Resposta al terror
Els atacs produïts en el cor d’Europa, com han titulat
les explosions a l’aeroport i el metro de Brussel·les la majoria de mitjans,
són sens dubte terribles i, vistes les reaccions, assoleixen el seu objectiu de
sembrar la por i revifar el debat fal·laç entre llibertat i seguretat. La
màxima repetida per molts de líders polítics (“davant la barbàrie, més
democràcia”) sembla diluir-se quan s’escolten determinats missatges que només
incrementen la islamofòbia i que fiquen en el mateix sac a terroristes, refugiats
i musulmans.
En aquest sentit, cal denunciar el rèdit que intenten
treure’n alguns, reforçant les seves tesis en contra de Schengen, Europa o
qualsevol altre aspecte que, segons ells, ens fa més febles davant els
terroristes. Si els ciutadans europeus deixam que aquesta amenaça condicioni
completament l’actual sistema de lleis i de convivència estarem oferint una
victòria completa al jihadisme.
La majoria dels experts coincideixen en assenyalar
Bèlgica com un dels punts crítics de la xarxa de seguretat europea. La
coordinació entre els seus serveis d’intel·ligència i les forces de seguretat
continua sent mediocre en un país mal cohesionat i amb massa administracions
amb competències que se solapen. Ha quedat palès que els mitjans amb què compta
per fer front a aquesta amenaça no són suficients, però resulta difícil creure
que tancar les fronteres, en un fútil intent d’aïllar-se del món, és la
solució. Els jihadistes que formen part de l’ISIS ja es troben a la UE,
especialment a Bèlgica, on compten amb una infraestructura que ara per ara
resisteix.
La resposta, per tant, ha de ser comuna i polièdrica.
Els estats membres han de prendre consciència que no poden lluitar cadascú per
la seva banda, i avantposar els interessos comuns als interns. Això suposa una
major coordinació dels serveis d’intel·ligència i de les forces de seguretat
per evitar atemptats com els de Brussel·les o París, però també la consolidació
d’un front fort contra aquells que volen acabar precisament amb l’esperit que
va fer néixer la Unió Europea. No obstant, i vista la incapacitat de
resoldre el drama dels refugiats, les expectatives no són gaire elevades.
Alguns parlen de la necessitat d’una intervenció
militar en els bastions del Daesh, quan ha quedat demostrat que les anteriors
no han solucionat el problema, de restringir determinades llibertats, de
perllongar estats d’excepció o de tancar-nos en una bombolla de falsa
seguretat, aspirant que les conseqüències dels conflictes fora de les nostres
fronteres no ens esquitxin. No podem reduir a guerra convencional el que no ho
és i, per tant, no accepta solucions convencionals. I tot tenint en compte dos
aspectes que per desgràcia pocs mitjans i analistes destaquen: el primer, que
la major part de les víctimes dels atacs terroristes són musulmanes i viuen a
països de majoria musulmana; encara que semblin de segona categoria, doncs el
que passà ahir a Brussel·les és la quotidianitat a molts d’indrets, i pel que
sembla no mereix minuts de silenci ni programes especials ni condemnes
internacionals. El segon, els vincles financers i ideològics que mantenen amb
aquestes organitzacions països suposadament aliats i contra els que gairebé
ningú s’atreveix a alçar la veu.
Resposta al terror, sí, però no caiguem en l’error de
donar-los la que ells esperen, que és precisament la que més força els dóna, i
més ens debilita a la resta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada