LA PRESÓ

Preguntes sobre tanta presencia de la presó en els mitjans de comunicació.

D’un temps ençà, la presó apareix amb més freqüència del que és habitual en els mitjans de comunicació amb notícies, comentaris, articles, acusacions o sospites de maltractaments, etc.

És cert que no és freqüent que una directora duri tan poc temps en el càrrec com ho ha fet la Sra. Andrea, la qual cosa ha afavorit tota casta d’hipòtesis, interpretacions, suposats enfrontaments de l’equip directiu, com assegurava, per cert, un article recent i que, en cap moment, s’han donat.
En tota aquesta història criden l’atenció moltes coses:

Quines són les fonts que passen la informació als mitjans de comunicació? D’on treuen les històries, algunes certes, d’altres, més aviat parcials o del tot falses? Quins interessos s’amaguen sota aquestes filtracions? Es pot deixar sense resposta una informació tan falsa i frívola com que en un any a la presó s’haurien donat 12 casos de mort quan realment varen ser dos? Es pot afirmar impunement que “la màfia campa a sus anchas...” en el Centre Penitenciari? No fa això pensar en alguna intencionalitat maliciosa?
Crida l’atenció aquest interès desmesurat en una qüestió de tràmit com pot ser el relleu d’un director quan, habitualment, la presó no interessa ningú. Ni les condicions de vida que s’hi donen, ni la conveniència d’un canvi de plantejaments a l’hora de condemnar i executar les penes, ni les iniciatives que un bon grapat d’entitats, associacions, persones, voluntaris, etc, hi duen a terme... Això fa pensar en interessos amagats o inconfessables, al manco desconeguts pels qui, en el dia a dia, ens movem entre aquelles parets.
Crida l’atenció el silenci dels implicats, dels directius del Centre, de la Delegació de Govern, de les Institucions Penitenciàries, etc. Silenci que pareix donar la raó a tot allò que diuen, sempre des del desconeixement, de la realitat.

Evidentment, no es pot estar cada dia desmentint informacions falses o simplement parcials. Les energies s’han d’invertir en el treball ben fet. Però hi ha ocasions que reclamen aclariments. Aquest és un d’aquests moments.
És del tot intolerable que es desconfiï del bon fer del col·lectiu de funcionaris. Pareix que es vol donar la impressió que la directora volia millorar les condicions de vida dels interns i que els funcionaris s’hi haurien oposat. Si això fos veritat, ens trobaríem davant d’un greu problema de difícil solució: uns funcionaris que es neguen a fer allò que estan obligats a fer i desobeeixen qui els marca la tasca deguda.
Encara que resulti inversemblant la versió, si fos veritat, el fet és que en el temps que la directora ha estat en el càrrec no ha tingut temps d’experimentar aquesta suposada revolta.

Pot ser que alguns funcionaris estiguin en aquesta situació o tinguin aquesta mentalitat. En tot cas, en són pocs. No és creïble que tot un col·lectiu es vegi en situació de sospita tan greu i no hi hagi cap declaració aclaridora de la situació. Això també crida poderosament l’atenció.

Tan de bo la presó fos notícia habitual en els mitjans de comunicació per interès en el seu funcionament, per l’eficàcia dels programes que s’hi duen a terme, per les ofertes de recursos per a la inserció d’aquells que han complit la pena i es troben a punt de sortir al carrer...
Allò que es desconeix causa por i desconfiança. La presó s’ha de permeabilitzar. S’han de facilitar les entrades i les sortides. Les condemnes pretenen no només castigar, sinó donar oportunitats de canvi de vida i també acompanyar aquests processos de canvi. Tota la societat n’és responsable.
És una contradicció pretendre la inserció separant, aïllant.
És necessari que la societat prengui consciència del problema que suposa tenir 1.300 persones desocupades que han hagut de desatendre la família, han perdut el treball (els qui en tenien), i es troben complint condemna de privació de llibertat. No seria l’hora de replantejar-se, de nou, aquesta qüestió? Per què cap força política es posa al capdavant? Per ventura perquè interpreten que el voler i el sentir dels seus votants no veurien amb bons ulls obrir noves possibilitats, més humanitzadores.
Aquest és l’autèntic debat que s’evita mentre ens entretenim en debats irrellevants, que descentren l’autèntic problema.

Jaume Alemany Pascual

Director de Pastoral Penitenciaria i capellà de la Presó