TERESA FORCADES... 6-16

Teresa Forcades: 'La independència s'ha de fer sense CiU'

Entrevista a Teresa Forcades sobre la seva proposta per al 27-S

Arribo quan l'Assemblea ja s'acaba. Han reunit 575 persones, menys que a la primera assemblea que va fer Procés Constituent, on en van aplegar més de 800, però més que a la segona, on aquest moviment semblava esfilagarsar-se. Es palpa a l'ambient un profund sentiment de canvi, una sensació que allò que fins fa poc era als marges ara passa a ser central. S'hi nota una alegria generalitzada. Com si el dinamisme tan característic de la monja Forcades s'hagués encomanat a tot el grup. Porta els cabells curts, com va mostrar al programa de TV3, una brusa i uns pantalons negres. A primer cop d'ull sembla més fràgil sense l'hàbit, però no, només és una primera impressió. Sense l'hàbit es veu més lleugera, però continua amb la mateixa energia de sempre i el somriure entremaliat. Continua essent monja però ara exclaustrada. Té emparaulat un permís per a tres anys. Diu que s'enyorarà del convent, però potser no tindrà temps. El seu pla és clar i no enganya: vol fer una revolució pacífica i democràtica.

—Sembleu contenta!

—Molt contenta, perquè la visió que vam encetar fa dos anys és més vigent que mai. El principal perill que tenim és separar l'eix nacional i el social. No podem confrontar l'un amb l'altre, ni tampoc permetre que les persones hàgim de decidir quin eix volem que vagi primer. Això seria permetre que l'status quo continuï. Per evitar això hem decidit d'articular de cara al 27 S una confluència àmplia amb les CUP, ICV, EUiA i Podem per fer un procés constituent català unilateral que inclogui un referèndum per la independència. El referèndum, però, no seria el 28-S sinó quan tinguéssim assumit que hem fet un trencament legal i que tenim sobirania plena. Podríem parlar d'un període de dos anys i hem de parlar de com es governarà durant aquest temps perquè no passin coses irreversibles. Per tant, es governaria amb un horitzó del nostre decàleg, que és anticapitalista i que concretarem. Un pla de xoc per a atendre al 30% de la població que és en risc d'exclusió social. És una realitat que no pot esperar i són una prioritat.

—Seria com fer una declaració unilateral d'independència (DUI)?
—No, no li posarem el nom d'independència, ni de DUI, ni declaració de sobirania. Serà un acte de sobirania real perquè s'hi poden apuntar els qui volen el dret a decidir sobre tot. Llavors, un cop estiguem en aquest ritme de procés popular, en el millor moment estratègic farem el referèndum.

—Però això no és renunciar a la independència?

—No, els qui som independentistes com jo pensem si ho fem així guanyarem els indecisos per la independència, i els qui són federalistes creuen que aconseguiran una activació popular. Hem de pensar que cap dels partits que poden formar part d'aquesta confluència no és antiindependència.

—Això vol dir que no accepteu que les eleccions del 27-S siguin plebiscitàries?
—Podríem dir-ne plebiscitàries o constituents, però els noms acabem essent banderes i hem de vigilar. Quan sento en Mas dient que convocarà eleccions plebiscitàries i després diu que les comptarà per diputats penso que és un disbarat. Si creus que tens la majoria d'aquest país per la independència hi has de confiar i comptar els vots. Si creus que no tens aquesta majoria has de plantejar-te si has de portar la independència un país que no la vol.

—El resultat de les eleccions del 27-S, vosaltres com l'interpretareu? Tot aquest ball de paraules pot crear molta confusió.
—De sobirania plena amb tot el mandat democràtic, que és el mateix que procés constituent.

—Però llavors aquí sí que coincidiríeu amb CiU i ERC?
—Amb Convergència, per la part nacional sí, però quan vegin quin tipus de procés constituent volem engegar s'espantaran, perquè són un partit neoliberal i la nostra proposta inclou desmantellar el neoliberalisme tant com puguem. No pensem en un Consell de la Transició Nacional sinó en una Assemblea Constituent, que hem de pensar com ha de ser i com funcionarà.

—Es pot fer la independència sense CiU?

—Sí, s'ha de fer la independència sense CiU. El nostre anhel, des del respecte cap al president Mas i els votants de Convergència, és que en aquest país hi hagi la independència sense haver de pactar amb les polítiques neoliberals. El país ha d'incloure tothom però la transició ha de ser liderada per qui la gent esculli. Jo crec que en aquest país i també en l'àmbit mundial necessitem un lideratge que no tingui l'horitzó neoliberal, perquè si continuem amb aquest model d'aquí a un any tindrem un 1% de la població que acumularà més que el 99%. I això són dades reals. I, com diu Pikety, aquesta situació és incompatible amb la democràcia.

—Però aquesta situació sobrepassa el poder de Convergència.
—Donar suport al TTPI és un suïcidi de la sobirania. Tu permetràs que unes empreses fiscalitzin la teva política social.

—El 27% de la vostra gent que no ha votat la vostra proposta se sentiran frustrats respecte de la independència?

—Potser la proposta guanyadora sembla que allunyi l'horitzó de la independència però no és així, l'enforteix. El fet que el president Mas no hagi gosat dir que comptaria els vots per veure si hem guanyat el plebiscit o no, ha de fer disparar una alarma a totes les persones que es poden sentir decebudes i fer-nos veure que és una proposta una mica superficial. Si ho analitzes a fons, veus que anem cap a un plebiscit que ens pot entrampar amb una dinàmica d'enfrontament social que no tenim ara. Aquest ampli consens social que tenim ara l'hem de guardar com un tresor perquè és fàcil de crear enfrontaments en la qüestió nacional.

—Però la realitat és que no n'hi ha, d'enfrontaments.
—Si no hi ha alternatives com aquesta que intentem podria haver-n'hi. Hi insisteixo: no es pot fer un plebiscit sense comptar els vots. Perquè seria perillós d'imposar la independència sense saber clarament quants l'han votada. Per responsabilitat social ho haurien de fer.

—En aquests sectors independentistes hi ha desconfiança cap a Podem i cap a ICV?

—Moltíssima.

—Quina estratègia teniu per a acostar aquests sectors a la independència?
—Confio en Albano Dante, que ha sortit escollit candidat de Podem, i ha dit que està d'acord a fer un procés català no subordinat a cap altra voluntat dels catalans i que això vol dir que no ens esperem. Això és un canvi.

—Gemma Ubasart, de Podem, va ser molt dura envers el vostre lideratge. Va dir que no éreu equiparable a Ada Colau.

—Això no importa.

—Com es decidirà el candidat?

—Jo entenc que quan ens trobem hem de decidir quin ens sembla millor. Si ens posem d'acord a triar-ne un, doncs endavant. Si no ens posem d'acord, haurem de fer primàries. Volem que aquesta opció sigui la més votada i hem de posar al davant la persona que pugui tenir més suport.

—Abans heu parlat de crear una assemblea constituent després del 27-S. La faríeu al marge del parlament?

—El parlament inclou persones que no van a favor d'aquest procés constituent i això és legítim. Però si tens la majoria amb mandat democràtic per a crear aquest procés constituent l'escenari ha canviat i has de fer una altra assemblea que no sigui el parlament.

—Voleu dir que llavors caldria fer unes altres eleccions?
—Hi ha una opció que seria dissoldre el parlament i fer l'Assemblea Nacional, com es va fer a Veneçuela. Però crec que a Catalunya la fórmula que s'ha d'aplicar no és aquesta perquè s'obriria el buit de poder que seria perfecte perquè hi hagués una intervenció. Hi ha més maneres de fer-ho. N'hem de parlar.

—Com a Islàndia?

—Podria fer-se com a Islàndia. S'ha de treballar la idea, veure com es treballa, com es fa, si es fa amb streaming.....

—Per imaginar-se aquesta situació, de quina majoria parleu?
—Jo crec que el 27-S aquesta opció de confluència pot ser la més votada però no tenir la majoria absoluta. Tant de bo hi hagués una revolució més gran que la que jo m'imagino.

—I llavors, sense majoria absoluta, què faríeu?

—Per aconseguir-la es podria fer aliança amb Esquerra Republicana, que ara estan aliats amb els neoliberals però ells no ho són. Esquerra té un discurs que diu que si no donen suport a en Mas no hi ha independència, ni joc polític. Fins ara tenien raó, però ara cal veure si això es pot trencar i canviar. A partir de l'escenari post-27-S es pot visualitzar la independència d'aquest país i una dinàmica política que no passi per un partit neoliberal; i no tinc cap mania a en Mas ni a ningú.

—El pas que heu fet no vol dir pas que deixeu de ser monja?
—Continuaré essent monja però exclaustrada, que és una figura que permet de fer unes activitats que normalment no formen part de la seva vida. El dret canònic té una figura que és l'exclaustració que permet que una persona que té els vots de vida comunitària passi un període fora de la comunitat que és un màxim de 3 anys. Jo he demanat que això fos aplicable perquè em pogués presentar a les eleccions del 27-S. Jo ho he demanat, l'abadessa i el bisbe ho han acceptat i ara falta Roma.

—I si Roma no ho accepta?

—Hauré de fer un gabinet de crisi i pregar, ja ho veuríem. Les converses prèvies, fan suposar que sí. No fem res contra Roma. Ara falta el plàcet. Mentrestant m'han donat permís per fer això que faig.

—Perdoneu, però en aquesta nova etapa de què viureu?
—Quan una monja s'exclaustra la comunitat li dóna un tant perquè pugui sobreviure. D'aquí al setembre, la comunitat em sostindrà i després si tinc un càrrec, ja em podré sostenir.

—Us ha costat de prendre aquesta decisió de deixar la comunitat?
—Sí, molt. L'interrogant era si prendre aquesta decisió era correcte. M'ha costat de discernir. Un cop ho he decidit ja no em costa. El punt crític per a mi és quan em poso davant una decisió i em pregunto: és el més fidel, és el més adequat.... Això és el que fa patir. Jo he pres un risc, l'he assumit i me n'oblido.

—I ara com esteu?

—Ara estic en pau. Quan he pres una decisió em poso a pensar en les coses pràctiques.

—Trobareu a faltar el convent?

—Sí. Ho trobaré a faltar tot: les germanes, la natura de Montserrat.... El ritme d'aturar-se cinc vegades el dia a pregar. Aturar-ho tot i anar a l'església i reflexionar: per què hi som al món. Hi som per amor i aprendre a estimar; i ens espera un amor incondicional... Davant d'això et ressitues i se t'eixampla el cor. I penses 'oh, que bé!'. Però si no sóc en una comunitat no ho faig cinc vegades, llavors ho trobo a faltar. Jo he demanat a la comunitat de poder-hi anar de tant en tant, a fer un recés.

—Hi ha gent que us crítica perquè havíeu dit que no faríeu política i heu acabat fent com tots?

—No ho vaig dir exactament així. Jo ho deia perquè em pensava que era incompatible amb ser monja. Quan es va obrir aquesta nova possibilitat m'he presentat.

—No espanteu molt la gent dient que nacionalitzareu la banca?
—La màxima activitat del capitalisme actual no és productiva, sinó especulativa. Això acaba produint que hi hagi un deute circulant tres vegades més gran que les riqueses que hi ha al món. Hem d'intentar explicar aquesta situació perquè allò que ha de fer més por és que aquesta situació no canviï, perquè si no anirem cap a unes dictadures fàctiques. Jo voldria que hi hagués caixes, que hi hagués un lloc on hi hagués diners que te'ls guardessin o et fessin un crèdit. Penso en estructures com El COOP 57. Ho treballem per anar a les eleccions amb propostes clares. També hi ha una manera de fer-ho, que és la que va portar a la pràctica en Múgica de l'Uruguai, que va obrir una banca pública. Per això és tan important el suport popular, perquè si la gent hi té confiança, la veu com a solvent i hi porta els diners. Heu vist què volen fer amb les plaques solars: com que tenim sol de franc no ens el volen deixar fer servir i pagar a les elèctriques.

—Sou la política que posa més nerviosa posa 'la Caixa'?
—No seria cap deshonor.

BANDE DE MÚSICA - ESCOLA DE DANSA

CONCERT     "BALLANT  AMB  LA   BANDA"

Diumenge,   12   juny   2016

TOCAREN   "PECES"  

com   "AQUESTA"

  

 I   "AQUESTA"

TOUR VIRTUAL .: CATEDRALES GALLEGAS...

 SANTIAGO   DE   COMPOSTELA:

http://www.turgalicia.es/fotos/IMAGENES/FLASH/ARQUITECTURARELIGIOSA/vtour_santiago/index.html


 TUI
 http://www.turgalicia.es/fotos/IMAGENES/FLASH/ARQUITECTURARELIGIOSA/vtour_tui/index.html

OURENSE
http://www.turgalicia.es/fotos/IMAGENES/FLASH/ARQUITECTURARELIGIOSA/vtour_ourense/index.html

MONDOÑEDO

 http://www.turgalicia.es/fotos/IMAGENES/FLASH/ARQUITECTURARELIGIOSA/vtour_mondonedo/index.html

LUGO
http://www.turgalicia.es/fotos/IMAGENES/FLASH/ARQUITECTURARELIGIOSA/vtour_lugo/index.html

CATALANS... GANDHI...

I què vol dir pels catalans seguir l'exemple del Mahatma?

En els darrers temps, molts comentaristes (exemples destacats en són, per exemple, en Vicent Partal i en Quim Torra) han ressaltat sovint la figura de Gandhi com l'exemple en el que l'independentisme català s'ha d'emmirallar. Això, però, no vol dir que portant al costat de l'estelada un retrat seu ja fem el fet. Ho tenim prou clar què vol dir seguir l'exemple de Gandhi? Voler aconseguir-ho tot per vies pacífiques i democràtiques, no deixar-se provocar i rebutjar qualsevol tipus d'acció violenta que ens desacreditaria davant del món, forma part d'aquest exemple, però aquest va més enllà.

Per començar: no es tracta de què Gandhi sigui un exemple a seguir només per un o més dels nostres polítics. No. Si volem arribar a la fi del viatge que hem emprès, l'exemple l'hem de seguir tots els ciutadans d'aquest país nostre i difícil. Per això potser no sobra pas preguntar-se què faria Gandhi avui i en aquests mesos vinents si fos un català dels nostres dies. I preguntar-se si cadascú de nosaltres està disposat, en la mesura que pugui, a fer allò que faria ell. I això què vol dir? Permeteu-me una interpretació molt personal de quina crec que seria l'actitud del Mahatma, aquí i avui, sobretot si la política espanyola, duta pel pànic es tornés completament boja.

-Com que Gandhi era una persona altament intel·ligent (com va demostrar de sobres tota la seva trajectòria) no es deixaria portar per miratges fútils, per il·lusions vanes o per prometences buides de sentit, i estaria (com ho va ser al seu país) al costat o al davant de tot del moviment independentista, una vegada provat que tot el que Espanya està disposada a fer és, com a molt, discutir si rebem més o menys engrunes de la seva taula, si som bons nens, els deixem tranquils i poden seguir fent el que vulguin a casa nostra.

-En els temps de Gandhi l'imperi britànic encara podia usar la força, per bé que al final tots els fusells i canons no li servissin de res. Espanya ("por el imperio hacia Dios") substitueix els fusells pels tribunals polititzats i dòcils. Pot passar que Espanya vulgui inhabilitar qualsevol català amb una responsabilitat pública, que no claudiqui. És a dir que destitueixi o fins i tot empresoni, presidents, consellers, diputats, alcaldes, regidors i qualsevol altre càrrec electe que no vulgui ajupir-se. I què faria Gandhi en aquest cas? Jo crec que es negaria rotundament a acceptar com a legítims tots aquests veredictes i només reconeixeria l'autoritat dels destituïts, dels empresonats o dels que n'agafessin el relleu, dins del país o a fora (aquí entraria en joc la prevista assemblea de càrrecs electes). i totes les ordres del govern espanyol se les passaria per l'arc de triomf. Sense cridar, però sense cedir en res.

-Gandhi, al carrer, al treball o a les manifestacions públiques (i potser silencioses, que impressiona encara més) faria palès a les autoritats forasteres que segueixen sent forasteres, però que aquí ja no són autoritats.

-Gandhi no demanaria a ningú amb responsabilitats familiars que es deixés empresonar com ell per haver-se destacat de la massa manifestant, però si que demanaria que formés part d'aquesta massa, que s'empesqués noves formes de protesta, i que tingués en compte que l'estat, a la nostra àrea política i cultural, no pot empresonar milers i milers de ciutadans sense ser aïllat i sancionat per la comunitat internacional. I si l'estat no pot empresonar mig país no tindria cap argument coercitiu per fer pagar les multes amb les que es volgués posar la por al cos de la gent.

Certament no podem comparar la petita Catalunya amb la Índia gegant que s'arrenglerava (almenys el poble petit) al darrera  del Mahatma. Però Espanya tampoc és el llavors encara poderós imperi britànic. Amb tota la força coercitiva que li queda a l'estat espanyol, li manquen polítics prou intel·ligents com per haver solucionat a temps el seu "problema catalán". I no podent emprar la força de les armes, la que li queda dels mitjans judicials-legalistes només tenen la força que els catalans els hi vulguin permetre. I si tots fem el que faria Gandhi, si ens limitem a obeir només les lleis i les normes que siguin promulgades pels nostres caps, pels que hem elegit lliurement, no hi haurà qui pugui aturar l'emergència de la nostra terra com un nou estat a la comunitat internacional.

Mohandras Karamchand Gandhi, titulat pels seus contemporanis amb l'honorífic títol de Mahatma ("el d'ànima gran") és una figura estel·lar de la història universal. Si enlairem el seu nom al davant nostre, no l'usem en va. Siguem-ne dignes.

BATLESSA ... BARCELONA...

Carta oberta a Alfred Bosch

Dijous passat va ser un dia molt important per a Barcelona. Vam aprovar, gràcies al suport d’ERC, del PSC i a l’abstenció de la CUP, una modificació pressupostària que ens ha de permetre avançar en la construcció d’un nou model de ciutat. Les aportacions d’ERC han estat molt valuoses i estic convençuda que suposaran una millora en la qualitat de vida de molta gent, principalment la que més ho necessita.

Una vegada més es va posar en evidència quina és la majoria que cal per tirar endavant mesures que donen resposta a l’emergència social: als nens i nenes que necessiten una beca menjador, a les famílies que necessiten una ajuda per no haver de fer front a la violència extrema d’un desnonament, als nostres malalts, a les persones grans, a les dones que pateixen violència i maltractaments, a les persones demandants d’asil que arriben a Barcelona fugint de la guerra i la pobresa…

Portem 11 mesos compartint objectius i votant en la mateixa direcció en totes aquelles propostes que tenen a veure amb un determinat model de ciutat.

Les quatre forces d’esquerra que formem una clara majoria al consistori tenim l’oportunitat de consolidar un govern estable, i des del primer dia hem deixat la porta oberta a aquesta possibilitat. L’aprovació dels pressupostos ha deixat aquesta porta encara més oberta. No s’entendria que no féssim un esforç per intentar-ho, perquè Barcelona ha votat majoritàriament, i per tant mereix, un govern de canvi impulsat per un front ampli d’esquerres: aquest va ser el mandat sortit del 24-M.

Fa uns dies l’Alfred Bosch em va fer arribar una proposta d’acord entre ERC, la CUP i el suport extern del grup municipal de CiU. Al marge que la CUP, amb qui coincidim en molts objectius programàtics, ja ha expressat la seva voluntat de no incorporar-se al govern de la ciutat, seria un error lliurar la clau de la governabilitat a CiU quan el model de ciutat que defensen per a Barcelona és antagònic al que impulsem les forces d’esquerres. Així es constata en les diferents votacions celebrades al plenari municipal. Al marge d’acords concrets en grans temes de ciutat, deixar la governabilitat de Barcelona en mans de la formació conservadora suposaria aturar el canvi que estem impulsant.

Eix nacional

El “canvi real” a Barcelona no pot estar condicionat, tampoc, per una estratègia a nivell nacional, perquè no és aquest el sentit de “canvi” que es va votar a les municipals. La gent va anar a votar un model de ciutat, i va guanyar una força municipalista transversal en l’eix nacional. Respectem aquest mandat.

Però anem més enllà: en el procés sobiranista impulsat des de la ciutadania a Catalunya, un govern de front ampli i transversal com el que us proposem podria ser una oportunitat de bastir ponts i eixamplar aliances. És el moment de teixir espais diversos i plurals des d’on compartir i construir complicitats, en el marc de la feina del dia a dia. Aquesta ha de continuar sent una molt valuosa aportació de Barcelona, exercint la seva responsabilitat com a capital del país que, no en tingueu cap dubte, continuarà estant al capdavant en la defensa del dret a decidir.

Entenc les pors a reproduir escenaris del passat. Som els primers que estem treballant perquè això no passi. Ara bé, l’escenari ha canviat en molts sentits. Per exemple, a l’Àrea Metropolitana fa vuit mesos que des del govern format per Barcelona en Comú – Entesa, PSC i ERC estem promovent polítiques de canvi real tan importants com la creació d’una Agència de Transparència i l’inici del procés cap a una gestió pública de l’aigua. Si aquesta és la realitat a l’Àrea Metropolitana, imagineu-vos les possibilitats que tenim de promoure polítiques transformadores a Barcelona, on la correlació de forces és molt més favorable al canvi.

No deixem que les pors ens impedeixin avançar. Avui el govern de Barcelona està liderat per una força de canvi, una confluència ciutadana formada per gent que mai no hem tingut poder, moguda per l’afany de transformació social i l’anhel de sobirania real.

En la carta, l’Alfred Bosch ens convidava a triar entre el somni i la decepció. Jo us convido a afegir-hi un tercer element: la realitat. La lluita al carrer ens ha ensenyat que per fer real el somni cal partir de l’aquí i de l’ara, de la pluralitat i de la complexitat. Nosaltres triem fer el somni realitat, i això només serà possible sumant forces a partir dels objectius que compartim uns i altres. Hi ha moltíssima feina per fer, i amb la vostra participació tot és possible.

Ada Colau

Ajuntament de Barcelona

CATALUNYA... EUROPA...

La gran batalla europea

Europa

La independència de Catalunya pot ser una gran oportunitat per renovar l'Europa actual

La història de Catalunya és la història d'Occident, i la història d'Occident és la història del món. Per entendre la història de la humanitat cal capbussar-se a la Grècia clàssica, a la Roma republicana i imperial i al cristianisme europeu medieval, sense oblidar la influència jueva. La barreja que han aportat les creences càlides del Mediterrani i les ciències fredes del nord del continent ha conformat la idea del poble europeu i la font de tota tensió ideològica al món. Amb aquest pòsit tan profund i potent, l'època moderna europea ha anat modulant el seu curs i ha acabat emmarcada en tres grans corrents filosoficomorals que han continuat guiant els designis de la humanitat. Entre els segles XVII i XVIII, és a dir, la història que va a cavall de la Guerra dels 30 anys amb la Pau de Westfàlia i la Guerra de Successió amb el tractat d'Utrech, és on es cou tot l'estofat i és l'inici de la nostra era actual. D'aquí, en surten els grans estats nació, el progrés mecànic i científic i, per tant, les revolucions econòmiques i ideològiques, que juntes venen a ser el mateix. En aquest moment, doncs, se'ns apareixen les tres concepcions europees que, com he dit més amunt, han conformat els marcs sociopolítics actual: el concepte anglès, el concepte francès, i el concepte alemany. Tres maneres d'influir en l'home que sempre han mantingut una relació complicada, però que al cap i a la fi, d'una manera o altra, han acabat entrellaçant-se totes tres.

Per començar tenim la ‘grandeur’ francesa amb el seu universalisme racionalista de cartró-pedra i un proteccionisme embafador, que en abanderar totes les causes possibles de l'home ens ha regalat la Il·lustració i les idees revolucionàries; però que, alhora, també ha significat la deshumanització dels territoris -que també formen part de l'ànima de l'home- i la tendència al totalitarisme racional desposseint l'home de la naturalesa i del misticisme, per abocar-lo finalment a la burocràcia més grisa. És la filla ‘pija’ de l'aristocràcia que vol jugar a ser revolucionària tot el dia per sentir-se millor. 

A l'altre cantó tenim el romanticisme conservador germànic, naturalista i místic, que no li cal aparentar grandesa perquè ja la porta incorporada en el motor. Un motor amb molts cavalls, que fixa la seva producció en l'eficàcia més que en la idea, perquè quan hi fica la idea la humanitat es posa a tremolar. És clar que aquests germànics a vegades ens han sorprès amb grans corrents com el luteranisme, que ens ensenya que, al contrari del catolicisme, per arribar al cel ens cal esforç i responsabilitat individual. 

I, per últim, al mig de les dues, o més ben dit, separades pel Canal de la Mànega, tenim el concepte de mercat anglosaxó, una idea que, lluny de l'intervencionisme moral i social dels altres dos, practica un pragmatisme que l'ha portat a la palestra de la modernitat imposant-se al món amb un atractiu comparable al llatí dels deu primers segles de la història després de Crist.

I, al mig de tots plegats i durant segles mantinguda a l'ostracisme històric, hi tenim Catalunya. La guardiana dels valors occidentals. Un territori que, amb la seva capital al capdavant ha sintetitzat, amb falsa modèstia i superioritat moral provinciana típicament catalana, les idees humanístiques i més progressistes del vell continent. Una capital que ha mantingut ben fresc un dels grans conflictes moderns que ens dura fins a l'actualitat: la tensió existent entre la ciutat i l'estat. Aquesta batalla constant entre la llibertat i l'autoritarisme, entre la confederació i la recentralització, o entre el localisme universal i l'universalisme imperial. Barcelona, acomboiada sempre del seu rerepaís, n'ha agafat sempre una mica de tot arreu, de la racionalitat francesa, del romanticisme alemany i del concepte comercial urbà anglosaxó, i ha intentat des de la seva estratègica posició aportar l'autenticitat de la civilització europea, malgrat estar emmudida i castigada contínuament per l'acció bel·licista castellana. Barcelona forma part d'una radi de ciutats europees que representen la centralitat i el motor econòmic d'Occident. 

La gran batalla europea en els propers anys més immediats es resoldrà revisant -o fent caure- una actualitat massa nihilista d'una societat engreixada pels excedents estatals, i cercant en el model premodern europeu de les ciutats i regions estat. Aquest món actual tan convuls i desgastat té dues opcions, si el que es pretén és continuar guiant la civilització: mantenir la idea farragosa de l'estat nació burocratitzat i omnipresent o tornar als orígens il·lustrats de les revolucions americana i francesa.  En aquest sentit, la independència de Catalunya pot ser una gran oportunitat per renovar l'Europa actual cap a una Europa més democràtica, cívica i comerciant de la constel·lació de les ciutats-estat a l'estil llombard o català (tornar a casa, vaja). I d'aquí, aportar al món una nova idea de relacions socials harmòniques, talentoses i cíviques. Pel contrari, com més triguem a independitzar-nos, menys possibilitats tindrem de desafiar aquest model tronat estatalista que tant de mal i tants problemes ha causat al món fins als nostres dies.