Teresa Forcades, perseguint la utopia
/ 8.08.2015
En un món globalitzat, a la deriva social, dominat pel
liberalisme econòmic, en un món en què la política s’ha vist gradualment
desproveïda de la seva raó de ser –la recerca i custòdia del bé comú– fins
posar-se al complet servei d’aquell, el llibre de Teresa Forcades Per
amor a la justícia es rep com una finestra oberta a l’aire fresc.
Teresa
Forcades
El text, un assaig a cavall entre l’estudi biogràfic i
la filosofia, no només ens apropa a dues dones prominents que van viure els
anys més convulsos del segle passat, pioneres en el seu pensament i en la seva
actuació, sinó que ens convida a la reflexió i ens impel·leix a la coherència
personal.
Forcades (Barcelona, 1966), que estudia atentament la
trajectòria de la nord-americana Dorothy Day (1897-1980) i la francesa Simone
Weil (1909-1943), s’acosta a les dues personalitats en tant que projecte
intel·lectual i pragmàtic a un temps, tot perseguint la utopia d’un món just i
digne.
Els epígrafs de què se serveix Forcades per organitzar
els capítols donen bon compte del contingut i són útils al lector en tant que
l’orienten amb precisió sobre els àmbits d’interès, tant de Day i de Weil com
de la pròpia autora de l’estudi: Dades biogràfiques; Experiència
laboral i relació amb els moviments obrers; Reflexions sobre el
valor del treball manual; Experiència de Déu i experiència
d’Església; Ser dona: amor i llibertat; La identificació de Jesús
amb els exclosos; El pacifisme i la guerra civil espanyola (1936– 1939); La
revolució: compromís amb els exclosos per amor a la justícia; Reflexions
finals; Cronologia i Apèndix: A propòsit dels jocistes.
Resulta especialment interessant el capítol Reflexions
sobre el valor del treball manual, en què Forcades analitza el concepte de
llibertat de les dues autores. Day i Weil tenen en comú que es neguen a
identificar la llibertat amb el desig. Parteixen d’una vivència personal de
llibertat que existeix independentment del desig personal, fins i tot de
vegades en contra d’aquest. Weil concep l’ésser humà com escindit en dos: un
ésser passiu (com a objecte del món) i ésser actiu (com a subjecte del món);
com aquella part de la persona que aprehèn el món i només a través de l’acció
–del treball [físic]– pot unir aquestes dues parts. El subjecte s’entén en
interrelació amb el món, com a interlocutor del món. Però l’acció només és
lliure quan és coherent amb el propi pensament. Cal reconèixer en el món les
circumstàncies externes que, amb independència de si ens agraden o no, no poden
obviar-se, ja que aquest reconeixement previ impulsarà l’acció individual (p.
48–49).
Forcades veu en la noció de llibertat de Weil una
connexió amb la tradició cristiana, a través de Sant Agustí, qui considerava
que únicament qui estima és lliure (p. 86), una consideració que, encara que
amb arguments no del tot evidents, assumeix l’autora de l’assaig, que planteja
la dicotomia “violència vs. llibertat” com a alternativa recíprocament excloent
i com a única opció de capteniment humà (p. 107–108).
Forcades participa plenament de la cosmovisió de Day i
Weil, tant en la vessant teòrica –la concepció de la religiositat cristiana com
a lloc on conflueix la llibertat humana amb l’amor i la justícia– com en la
seva faceta pràctica –l’acció que es desprèn d’aquella concepció de
religiositat i que obliga responsablement a intervenir socialment i
políticament en el món per mor de la justícia. L’autora veu en les dues dones
un model de coherència i radicalitat que s’ajusta al seu propi concepte i a la
seva pròpia trajectòria vital, pels postulats dels que parteixen i per
l’objectiu al qual, conseqüentment, s’encaminen. Les seves anteriors
publicacions relacionades amb el tema donen fe de la confluència d’interessos
amb Day i Weil: Valors femenins emergents (2003); La teoria feminista
a la història (2007); Ser persona, avui: Estudi del concepte de
“persona” en la teologia trinitària clàssica i de la seva relació amb la noció
moderna de llibertat (2011); Diálogos con Teresa Forcades,
(2013); Está en nuestras manos (2015). També demostra aquesta
confluència la seva trajectòria en l’activa intervenció sociopolítica i la
valenta contundència a l’hora de denunciar conductes criminals: Els
crims de les grans companyies farmacèutiques (2006); la fundada crítica a
l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i la creació el 2013, juntament amb
Arcadi Oliveres, de la plataforma popular Procés Constituent de Catalunya
per promoure l’autodeterminació de Catalunya.
Simone Weil
Més enllà de la coincidència ideològica, l’empatia de
Forcades amb aquestes dues figures es reflecteix estilísticament en el text
quan l’autora, partint d’una cita, sovint es fa seves les paraules de Day o de
Weil, no limitant-se a la mera interpretació sinó desenvolupant-les fins a
arribar a una conclusió, més enllà de la pròpia citació: així, per exemple,
quan, referint-se a una explicació de Day sobre la posició del diari Catholic
Worker, per al qual Day escrivia, respecte a l’ús de la violència, afirma:
“La posició pacifista apel·la a allò que hi ha de millor en l’ésser humà.
Aquesta és la seva part utòpica. La part realista és la seva desconfiança en la
capacitat de la violència per aconseguir a llarg termini quelcom que no sigui
engendrar més violència [...]. Fou pau el que va viure Espanya després de la
victòria de Franco? ¿Foren favorables per a la fe cristiana i per a l’Església
catòlica a Espanya aquells anys de repressió i d’imposició religiosa per la
força?” (p. 120). O bé quan, al mateix capítol, dedicat al pacifisme i al
posicionament de les dues dones respecte a la Guerra Civil Espanyola, apunta:
“Day també està d’acord que cal una força més gran per aturar la violència,
però només accepta la força de l’amor, concretada en la desobediència civil
radical” (p. 124). Fins aquí la interpretació de Forcades a partir de les
biografies estudiades, però el seu comentari no s’atura aquí, sinó que
prossegueix: “Què hauria passat a Alemanya si els ciutadans que no eren jueus
haguessin sortit al carrer oposant-se rotundament a les polítiques de
segregació racial? És clar que haurien patit una repressió brutal, però també és
clar que si s’haguessin mantingut en la seva resistència l’holocaust no
s’hauria produït” (p. 124).
L’estudi és una apologia de l’exercici de la llibertat
individual responsable, una crida clamorosa a la intervenció pacífica de
l’individu en allò políticosocial com a acte de dignitat personal, un panegíric
de la subjectivitat com la capacitat d’autodeterminació de la persona i de
determinar el seu destí i la història. I és, en definitiva, un text
revolucionari en tant que denuncia l’ordre socioeconòmic capitalista com injust
i excloent i, lluny de fanatismes i de pretendre recuperar miratges que la
història s’ha encarregat de desprestigiar, emplaça a subvertir-lo, a partir de
l’actuació de cadascú. Fent-se ressò de les seves admirades Day i Weil,
Forcades no renuncia a la utopia: “Al canvi d’estructures socials ha de
correspondre la maduració humana del subjecte revolucionari”, conclou (p. 133).
Si es fes una segona edició del llibre, convindria
afegir l’autoria de la traducció al català de totes les cites aportades,
autoria que no consta en cap dels peus de pàgina on es fa referència a les
fonts consultades.
Aquest assaig també està publicat en espanyol,
amb el títol Por amor a la justicia. Dorothy Day y Simone Weil,
Ediciones HOAC, 2015.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada