cercar a "google"....
Creences i biologia evolutiva
Com la ideologia pot representar diferents posicions socials a partir de la ciència
per Michael Ruse
Com la ideologia pot representar
diferents posicions socials a partir de la ciència
Els literalistes
bíblics, els creacionistes i els teòrics del disseny intel·ligent van intentar
demostrar primer que la biologia evolutiva no és bona ciència. Van fracassar i
es van tornar més filosòfics, argumentant que falla en termes metodològics i
metafísics. Aquest atac tampoc va reeixir. Així doncs, ara proven de
desacreditar-la titllant-la d'immoral. Basen l'acusació en el suposat fet
històric que la teoria evolutiva del segle XIX va portar directament a la
filosofia subjacent al Tercer Reich. La imatge mostra una captura del film 'El
triomf de la voluntat', una pel·lícula de propaganda nazi dirigida per Leni
Riefenstahl el 1935. / Mètode
Per: Michael Ruse
És habitual sentir que la ciència pot
ser utilitzada amb fins ideològics. És evident i conegut que els nazis van
utilitzar les seues pròpies versions de ciència racial per justificar el Tercer
Reich (Harrington, 1999). Però també ocorre en àrees amb fins que es podrien
considerar moralment més acceptables i la seua ciència de millor qualitat.
Pensem, per exemple, en els estudis de gènere i com s’han utilitzat per
promoure la igualtat entre homes i dones i, més recentment, els drets dels
homosexuals (LeVay, 2010). Hi ha algú que pense que, quasi de la nit al dia,
Amèrica acceptaria la legitimitat del matrimoni homosexual si no fóra pel
treball de sexòlegs com Sigmund Freud, Alfred Kinsey o alguns investigadors
actuals? Per descomptat, és necessari posar la ciència en context. L’activisme
de gais i lesbianes ha estat un factor crucial per a canviar la nostra opinió
(i les nostres lleis) sobre aquest col·lectiu, però sense la ciència és difícil
pensar que hagueren canviat gaires coses.
No obstant això, hi ha un sentiment
molt fort –sobretot entre els científics mateixos, però també abonat per
filòsofs de la ciència amb opinions més tradicionals– que la ciència en si
mateixa no té ideologia, o no hauria de tenir-ne. Seguint la distinció
tradicional entre fet i valor, la sensació és que la ciència intenta «dir les
coses com són». No és gens estrany que el filòsof de referència siga el difunt
Sir Karl Popper (1972), acèrrim defensor de l’objectivitat de la ciència, famós
per afirmar: «La ciència és coneixement sense coneixedor.» Per descomptat, no
volia dir que els científics no han d’estar implicats en la ciència, sinó que
la identitat del científic –home o dona, blanc o negre, gai o hetero, cristià o
ateu– no afecta (no hauria de fer-ho) la ciència en si. La noció de «ciència
jueva» o de «ciència feminista» és un oxímoron, com «armes per a la pau».
En l’últim mig segle, aquesta visió de
la ciència ha patit atacs violents. Hi ha diverses raons, i el creixement com a
disciplina de la història de la ciència no és la menys important. Els
estudiants d’aquesta especialitat reben ara una formació més professional, per
exemple no es limiten a estudiar textos publicats, sinó que investiguen les
cartes i quaderns que es conserven als arxius. És per això que cada vegada és
més obvi que la ciència és una activitat molt humana i que les esperances i les
aspiracions dels mateixos científics influïen en la ciència que produïen i que,
fins i tot quan la dita ideologia no era prominent, les opinions dels
científics solien aparèixer en el producte final. Una qüestió ben diferent és
si el que observa la ciència i el que se n’extrau sempre és justament allò que
el científic en qüestió pretén aconseguir. A part del fet que ell o ella potser
no tenia cap intenció conscient en absolut.
La meua pròpia disciplina, els estudis
evolutius, il·lustra amb claredat el que intente dir. En la dècada de 1970 es
va obrir una polèmica pel que fa a una nova subdisciplina, la sociobiologia,
l’estudi del comportament (l’humà inclòs) des d’una perspectiva darwiniana.
D’una banda, hi havia entusiastes com l’especialista en formigues de Harvard
Edward O. Wilson (1975, 1978), qui argumentava que ara es disposava d’una eina
vital per a comprendre la humanitat, incloent-hi rols de gènere, organitzacions
socials i conviccions religioses. D’altra banda, hi havia crítics entre els
companys de Wilson, com el genetista Richard Lewontin (1991) i el paleontòleg
Stephen Jay Gould (1981), que defensaven que la sociobiologia humana era un
vehicle per a la propaganda dretana, sexista i capitalista, embolcallat en el
llenguatge de la ciència moderna. Probablement els arguments d’ambdues parts
contenien part de veritat –i de mentida– (Segerstrale, 1986), encara que és ben
discutible que s’haja dit l’última paraula sobre aquest tema.
En aquest punt m’agradaria tornar més
d’un segle arrere, als primers dies de l’evolucionisme modern. Probablement
poca gent es devia pensar que llavors la ideologia no interferia, perquè la
majoria de la gent ha sentit el terme darwinisme social, i en general
molts estarien d’acord que la biologia evolutiva ha estat durant molt de temps
el vehicle d’una variant virulenta de l’economia del laissez faire:
«Vídues i nens contra la paret i que sobrevisca el més fort.» Sense anar més
lluny, jo, com la majoria d’estudiosos d’aquesta disciplina, m’estime més no
utilitzar el terme darwinisme social. Generalment no s’utilitzava en el
segle xix, quan la teoria evolutiva va florir i va assolir la seua màxima
expressió, i cobria una multitud de posicions, no totes relacionades amb el
treball de Charles Darwin (Ruse, 2016). La investigació mostra que alguns dels
casos que se suposen més atroços del darwinisme social no segueixen aquest
patró en absolut (Bannister, 1979). Ningú pot negar que alguns capitalistes
sense escrúpols com John D. Rockefeller i Andrew Carnegie eren absolutament
despietats, però en general la història també tenia una altra cara. Rockefeller
va despendre una part considerable de la seua fortuna per fundar una nova
universitat a Chicago –de fet, va començar amb una despesa inicial de 600.000
dòlars–. Carnegie va reprimir els treballadors de la seua siderúrgica en la
vaga de Homestead, però va gastar la seua considerable fortuna fundant biblioteques
públiques. Eren centres als quals els nens pobres però amb talent podien anar i
aprendre pel seu compte amb materials gratuïts, un recurs que no tenien a
l’abast anteriorment. Com a nota personal, alguns dels records més feliços de
la meua infantesa a Anglaterra en els anys posteriors a la Segona Guerra
Mundial són les moltes hores passades en una biblioteca Carnegie, amb el nas
entaforat en un llibre.
Per comprendre bé com els pressupòsits
ideològics sobre política social i econòmica van afectar el pensament evolutiu,
és útil fixar-se en tres figures clau: Herbert Spencer, Charles Darwin i Alfred
Russel Wallace. Anem a pams.
Michael Ruse. Professor de
Filosofia Lucyle T. Werkmeister i director del Programa d’Història i Filosofia
de la Ciència de Universitat Estatal de Florida (EUA). És autor de nombrosos
llibres entre els quals es troben Taking Darwin seriously: A naturalistic
approach to philosophy (1986), The philosophy of biology today
(1988) i Charles Darwin (2008). Ha estat també fundador de la revista Biology
and Philosophy.
TAMBÉ A Blog "EN JOANET DE PONENT"
http://joan-entideponent.blogspot.com.es/…/creences-ciencia…
TAMBÉ A Blog "EN JOANET DE PONENT"
http://joan-entideponent.blogspot.com.es/…/creences-ciencia…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada