La pròpia història (I)
Aquesta és una història real, on la
fortalesa ha estat cabdal per poder continuar endavant. Una fortalesa que ha
crescut amb el pas del temps, donat que l'hem necessitat més d'un cop. D'on
l'hem treta i com l'hem alimentat és difícil d'explicar, però hi tenen molt a
veure els valors, les creences i els sentiments.
Tots dos sabíem que aquell sobre
portava males notícies que marcarien un abans i un després de la nostra
història vital. Ens va caler ser valents per obrir-lo, llegir i rellegir mirant
d'entendre què hi deia. Una fortalea innata en cadascú ens va ajudar, a partir
d'aquell moment, a donar força a l'altre. S'iniciava un llarg camí. Els
esdeveniments es succeïren amb més rapidesa de la desitjada, calia actuar
ràpid, i hi havia poc temps per pair res. Les conseqüències de la notícia i les
possibles solucions -de fet l'única possible solució- passaren per mans dels
metges, que mentre observaven les nostres reaccions, miraven d'explicar-nos el
diagnòstic i els passos a seguir amb la major claredat. La seva prioritat era
que entenguéssim la gravetat del que hi havia, el que farien, el que passaria,
el que podria passar... Un tumor inesperat acabava d'irrompre i bloquejar les
nostres vides i ens feia entrar en un procés maratonià estressant que ha
arribat fins avui.
Una de les primeres decisions que
vàrem prendre va ser confiar en els facultatius i la de ser capaços de
verbalitzar en veu alta i sense embuts la notícia: tenim càncer, perquè estava
clar que era cosa de dos. A posteriori comunicar-ho a la família i els més
propers fou prou costerut i sempre hem estat nosaltres els qui hem hagut de
donar ànims a la família i fer el cor fort en ser una malaltia encara mal
anomenada i coneguda com a "mal dolent". En qüestió de dies vam
formalitzar la nostra relació matrimonial- no hi havia temps per a grans
cerimònies, el viatge de noces..., per tant, res del previst!- Tocava
preprarar-se per fer l'ingrés a l'hospital, repassar amb els metges la
intervenció, les possibles complicacions, els resultats, el tractament
post-operatori, la rehabilitació... Ens vàrem carregar de valor per afrontar-ho
amb la màxima serenor. L'extirpació del tumor comportava una mutilació de
difícil acceptació, no ens enganyem! I que, juntament amb la duresa dels
diferents tractaments, canviaria la imatge del meu cos. El convenciment que
seríem nosaltres els qui derrotaríem la malaltia ens donava empenta suficient
per mantenir un punt d'inconsciència necessari per no decaure.
Encara en plena recuperació de
l'operació comença la temuda quimioteràpia, i en principi tenim prou força per
anar superant les seqüeles físiques. Tot és a fi de bé, ens repetim una i altra
vegada. Però de sobte la nostra fortalesa pateix un sotrac, cal entrar altre
cop en un quiròfan per implantar un port-a-cath per poder continuar el
tractament, ja que les venes no aguanten. Ens alegrem que aquest reservori
sigui de titani, no sabem exactament perquè, o potser és la broma que ens
retorna el nivell d'ànim que teníem, quina peça més valuosa! Quimioteràpia,
radioteràpia, rehabilitació... arribem al final del primer tram. Ara comença la
fase de manteniment amb els controls trimestrals que passaran a formar part de
la nostra agenda habitual. A més, de mica en mica descobrim tots els efectes
secundaris de tractaments tan agressius que per curar espatllen el sistema
immunològic i altres parts del cos i que cal assumir el seu peatge.
Malgrat tot l'ànim no decau, sembla
que el cos ha reaccionat prou bé a tot plegat, i la nostra fortalesa va
increscendo, tot i que conviure amb una espasa de Dàmocles com és el càncer,
present i vigilant de per vida, no és una situació massa divertida. La tensió
reapareix especialment a l'hora de llegir els resultats dels controls, però hem
aprés a portar-ho amb molta dignitat, sense acovardir-nos ni atemorir-nos i,
reforçant les ganes de ser, de fer, de viure... Això sí, des d'una perspectiva
diferent i des del convenciment que el millor és enfrontar el problema, i no
mirar de fer com si res davant dels altres per allò de no amoïnar i, per tant,
acabar enredant-nos.
Uns anys després -en un període lliure
de malaltia- decidim iniciar un procés d'adopció. Enmig d'aquest escenari,
arriba la nostra filla, -com suposareu una nena molt esperada i estimada- i una
sobredosi d'alegria ens omple. Una vida que ens parla de vida i és un motiu més
per continuar endavant, per cuidar-se i, així, realitzem aquell somni que donàvem
per perdut: formar una família.
(... continuarà).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada