SEMANA DE LA FAMILIA EN BRASIL

"Estamos llamados a construir una Iglesia en la que todos sean protagonistas"

Modino: "Muchos no entienden, o no quieren hacerlo, a ese Papa llegado del fin del mundo y que pretende descentralizar la Iglesia"

"Dios nos llama para hacerle presente en la vida de la humanidad"

Luis Miguel Modino, 16 de agosto de 2015 a las 19:10

Resulta más fácil despertar las diferentes vocaciones cuando éstas son vistas como instrumento de servicio a una comunidad que camina y decide en común

Red por la vida e

(Luis Miguel Modino, corresponsal de RD en Brasil).- La Iglesia Católica de Brasil celebra en agosto el mes vocacional. Cada domingo las comunidades son invitadas a reflexionar sobre las diferentes llamadas de Dios. Así el primer domingo es contemplada la vocación al ministerio ordenado, en el segundo a la vida en familia, el tercero es dedicado a la vida religiosa, el cuarto a los ministerios laicales y el último a los catequistas.

Son vocaciones que surgen de un tronco común, que es la condición de bautizados, lo que nos llama a construir una Iglesia donde todos sean protagonistas, donde no haya unos que mandan y otros que obedecen, donde no existan señores feudales y burros de carga. Es evidente que, en muchos lugares, esto todavía es una utopía, inclusive cada vez más lejana, consecuencia de uno de los grandes pecados que continuamente denuncia el Papa Francisco, el clericalismo, que hace que todo gire en torno de la figura sacerdotal, asumida a veces como sinónimo de dominación y no de servicio.

La imagen de Iglesia que surgió del Concilio Vaticano II fue ésta, pero poco a poco se fue desgastando hasta ser olvidada o reprimida, con métodos que no respondían al espíritu de Jesús de Nazaret. El peso de la historia y de la Tradición habló más alto y apagó las tentativas de renovación que surgieron cincuenta años atrás, en las que se pretendía una vuelta a las fuentes originales del cristianismo.

Otro de los pecados del catolicismo es el eurocentrismo. Por eso muchos no entienden, o no quieren hacerlo, a ese Papa llegado del fin del mundo y que pretende descentralizar la Iglesia. Señales de esto aparecen constantemente en sus gestos, actitudes y decisiones. Y ante esto, reacciones contrarias son igualmente cotidianas.

Es desde el Sur que se entiende que una Iglesia centralizada en la figura sacerdotal pierde gran parte de su sentido y potencial evangelizador. En muchas regiones la presencia del presbítero es esporádica y, a veces, testimonial. A pesar de eso el trabajo evangelizador es encomiable y la vida de fe de las comunidades y de aquellos que forman parte de ellas resulta enriquecedor, hasta para quienes viven anclados en estructuras muchas veces caducas.

Sé que hacer estas afirmaciones puede llevar a algunos a decir que eso va contra las vocaciones sacerdotales, pero afirmar eso sería negar el problema de fondo y despreciar la gran labor evangelizadora que en muchos lugares es desarrollada en las familias, a través de la vida religiosa o por los diferentes ministros y ministras y catequistas que son reconocidos como verdaderos instrumentos de Dios en la vida del pueblo.

 

Resulta más fácil despertar las diferentes vocaciones cuando éstas son vistas como instrumento de servicio a una comunidad que camina y decide en común. No hay elementos suficientes para continuar usando esquemas que en otros momentos de la historia han podido resultar acertados. Cada tiempo y lugar nos llaman a encontrar métodos adecuados para poder llevar a cabo el proceso evangelizador. De lo contrario estaremos fuera de lugar y no responderemos a los desafíos del momento.

No olvidemos que Dios nos llama para hacerle presente en la vida de la humanidad y eso se consigue a partir del compromiso y la entrega para mejor poder servir y amar.

LA UTOPIA...

Teresa Forcades, perseguint la utopia

Anna Rossell. Barcelona.

/ 8.08.2015

En un món globalitzat, a la deriva social, dominat pel liberalisme econòmic, en un món en què la política s’ha vist gradualment desproveïda de la seva raó de ser –la recerca i custòdia del bé comú– fins posar-se al complet servei d’aquell, el llibre de Teresa Forcades Per amor a la justícia es rep com una finestra oberta a l’aire fresc.

Teresa Forcades

El text, un assaig a cavall entre l’estudi biogràfic i la filosofia, no només ens apropa a dues dones prominents que van viure els anys més convulsos del segle passat, pioneres en el seu pensament i en la seva actuació, sinó que ens convida a la reflexió i ens impel·leix a la coherència personal.

Forcades (Barcelona, ​​1966), que estudia atentament la trajectòria de la nord-americana Dorothy Day (1897-1980) i la francesa Simone Weil (1909-1943), s’acosta a les dues personalitats en tant que projecte intel·lectual i pragmàtic a un temps, tot perseguint la utopia d’un món just i digne.

Els epígrafs de què se serveix Forcades per organitzar els capítols donen bon compte del contingut i són útils al lector en tant que l’orienten amb precisió sobre els àmbits d’interès, tant de Day i de Weil com de la pròpia autora de l’estudi: Dades biogràfiques; Experiència laboral i relació amb els moviments obrers; Reflexions sobre el valor del treball manual; Experiència de Déu i experiència d’Església; Ser dona: amor i llibertat; La identificació de Jesús amb els exclosos; El pacifisme i la guerra civil espanyola (1936– 1939); La revolució: compromís amb els exclosos per amor a la justícia; Reflexions finals; Cronologia i Apèndix: A propòsit dels jocistes.

Resulta especialment interessant el capítol Reflexions sobre el valor del treball manual, en què Forcades analitza el concepte de llibertat de les dues autores. Day i Weil tenen en comú que es neguen a identificar la llibertat amb el desig. Parteixen d’una vivència personal de llibertat que existeix independentment del desig personal, fins i tot de vegades en contra d’aquest. Weil concep l’ésser humà com escindit en dos: un ésser passiu (com a objecte del món) i ésser actiu (com a subjecte del món); com aquella part de la persona que aprehèn el món i només a través de l’acció –del treball [físic]– pot unir aquestes dues parts. El subjecte s’entén en interrelació amb el món, com a interlocutor del món. Però l’acció només és lliure quan és coherent amb el propi pensament. Cal reconèixer en el món les circumstàncies externes que, amb independència de si ens agraden o no, no poden obviar-se, ja que aquest reconeixement previ impulsarà l’acció individual (p. 48–49).

Forcades veu en la noció de llibertat de Weil una connexió amb la tradició cristiana, a través de Sant Agustí, qui considerava que únicament qui estima és lliure (p. 86), una consideració que, encara que amb arguments no del tot evidents, assumeix l’autora de l’assaig, que planteja la dicotomia “violència vs. llibertat” com a alternativa recíprocament excloent i com a única opció de capteniment humà (p. 107–108).

Forcades participa plenament de la cosmovisió de Day i Weil, tant en la vessant teòrica –la concepció de la religiositat cristiana com a lloc on conflueix la llibertat humana amb l’amor i la justícia– com en la seva faceta pràctica –l’acció que es desprèn d’aquella concepció de religiositat i que obliga responsablement a intervenir socialment i políticament en el món per mor de la justícia. L’autora veu en les dues dones un model de coherència i radicalitat que s’ajusta al seu propi concepte i a la seva pròpia trajectòria vital, pels postulats dels que parteixen i per l’objectiu al qual, conseqüentment, s’encaminen. Les seves anteriors publicacions relacionades amb el tema donen fe de la confluència d’interessos amb Day i Weil: Valors femenins emergents (2003); La teoria feminista a la història (2007); Ser persona, avui: Estudi del concepte de “persona” en la teologia trinitària clàssica i de la seva relació amb la noció moderna de llibertat  (2011); Diálogos con Teresa Forcades, (2013); Está en nuestras manos (2015). També demostra aquesta confluència la seva trajectòria en l’activa intervenció sociopolítica i la valenta contundència a l’hora de denunciar conductes criminals: Els crims de les grans companyies farmacèutiques (2006); la fundada crítica a l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i la creació el 2013, juntament amb Arcadi Oliveres, de la plataforma popular Procés Constituent de Catalunya per promoure l’autodeterminació de Catalunya.

Simone Weil

Més enllà de la coincidència ideològica, l’empatia de Forcades amb aquestes dues figures es reflecteix estilísticament en el text quan l’autora, partint d’una cita, sovint es fa seves les paraules de Day o de Weil, no limitant-se a la mera interpretació sinó desenvolupant-les fins a arribar a una conclusió, més enllà de la pròpia citació: així, per exemple, quan, referint-se a una explicació de Day sobre la posició del diari Catholic Worker, per al qual Day escrivia, respecte a l’ús de la violència, afirma: “La posició pacifista apel·la a allò que hi ha de millor en l’ésser humà. Aquesta és la seva part utòpica. La part realista és la seva desconfiança en la capacitat de la violència per aconseguir a llarg termini quelcom que no sigui engendrar més violència [...]. Fou pau el que va viure Espanya després de la victòria de Franco? ¿Foren favorables per a la fe cristiana i per a l’Església catòlica a Espanya aquells anys de repressió i d’imposició religiosa per la força?” (p. 120). O bé quan, al mateix capítol, dedicat al pacifisme i al posicionament de les dues dones respecte a la Guerra Civil Espanyola, apunta: “Day també està d’acord que cal una força més gran per aturar la violència, però només accepta la força de l’amor, concretada en la desobediència civil radical” (p. 124). Fins aquí la interpretació de Forcades a partir de les biografies estudiades, però el seu comentari no s’atura aquí, sinó que prossegueix: “Què hauria passat a Alemanya si els ciutadans que no eren jueus haguessin sortit al carrer oposant-se rotundament a les polítiques de segregació racial? És clar que haurien patit una repressió brutal, però també és clar que si s’haguessin mantingut en la seva resistència l’holocaust no s’hauria produït” (p. 124).

L’estudi és una apologia de l’exercici de la llibertat individual responsable, una crida clamorosa a la intervenció pacífica de l’individu en allò políticosocial com a acte de dignitat personal, un panegíric de la subjectivitat com la capacitat d’autodeterminació de la persona i de determinar el seu destí i la història. I és, en definitiva, un text revolucionari en tant que denuncia l’ordre socioeconòmic capitalista com injust i excloent i, lluny de fanatismes i de pretendre recuperar miratges que la història s’ha encarregat de desprestigiar, emplaça a subvertir-lo, a partir de l’actuació de cadascú. Fent-se ressò de les seves admirades Day i Weil, Forcades no renuncia a la utopia: “Al canvi d’estructures socials ha de correspondre la maduració humana del subjecte revolucionari”, conclou (p. 133).

Si es fes una segona edició del llibre, convindria afegir l’autoria de la traducció al català de totes les cites aportades, autoria que no consta en cap dels peus de pàgina on es fa referència a les fonts consultades.

Aquest assaig també està publicat en espanyol, amb el títol Por amor a la justicia. Dorothy Day y Simone Weil, Ediciones HOAC, 2015.

ROMÀNIC

http://www.lavanguardia.com/local/bages/20150812/54435736649/cueva-san-ignacio-manresa-turismo-espiritual.html

 

ESGLÉSIETES   ROMÀNIQUES  

 

SENZILLES   I  PRECIOSES

 I  

 "pietoses"

NÚRIA

EMIGRACIÓ...

No hi ha persones racistes sinó persones ignorants, que no són conscients de la realitat”

 9/08/2015

(Càritas Barcelona) Emigrar a un altre país, especialment si aquest és dels denominats del Sud, significa creuar fronteres físiques però també superar-ne d’altres que són invisibles. Prejudicis, estereotips, rumors, etc. aixequen constantment el mur del nosaltres i ells, una paret que s’eleva tant per les dificultats d’adaptació de les persones que arriben procedents d’altres països com per les pors dels originaris d’aquí. És el que constata Bassirom Balde, que va marxar del Senegal quan només tenia 9 anys i que des de principis dels 90 viu a Espanya, on va acabar recalant després d’un periple que el va portar primer a França i després a Líbia. “Cal que prenguem consciència que la convivència només es produirà si uns i altres hi posem de la nostra part. Els immigrants hem de ser oberts, receptius a la cultura i a la gent que ens rep, i els d’aquí, per la seva banda, també han de poder entendre la multiculturalitat i tot el que implica”, explica Balde.

La seva és una història amb un final feliç. Una excepció inspiradora d’entre els milers de viatges migratoris que a diari farceixen l’actualitat dels mitjans. Balde va decidir emigrar en busca d’una vida millor quan era un nen, i per les vicissituds que va viure l’adultesa el va sorprendre abans d’hora: “Vaig haver de travessar la selva fins a Gàmbia i d’allà vaig acabar a Dakar. Vaig viure al carrer durant 4 anys, alimentant-me de les restes de la brossa. Per sort, una família francesa que treballava a les Nacions Unides em va ajudar, em van salvar la vida. Els diumenges em donaven el menjar per tota la setmana. Una altra família, també de França, em va “adoptar”. Em van portar amb ells, em van matricular a una escola d’allà i em van pagar la universitat. Vaig fer Periodisme, la branca d’audiovisual”. Balde explica que, una vegada acabats els estudis, va voler independitzar-se i sortir al món: “Vaig comprendre que aquella família ja havia fet prou. Vaig començar a viatjar, buscant-me la vida, fins arribar a Líbia, a Trípoli, i vaig acabar treballant a una ambaixada. Allà sí palpava que la discriminació per ser negre era evident, tot i que a mi, en treballar amb diplomàtics, no em tractaven despectivament”. En aquest sentit, Balde reflexiona sobre els matisos dels estereotipis: “No és el mateix un negre que emigra amb pastera que un que arriba al nostre país fitxat per un equip de futbol o de bàsquet. Són percebuts de forma diferent”. Per a ell, l’educació és la clau: “No crec que hi hagi persones racistes sinó persones ignorants, que no són conscients de la realitat”.

De Líbia va marxar cap a Espanya, on va treballar primer recollint pinyes al Maresme i després a la TV de Mataró. Una odissea que l’ha forjat com a persona i que dóna llum a un testimoni de fe i realisme per a aquells i aquelles que travessen països fugint-ne d’altres amb l’esperança d’una vida millor.

Aquesta història il·lustra la xerrada que porta per títol Fronteres interiors que la responsable de Migració de Càritas Diocesana de Barcelona, Imma Mata, va impartir en el marc de la conferència 'Som migrants'. Aquest espai de reflexió volia posar veu a l’exposició que porta el mateix títol i que es podrà veure fins al 30 d’agost al CaixaForum de Barcelona. Imma Mata, en la seva intervenció, va destacar que “com a societat hem de lluitar perquè tinguem els mateixos drets i deures, i se’ns tracti amb la mateixa dignitat”. Aquest és un dels missatges de la mostraSom migrants, que vol il·lustrar, a través de diferents fotografies, el drama de les persones immigrants en creuar les fronteres de Mèxic als EUA i la del Marroc a l’Estat espanyol (coneguda com la Frontera Sud).

Sólo se admiten cristianos: Europa del Este, reacia a los refugiados

Polonia, República Checa, Letonia, Lituania, Eslovaquia y Estonia rechazan aplicar cuotas de distribución de refugiados 

Miles de inmigrantes se agolpan en Calais para buscar su oportunidad de infiltrarse en un camión para cruzar el canal de la mancha hacia el Reino unido 

Varsovia/Vilna/Bratislava (dpa):- Estuvieron de acuerdo como pocas veces: Polonia, República Checa, Letonia, Lituania, Eslovaquia y Estonia rechazaron tajantemente la propuesta de aplicar cuotas de distribución de refugiados en Europa. No hubo imagen que lograra hacerlos cambiar de opinión, ni de las regiones en guerra de las que proceden los migrantes, ni de los mares que intentan atravesar soñando con una vida mejor.

La cifra de refugiados que serán acogidos en el este de la Unión Europea podría estar muy por debajo de lo que aspiraba la Comisión Europea, cuyos ministros del Interior deben acordar la distribución de unas 60.000 personas en el continente. Los ofrecimientos expresados hasta ahora por gobiernos nacionales siguen estando por debajo de esa cifra.

No todos los refugiados son bievenidos. Los gobiernos de Europa del Este y de la región de los Balcanes preferirían recibir únicamente a cristianos. "Al fin de cuentas somos un espacio de cultura cristiana", observa el ministro de Asuntos Sociales conservador de Estonia, Margus Tsahkna.

El primer ministro de Eslovaquia, Robert Fico, señaló además que entre los refugiados islámicos sería fácil que se filtraran terroristas, por lo que su gobierno, aseguró, también preferiría dar acogida a cristianos de Siria para evitar disparar los temores entre la población. Eslovaquia, que en 2014 aprobó sólo 14 de las 311 solicitudes de asilo que tramitó, ya ha vivido manifestaciones de neonazis, en parte violentas, "contra la islamización de Europa".

República Checa ha visto surgir el "Bloque contra el Islam", liderado por el profesor de Zoología Martin Konvicky, que ya ha reunido 145.000 firmas contra los inmigrantes islámicos. Además, el presidente Milos Zeman también se ha pronunciado en más de una oportunidad en contra de recibir a migrantes del norte de África, por ejemplo de Libia. "Los refugiados procedentes de un contexto cultural totalmente distinto no se sentirían nada bien en República Checa", opinó.

 

Según el presidente Zeman, prorruso, la proximidad cultural se da más bien con los eslavos del este de Europa y con los cristianos de Siria.

Al menos el gobierno de centroizquierda de Praga se ha ofrecido a recibir a 1.500 de los 40.000 refugiados que deben ser repartidos en el seno de la UE. Pero el gobierno quiere "mantener bajo control todo el proceso", según palabras del primer ministro Bohuslav Sobotka, cuyo gobierno se propone efectuar chequeos de seguridad a los refugiados, a los que quiere dar albergue en centros cerrados por ejemplo en una aislada región de las montañas Beskidy.

Polonia, de mucha mayor superficie, al parecer tiene previsto dar alojamiento a 2.000 migrantes. Para muchos polacos la cifra es demasiado alta. En un sondeo reciente, el 70 por ciento de los encuestados dijo estar en contra de recibir a migrantes de Cercano Oriente o de África. En una encuesta similar llevada adelante en Letonia, un 55 por ciento se declaró en contra de que el país acoja a cualquier tipo de refugiados.

En Polonia incluso los inmigrantes cristianos podrían generar problemas de cara a las elecciones parlamentarias de este año. Hace una semana, cuando llegaron 50 familias cristianas procedentes de Siria, apoyadas por una fundación creada en las redes sociales, el asunto se convirtió rápidamente en tema de campaña electoral.

"Nosotros, los polacos, y el gobierno polaco deberíamos ser ante todo solidarios con los polacos que están en el exterior", exigió la candidata conservadora Beata Szydlo. Sería mejor, continuó, ocuparse del regreso de jóvenes polacos que emigraron o de tener un mayor compromiso con los polacos étnicos de Kazajstán.

Varias agrupaciones religiosas y ONG recordaron en cambio que no hace mucho tiempo Polonia, República Checa y Lituana vieron partir a muchos de sus ciudadanos buscando refugio del comunismo. "Es importante que nosotros, los lituanos, no cerremos nuestros corazones. Nuestros antepasados también fueron refugiados", subraya Gintaras Gruas, arzobispo de Vilna.

En Polonia existe una asociación que agrupa a unas 60 organizaciones que piden una política de apertura hacia los refugiados. A los políticos polacos de todas las orientaciones les gusta destacar el papel de Polonia en la transformación pacífica del este de Europa. recuerdan. "Si llamamos a Polonia 'la cuna de la solidaridad', si decimos amar la libertad y los derechos humanos, deberíamos respaldar a las personas que no pueden regresar a su país".