conjuntas, cuando no buscamos
coordinarnos, cuando somos incapaces de buscar soluciones juntos,
cuando no nos comprendemos en los ritmos y los tiempos de cada uno,
etc. ¿Os acordáis aquello de antes: “Un colegio es un monstruo grande
que puede absorbernos”? Ese es uno de los riesgos.

¿Qué nos pide Dios desde nuestra sociedad actual? No olvidemos en la
búsqueda de nuestra respuesta las palabras de la carta “Alegraos” con que
empezamos, que quizás ahora nos suenen distintas:

«La gente de hoy tiene necesidad ciertamente de palabras, pero sobre todo
tiene necesidad de que demos testimonio de la misericordia, la ternura del
Señor, que enardece el corazón, despierta la esperanza, atrae hacia el bien.
¡La alegría de llevar la consolación de Dios!»

Pero ¿cómo ser testigos si no experimentamos? ¿Cómo atraer si no
adaptamos nuestros lenguajes? (porque el contenido es Cristo que nunca
cambia) ¿Cómo despertar si mantenemos los sentidos aletargados?

Muchas gracias.

Què demana el laicat als religiosos en educació?

Miquel Batle

Palma, 18 d’abril de 2015

Bon dia i gràcies per la convidada.

Felicitacions per al tema que heu escollit. A la darrera assemblea d’Escuelas Católicas tengué un significat protagonisme.

Vull compartir amb vosaltres unes breus reflexions….

Breu anàlisi de la situació actual:

1. Llibertat d’ensenyament i concerts:

L’art. 27 de la constitució va establir un acord bàsic del dret de tots a l’educació i a la llibertat d’ensenyament. Perquè aquesta llibertat es faci realitat preveu l’ajuda de la administració. Des de fa 30 anys l’eina per dur-la endavant són els concerts educatius, sens dubte amb limitacions però que fa viable la complementarietat de les dues xarxes, pública i concertada.

Concerts que també suposen un considerable estalvi per l’estat.

Aquest plantejament que en molts moments ha estat acceptat per una gran part de la societat en altres i crec que ara és un d’aquest es qüestiona i sembla com si la defensa de l’ensenyament públic suposi desterrar la concertada.

Els costos econòmics, a vegades i el conjunt de circumstàncies econòmiques i socials poden suposar una dificultat perquè les famílies optin pels nostres centres i també un inconvenient que no afavoreix un ambient serè per un diàleg per un pacte educatiu.

La baixa natalitat suposa també un nombre menor d’alumnes potencials per als nostres centres.

2. Entitats titulars:

La disminució de les vocacions i el procés d’unificació de províncies per part de les congregacions, ha duit una disminució de la presència de religiosos a les escoles i fa que es plantegin nous models de gestió i de direcció de distintes formes.

Els centres concertats catòlics funcionen bastant bé i la valoració per part de les famílies és positiva. Però a la vegada tenim debilitats; en destac dues: gran nombre de centres petits d’una línia (a ECIB 41 de 78) i congregacions amb serioses dificultats per seguir assumint la titularitat en el futur.

Què demanam els laics als titulars en aquests moments i en aquesta situació?

1. Que estudiïn la sostenibilitat, educativa, pedagògica, econòmica i pastoral dels centres i la seva viabilitat futura. Així com les responsabilitats que té sobre cada centre.

• És necessari una anàlisi interna rigorosa de com està articulada la funció directiva en els centres, aspectes positius i llacunes a l’hora d’afrontar els temps i dificultats actuals.
• En particular, paper de la comunitat religiosa o institució en el seu cas, incidència de la disminució del nombre de religiosos/es i incorporació de seglars a tasques directives. Fet l’estudi, proposar línies de treball per a l’adaptació o nou disseny de l’organigrama i exercici de la funció directiva.

2. Que els titulars dediquin temps i formació a:

1. Establir criteris d’economia i racionalització de recursos.
2. Generar serveis comuns als centres de la Institució i entre centres de distintes congregacions.
3. Selecció del professorat i de l’equip directiu (perfil adequat).
4. Formació.

• Iniciar, continuar o intensificar la formació religiosa, espiritual i del propi carisma per tal de garantir en el futur la identitat dels centres dels quals en sou titulars.
• Que els titulars elaborin un pla de formació de directius dels centres de la institució, amb especial incidència en els aspectes propis d’aquesta i un pla sistemàtic d’avaluació de la funció directiva.
• La missió compartida ha obert a les institucions i centres a la participació dels seglars i ha tengut com a efecte, interioritzar que la missió no és exclusiva de la institució sinó que forma part de la missió de l’església i s’ha de desenvolupar en comunió amb altres institucions d’església.

3. Davant situacions de competència entre centres catòlics pròxims, els titulars:

• Actuïn amb actituds de lleialtat, generositat, sentit d’església i voluntat d’arribar a acords, que han de ser resolts pels màxims responsables de les institucions i no només pels directors dels centres.
• Des d’una perspectiva de solidaritat s’ha de superar el plantejament merament competitiu entre aquests centres i fugir d’un plantejament individual que miri només les necessitats que cada institució es pot legítimament plantejar.
• Serà important realitzar estudis conjunts i posar-los en comú abans de prendre decisions o donar passes que poden perjudicar sobre tot als més petits i més dèbils. Per això haurem de cercar fórmules de col·laboració entre les distintes institucions educatives de projecte cristià.
• La col·laboració i el treball conjunt comporta una nova forma de presa de decisions que s’ha d’incorporar, i és, contrastar amb altres institucions, especialment les de la mateixa zona, els efectes que poden tenir sobre els destinataris i les institucions que treballen en el mateix entorn social que poden dur a adoptar decisions compartides per distintes institucions.

4.   Que les institucions religioses estudiïn avantatges i inconvenients que la titularitat dels col·legis d’una mateixa congregació o diòcesi tendrà quan triï la figura més adequada per a la continuïtat dels centres (fundació, equips de titularitat o altres).

5. Que reflexionin la pertinença a Escola Catòlica per afirmar la identitat, cultivar i refermar la unitat i donar visibilitat a aquesta pertinença tant a la societat com a l’església, això suposa sentir-se membres d’una organització formada per tots, assumir uns compromisos i procurar refermar la identitat de la pròpia organització.

6. Que els titulars disposin d’una proposta educativa dinàmica que respongui a l’Ideari i a la societat canviant, que els seus centres siguin reconeguts com a centres situats a l’avantguarda educativa, on s’eduqui des dels valors de l’Evangeli; que siguin competents, compromesos, creatius i innovadors. D’aquesta manera els laics hauran d’estar identificats amb el projecte educatiu.

7. Que els titulars, defineixin quina ha d’esser la presència de religiosos/en els seus centres.

8. Que els titulars siguin mestres en l’aplicació dels valors humans de la transparència, l’honestedat, la sinceritat, la tolerància, la generositat, la coherència… Exemple per als laics.

9. Que obrin les portes no només a la participació a les tasques directives dels centres sinó també a la participació en els òrgans de govern de la mateixa institució.

Per acabar unes paraules del Papa Francesc a l’Evangelii Gaudium:

25 Espero que totes les comunitats procurin posar els mitjans necessaris per a avançar en el camí d’una conversió pastoral i missionera, que no pot deixar les coses com estan. Ja no ens serveix una «simple administració».21 Hem de constituir en totes les regions de la terra un «estat permanent de missió».22

33. La pastoral en clau de missió pretén abandonar el còmode criteri pastoral del «sempre s’ha fet així». Invito tothom a ser audaços i creatius en aquesta tasca de repensar els objectius, les estructures, l’estil i els mètodes evangelitzadors de les pròpies comunitats.

Una postulació dels fins sense una adequada recerca comunitària dels mitjans per aconseguir-los està condemnada a esdevenir mera fantasia.