Pàgines

dimecres, 20 de gener del 2016

DOS IGLESIAS...







DOS IGLESIAS (ENTRE OTRAS)
FRANCISCO RAFAEL DE PASCUAL, monje cisterciense (Abadía de).
ECLESALIA, 20/01/16.- Esta mañana asistí a una eucaristía en una parroquia de Madrid, céntrica. Éramos unas cuarenta personas. El sacerdote salió, leyó “ritualmente” todos los libros y no hubo ni un momento de contacto directo con los fieles, ni referencia a ellos. Yo diría que es una liturgia a cargo de un funcionario, que lee unos libros y realiza unos ritos (en este sentido no hay que preocuparse de la crisis de sacerdotes… se pueden contratar funcionarios de ese estilo).
Los textos de las lecturas hacían referencia a Sam 4, 1-11 (escaramuza de Israel con los filisteos, en la que pierden la batalla y el arca de la alianza), y el Evangelio de Mateo 1, 4-5 (donde un leproso se acerca a Jesús de forma delicada y no manipuladora).
La brevísima homilía del celebrante, antes de la oración de los fieles, fue un salirse por los cerros de Úbeda, como decían los antiguos.
Acabó la eucaristía y me sentía un poco disgustado, la verdad, por la pobreza pastoral del hecho en sí. Seguidamente vi que un grupito de monjas se quedaban para rezar laudes. La antífona del Cántico final me dio la clave y me serenó un poco: “Sirvamos al Señor con santidad todos nuestros días”.
Pero no pude resistir la tentación, y acabos los laudes les dije a las monjas que las lecturas de hoy nos suponían una gran lección, que eran una gran pedagogía de vida cristiana (como lo es siempre la lectura bíblica proclamada en la celebración litúrgica).
A veces somos como los hebreos en sus múltiples batallas: queremos manipular a Dios, y creemos que porque llevemos a ellas los “signos sagrados” Dios nos va a proteger. Y no es así. Dios solo nos protege cuando llevamos una vida de santidad y justicia.
El ciego del Evangelio no exige a Jesús la curación (admite la posibilidad de que no sea posible…); pero le plantea a Jesús la cuestión de una forma tan sutil y refinada (posiblemente meditada) que Jesús no puede resistirse.
La pena que sentí (y ¡ojalá me equivoque!) es que las personas que estaban en la “misa! (ahora no digo eucaristía) se fueron a sus trabajos y sus batallas pensando que llevaban consigo un arca que les iba a proteger… pero sin caer en la cuenta de que hay que ponerse ante Jesús con una actitud indigente.
Las monjas, ya mayores en general, y que habrían consumido sus vidas en múltiples servicios de caridad, me dieron la razón, y me confiaron que solo cuando se sirve al Señor con santidad y justicia se cosechan frutos de vida eterna. Y cuando ponemos la esperanza en las “arcas” que creemos contienen nuestras riquezas, nuestra herencia, nuestra fuerza… pues los enemigos nos pueden (incluso reconociendo a nuestros dioses).
Hay una Iglesia que cree en la fuerza de las arcas, y hay otra que vive en santidad y justicia 






Religión y economia
José Mª Castillo
Ayer, 18 de Enero de 2016, se dio a conocer en todo el mundo el informe de Oxfam, que lleva por título: “Una economía al servicio del 1%”. Esto significa que la economía mundial se está gestionando de manera que se ha constituido en el sistema económico, político y jurídico más violento y canalla que ha conocido la historia de la humanidad.
Jamás hubo en el mundo ni tiranos, ni dictadores, dotados con un poderío semejante y de cuya conducta se siguieran consecuencias tan mundialmente destructivas y causantes de tanta devastación, tanta humillación, tanta desigualdad, tanto sufrimiento y tanta muerte. No estamos hablando de los campos de exterminio de la segunda guerra mundial. Lo que tenemos ante todos, y a la vista de todos, son naciones y continentes de exterminio, de los que las 62 personas más ricas del mundo (y sus más cercanos colaboradores) saben que podrán seguir concentrando riqueza sobre la base de que más de 3.000 millones de seres humanos se vean cada año más limitados en sus posibilidades de seguir viviendo.
Con un agravante estremecedor. No se trata sólo de reducir la población mundial a la mitad. Lo que estamos viendo es que un genocidio, que nadie pudo imaginar, se está llevando adelante, aceptando incluso que el planeta tierra quede destrozado y sin remedio para siempre.
No denuncio la perversión moral de los más ricos y sus colaboradores. Denuncio la perversión del sistema. Y denuncio, por tanto, a cuantos desean que este sistema funcione mejor. Porque eso equivale a desear que aumente la desigualdad, el sufrimiento y la devastación.
Por otra parte - y esto es lo más importante que quiero destacar aquí -, yo me pregunto si en este desastre tienen responsabilidad las religiones. La tienen, desde luego. Por la responsabilidad que tenemos, en este espantoso desastre, las personas que nos consideramos creyentes. Por nuestro silencio ante las autoridades civiles y ante las autoridades religiosas. Porque, con frecuencia, “legitimamos” al sistema colaborando con él. Porque utilizamos la religión, con sus rituales y ceremonias, para tranquilizar nuestras conciencias.
Y si a todo esto sumamos la conciencia de sumisión y subordinación, que entraña la experiencia religiosa, se comprende que las jerarquías dominantes, en cada religión, se vean legitimadas para vivir en la contradicción de tantos jerarcas que, en demasiados casos, viven exactamente al revés de lo que representan y predican.
La consecuencia, que se sigue de lo dicho, resulta cada día más preocupante. Las religiones han derivado hacia sistemas de poder que, en la situación actual, si quieren mantenerse tal como perviven ahora, no tienen más remedio que vivir integradas en la contradicción canalla del sistema dominante. Y esto seguirá siendo así, por más que las religiones prediquen lo contrario o publiquen documentos de protesta y denuncia. Mientras los creyentes no entremos en contradicción con este sistema devastador, inevitablemente nos haremos cómplices de sus consecuencias de destrucción y muerte. 



dissabte, 12 de desembre del 2015

CARTA ALS REIS....



 Educar en valors amb la carta als Reis d’Orient

Publicat per Patricia Ramírez i Yolanda Cuevas el 12 de desembre del 2014.














Un nen escriu la carta als Reis d'Orient. Foto: auladeocio.com

“Estimats Reis d’Orient, Estimat Pare Noel, com m’he portat bé m’agradaria que em portéssiu…”
Qui no recorda aquells inicis de cartes, aquells desembres amb els nervis per veure què escriure, i els teus pares dient-te que tot no ho podies demanar perquè hi havia molts nens i perquè en una mateixa nit els Reis havien de repartir tots els regals i no els donaria temps. Tu no ho entenies massa bé, perquè si els Reis eren mags o el Pare Noel anava en trineu volador allò lògic era que poguessin arribar a totes les cases.
Avui en dia hi ha molta pressió amb la carta als reis   que els fills no se sentin menys que altres, que no es desil·lusionin o frustrin si no reben el regal que han demanat, el bombardeig televisiu des de començaments de novembre i els catàlegs de joguines més gruixuts que els propis llibres escolars, condueixen al fet que pares, avis, oncles i amics visquin amb estrès la compra i repartiment de regals. Els regals s’obren amb eufòria però la il·lusió dura segons fins que els nens abandonen la joguina obrint la següent, i molts nens, fins i tot, arriben a verbalitzar aquesta desil·lusió després d’obrir un fotimer de regals amb un “i el que vaig demanar del joc de la play?” No valoren el que reben, però sí presten atenció al que els falta. Els nens creixen amb ‘empatx de regals’, en molts casos sense haver-s’ho guanyat. Mirem d’inculcar-los valors com que “cal guanyar-se el que es té” però molts pares no actuen de manera coherent quan inunden el nen amb tant regal.
És palesa la realitat i la necessitat d’educar en valors, els fonaments de la futura vida adulta que es reflectiran en les relacions personals, laborals i socials.
Però amb dir-ho no és suficient. Cal treballar des de casa cada dia i els pares són el primer referent en els primers anys de vida.
Els nens han d’aprendre a reflexionar sobre ‘el seu any’ com fan molts adults. Per a això podria facilitar-los la tasca portar un diari on s’anotin els èxits que van aconseguint al llarg de l’any, no només com a unes simples notes, sinó que descriguin el seu esforç, la seva qualitat com amics, com d’obedients han estat. Un diari que reculli tot el que els fa mereixedors del premi.
La carta de Nadal pot ser un exercici que ens ajudi a repassar l’any, els objectius aconseguits, les àrees en què s’ha superat, i escriure al Pare Noel i als Reis Mags tot allò digne d’orgull per part del nen. En resum, un repàs d’aquests valors que treballeu amb ell cada dia amb el ferm propòsit d’afavorir el seu desenvolupament com a persona, aquestes ‘assignatures pendents’ que no estan als llibres de text.
Exemples de valors en els quals el nen podria reflectir-se mentre escriu la carta en la vostra companyia podrien ser:
-Sóc responsable perquè vinc del col·le i em canvio de roba sense que m’ho recordin; perquè m’organitzo la bossa d’esport i, quan torno, fico la roba a la rentadora; perquè ja em faig el llit; perquè fico els plats al rentaplats; perquè faig els deures sense que m’ho repeteixin deu vegades, o perquè torno a casa a l’hora que he pactat i, si no, aviso els meus pares perquè no es preocupin…
Com a pares, és important que estigueu disposats a acceptar que és preferible que ho facin ells a que ho facin com vosaltres vulgueu, així que doneu llibertat perquè ells decideixin i escriguin el que de veritat creuen que és important en el canvi. El que tu valores com a pare pot no tenir res a veure amb el que ells valoren des del seu punt de vista.


-Sóc perseverant perquè quan no em surten els dibuixos segueixo intentant-ho i no m’enfado ni els trenco; perquè insisteixo fins que les lletres em surten com em diu la profe; perquè quan suspenc un examen ho dono tot per superar l’assignatura; perquè quan no em surt a la primera el que el meu entrenador em demana, entreno i entreno fins que em surt, i perquè tot això ho faig sense enfadar-me perquè he après que es necessita esforç, constància i sacrifici per aconseguir les coses.
Com a pares, no exigiu resultats a curt termini, ni castigueu només si les coses no surten bé quan vosaltres creieu. Tampoc és bo que el compareu amb els altres (“que ha tret el teu amic?”), que l’etiqueteu (“ets un gandul, sempre igual”), o que li llanceu frases en què avanceu el seu futur (“segueix així i veuràs com acabes”).
- Sóc tolerant cada vegada que els meus amics em diuen les seves idees, opinions i actituds i les respecto tot i que no coincideixen amb les meves. No insulto, no m’enfado ni deixo de parlar a aquell que no pensa com jo.
Per educar aquest valor és important que els fills escoltin que els seus pares respecten els seus iguals, companys de treball, familiars, amics o veïns.
Prendre consciència dels seus èxits i a què són deguts farà que els tingui presents mantenint una bona autoestima i automotivació per a d’altres ocasions i que repeteixi l’actitud correcta per aconseguir nous reptes i relacionar-se amb els altres.
Altres valors que pots treballar amb ells en aquestes cartes són l’esforç, sacrifici, cooperació, bondat, companyonia, generositat, optimisme, discreció, amistat, honradesa, sinceritat, solidaritat, compromís o saber perdonar.
Durant l’any tingueu presents les accions que són coherents amb aquests valors. Reconèixer-les i anotar-les farà que es fomentin els comportaments que espereu d’ells sense oblidar que ser model de conducta és clau perquè refermin el canvi.
Un altre punt a tenir en compte en escriure la carta és el dels regals. Cal deixar volar la seva imaginació en el moment que la fan, deixar-los el seu temps i espai per a això sense organitzar-los directament, però en les setmanes anteriors es poden tenir converses que facin reflexionar els fills quins punts poden tenir en compte segons les diferents necessitats. Es tracta que la carta no es converteixi en marcar amb una X o un simple retalla i enganxa de les joguines dels supercatàlegs de diferents magatzems de joguines. Han de saber que escriure tot el que els agradaria tenir no vol dir que ho hagin de tenir.
En les indiscutibles joguines que segur que els Reis d’Orient i el Pare Noel portaran, s’han de tenir en compte les joguines educatives que impliquin el desenvolupament de la creativitat, atenció i concentració; les joguines per jugar en família i fomentar moments de diversió compartits en aquests dies i la resta de l’any, i les joguines tecnològiques, tenint en compte els seus avantatges. També és bo ser creatius i presentar-los adjuntant una targeta que impliqui un compromís com: “aquest regal es lliura a canvi d’estendre la roba de la rentadora, passejar amb l’àvia o fer sopa de lletres amb ella”
Entre els regals, hi ha d’haver llibres de lectura però no els què obliga l’escola sinó un que li agradi. La idea és que no sigui imposat, sinó que li interessi al nen llegir. Així fomentem la lectura lliure.
Un altre regal que no pot faltar és el material relacionat amb l’esport que ja practica o amb el que se sap que vol practicar, i així donar suport a la pràctica esportiva com una cosa fonamental en el seu desenvolupament físic i psicològic.
D’’altra banda, els Reis i el Pare Noel també s’han modernitzat i poden regalar “moments” com excursions, visites al zoo, als museus i espectacles.
També pots fomentar el pensar en altres nens que no són tan afortunats com ells. Com? Demanant-los que triïn entre les joguines que no fan servir aquelles que deixaran en l’arbre perquè els Reis Mags o el Pare Noel els hi portin a altres nens que no tenen les mateixes oportunitats. A canvi, els deixaran una nota d’agraïment valorant aquest gest. Així estem educant en la solidaritat des de la màgia del Nadal.











Regals sota un arbre de Nadal. Foto: pequesbebes.com



Un regal en el qual és importantíssim saber prendre la decisió correcta és el d’una mascota quan el nen la demana. Cal educar els nens en què un gos o un gat no són una joguina. Els animals són éssers vius que necessiten de nosaltres: cal educar-los, passejar-los, donar-los de menjar, jugar amb ells, donar-los afecte i vacunar-los, i per això es necessita temps i molta responsabilitat. No oblidem que hi ha també llocs on hi ha animals abandonats esperant una llar.
Finalment, una altra de les tasques que teniu com a pares és la d’educar els avis, oncles o padrins, i, com més aviat es tracti el tema i es decideixi com fer-ho, millor. No obstant això, cada any cal reprendre i organitzar què portar a cada casa. En aquest sentit, cal ser comprensius amb els pares, i el més important és la futura educació del nen per sobre de qui fa el millor regal i més car pensant així que els voldran més. La família, doncs, no pot anar per lliure comprant regals sense saber o sense conèixer les necessitats del seu nét o nebot. Hi veritables guerres entre els avis materns i paterns per veure qui regala més i millor. I normalment el ‘més i millor’ s’associa a allò car o la quantitat. L’amor no es compra, l’amor es construeix dia a dia amb els llaços familiars i el temps que passem en família. Potser els nens necessiten unes sabates, un abric o la quota d’una extraescolar abans que una joguina. Per tant, la família ha de comunicar-se i organitzar-se.
Guardar aquestes cartes que escriuen els petits pot ser un dels millors regals que com a pares podeu fer un Nadal als vostres fills adults. Feu la prova!
I no oblidem que hi ha regals que no els poden portar ni els Reis d’Orient ni el Pare Noel i aquests són els que més desitgen: més temps, atenció, paciència, abraçades, somriures, afalacs, reconeixements. D’això els fills no se n’avorreixen.
Bon Nadal i els nostres millors desitjos a tots en aquest nou any.





dissabte, 14 de novembre del 2015

POEMA DE LA ROSA ALS LLAVIS



POEMA  DE  LA  ROSA   ALS  LLAVIS

 FRAGMENTS...

CONTENTAMENT
Quin tebi pler l'estimar d'amagat
tothom qui ens veu quan ens veu no ho diria
—però nosaltres ja ens hem dat l'abraç
i més i tot, que l'abraç duu follia.

La seva cambra si em té enamorat!

on és l'espieta que l'amor ens priva?
LA  PENYORA  EN  OFRENA
Tirania de l'amor
si et vull deixar, dius: no em deixis.

Si Tu em deixaves soc jo
qui soc gelós de que ho fessis.

Englantina del camí
fas goig perquè jo et llueixi:

tota l'il·lusió que tinc
la vols teva
 quan te prengui.
ÉS  FADRINETA
Es fadrineta i com un sol,
ara als meus braços defallia;
si duu a les celles mort i dol
duu a les pestanyes la metgia.

Si a cada pit porta un robí
em diu l'afany: li robaria.
—Ella els guardava sols per mi,
si ara els volia ara els prenia.

Si l'assentava als meus genolls
era una rosa que s'obria.


LES  IMATGES 4
Perquè és alta i esvelta
tota es sap estremir.
Si els cabells li penjaven
com el fruit del raïm
pels clotets de la sina
s'hi perdien gotims!

—Més avall si arribaven
floria l'omelic.

IMATGES  5
i quan confiats els arbres es vesteixen

ignoren els seus ulls

nit        dia        sol        estelada plena


i les rodes de la fortuna de la seva sina


i el misteri de la rosa vermella dels seus colzes


ignoren el seu ventre

 damunt la cripta ufana

 que flameja el seu cos

vas de l'amor

 llet i mel en son clos

 flor d'atzabeja:
—quan confiats els arbres es vesteixen

Ella és la Primavera



 i

com una fletxa el seu mentó

 quan besa

—com una fletxa els seus braços alçats


la seva sina com una sageta

—una sageta el seu gest marxant


fletxa 
 arc
 sageta
 sagrari de carn:


i la joguina com la més tallant


BLANCA  BRUNA
Blanca   bruna
 i fina com un pa de mel
—més que una amoreta collida al carrer

la seva geniva floria de sang
verge i desvestida
 —joliu dolençant

camisa de seda com la lluna al ple
la rosa vermella floria també:

si ahir era poncella ara és mon tresor
—com la satalia cada pit rodó

dilluns, 9 de novembre del 2015

EL IDEAL






EL ARTE DE HACER POSIBLE EL IDEAL
PEDRO ZABALA, pezabala@ono.com
LOGROÑO.
ECLESALIA, 09/11/15.- A la conocida expresión “el poder corrompe, y el poder absoluto corrompe absolutamente”, añade Carlos Díaz “también la ausencia de participación en el poder corrompe siempre”. En primer lugar, claro, a quienes impiden u obstaculizan que los ciudadanos puede participan en el poder, porque mermaría el suyo. Pero también, y esto se olvida, a quienes abdicando de su condición de ciudadanía, se refugian egoístamente en su vida privada, como si la política no fuera con ellos; o porque de forma cínica sostienen que los problemas sociales no tienen solución o porque alientan las variadas formas de caudillismo, esperando que el salvador o salvadores de la Patria hallen el remedio a todos los males. También están los que cobardemente no se atreven a enfrentarse con los tiranos que les privan de sus derechos ciudadanos.
Por escrúpulos puristas hay quienes desisten de participar en política, para no mancharse con la podredumbre que inevitablemente la corroe. Quienes así actúan olvidan que, como recuerda Teófilo González, “el hombre sólo puede mantener sus manos limpias, al precio de tenerlas vacías, y que tenerlas vacías es ya un modo de tenerlas manchadas”.
Cuando las personas responsables afrontan la decisión de participar en la vida pública, son muchos y variados los ámbitos que se abren para la acción: vecinal, cultural, cívico, organizaciones profesionales…y los partidos políticos. Deben hacerlo con el ánimo de servir al bien común, en forma inteligente y eficaz. Lógicamente con una pluralidad de posibilidades en cada uno de eso ámbitos, como corresponde a una sociedad democrática y no totalitaria. Pronto se darán cuenta de que a su lado se van a encontrar con otras personas, que olvidan la vocación de servicio al Bien Común, y buscan su provecho individual en un carrerismo de trepas, que desgraciadamente, se dan en todos los grupos. ¿Cómo evitarlo, pues además son proclives a ser corrompidos y apoyados por grupos de presión?. Sólo la transparencia y el control desde las bases de las organizaciones pueden disminuir el riesgo. Pero mientras el caudillismo y el control jerárquico de los dirigentes ahoguen la libertad interna, la ponzoña de ese mal dominará el sistema.
La democracia que hoy conocemos tiene muchas taras que la lastran. Una de ellas, muy grave, el intento de los partidos políticos de acaparar monopolísticamente toda la vida pública. Lo hacen por varias vías: coartando la creación o el desarrollo libre de las organizaciones de la sociedad civil; y otras más sofisticadas, como: creando unas para que sean correo de transmisión de sus intereses a las que favorecen descaradamente o comprando con subvenciones generosas a las que no lo controlan para que no alcen críticas a su gestión
Hay una pregunta mal resuelta que cuestiona la amplitud de la libertad de opciones. ¿No debe haber ningún límite o la democracia debe prohibir a quienes intentan destruirla, a quienes pretenden acabar con la libertad de los demás, a quienes predican la discriminación de los diferentes o incitan al odio contra ellos?. Ni los medios justifican los fines, ni los fines hacen buenos cualesquiera medios. La respuesta no puede ser teórica, sólo cabe atenerse a la prudencia y establecer reglas consensuadas mayoritariamente, con las debidas garantías jurisdiccionales. Pero desde luego, más allá de las libertades de expresión y asociación, la comisión de hechos que atenten contra la dignidad, la vida, o la libertad de las personas, deben ser sancionada con todo el peso de ley y sus responsables, individuales o grupales, llevados ante los tribunales.
La política, además de una noble tarea, es todo un arte. El arte de hacer posible el ideal. Por ello, no cabe en ella ni el voluntarismo ciego de quien crea que desde el Boletín Oficial del Estado se puede cambiar la realidad de la noche a la mañana, o de quienes se refugian en un cómodo quietismo a la espera de que el tiempo o la divina Providencia arregle los problemas.
Pero también en la esfera pública como en la privada, se precisan corazones en paz. Personas que saben que para implantar la justicia, necesitan ser justas ellas mismas primero. Personas que respetan a las personas, sea cual fuere su ideología, su condición social, su identidad u orientación religiosa, sexual, étnica… Que no mal dicen sino que emplean el lenguaje para bien decir… Personas capaces de poner a las personas concretas por encima de las ideologías, de ver a quienes no comparten sus puntos de vista no como enemigos, sino como rivales, dotados de tan buena voluntad como ellas, para intentan resolver los problemas de la comunidad. Personas que buscan la verdad y la justicia, no empleando el lenguaje para manipular o engañar, no cegados por el sectarismo. Capaces de reconocer sus errores y de llegar a acuerdos en beneficio de los más necesitados. ¿Conocemos a muchas personas de esta categoría?. ¿No son los verdaderos demócratas, los auténticos ciudadanos, aquellos seguidores de Jesús que ejercen la virtud de la caridad en el terreno de la política?… 



dimarts, 3 de novembre del 2015