PARAULES SÀVIES

12 de juliol de 2015    El procés
 Xavier Massot Martí, de Lleida estant

Junqueras, com es defensa a un President?

És incomprensible per a molts que la persona que ho ha arriscat quasi tot per portar-nos fins a les portes de la independència, que s’arrisca que l’Estat espanyol vulgui acarnissar-se amb ell per donar-nos una lliçó a tots, que s’exposa a la inhabilitació, malgrat haver anunciat que aquesta seria la darrera vegada que es presentaria; ara, en un exercici de mesquinesa extraordinari, es jugui a fer propostes que suposarien la sortida precipitada de la política d’Artur Mas i deixar-lo sense defensa política i jurídica davant la imputació dels tribunals espanyols. On ha quedat la suposada solidaritat sobiranista i demòcrata? Molts ens preguntem com, en cas de processament i inhabilitació, pensen els d’ERC i d’altres que s’autodenominen sobiranistes defensar el símbol institucional màxim del país? Amb paraules, amb laments? El senyor Junqueras ens ho hauria d’explicar bé aquesta circumstància. Més que una petició hauria de ser una exigència del món sobiranista.

Algú pensa que no li devem res a Artur Mas? Algú s’imagina l’escenari actual siel President no s’hagués arriscat pel camí sobiranista? Perquè fa cinc anys CiU hagués pogut continuar fent el mateix joc que havia anat fent. Segurament, avui tindria entre 53 i 56 diputats i la coalició no s’hagués trencat. Algú pot ser tan il·lús d’imaginar-se que és possible culminar exitosament el procés sense la concurrència del món convergent?

Sospitem que la intenció és dificultar al màxim la refundació de CDC, doncs ja que no són capaços de tenir més vots que ells, la qüestió és inventar objeccions per neutralitzar a qui no s’ha pogut guanyar a les urnes. Però algú està tan fora del món (com la Forcades), que s’imagina una Catalunya independent sense partits de dreta? Cal afegir que la dreta nacionalista catalana sempre ha estat més civilitzada que no pas l’espanyola i amb una evident preocupació pels temes socials. Ara, la refundació convergent es planteja sobretot apropant-se més al model del Partit Liberal Demòcrata anglès que no pas a cap d’altre, un partit de centre-dreta liberal absolutament homologable a la dreta progressista europea.

Algú pot objectar a aquest plantejament que potser és un oxímoron ser un partit de dreta i ser progressista alhora, però aleshores com qualificaríem als liberals-demòcrates anglesos o al Playd Cimru gal·lès o el Fiana Gael irlandès? La realitat sempre és més complexa que el plantejament maniqueu del blanc-negre o esquerra-dreta sense matisos. Aquests mateixos que poden objectar el que afirmem, caldria que ens aclarissin, per exemple, quina diferència hi ha en la pràctica entre la social-democràcia i els liberals a nivell europeu. Una social-democràcia que no vulgui tocar res dels privilegis del món financer ni ficar cap topall fiscal als beneficis societaris es pot realment considerar progressista?

El que anem contemplant els darrers mesos en el camp de les esquerres catalanes és un sectarisme creixent que, com en tots els sectarismes, dificulta més que no facilita l’avanç vers els objectius nacionals. I dic sectarisme perquè alguns partits s’estan convertint en autèntiques sectes polítiques, on no es volen considerar cap argument que no sigui el seu, on es fa tot el possible per defensar només els interessos del partit, donant l’esquena als interessos de l’electorat i la ciutadania. I quan els partits es converteixen en sectaris, inconscientment estan apropant el seu final. Només cal veure què hapassat amb els partits comunistes, el fenomen es podria tornar a repetir. La renovació del món progressista també passa per això, per tenir estructures i plantejaments oberts i participatius, on es bandegi definitivament el sectarisme i l’exclusió.

També és curiós que els dirigents polítics que es reclamen com a cristians practicants (com la Forcades o en Junqueras) siguin els més refractaris a mostrar compassió i solidaritat vers els que s’arrisquen per la majoria social. Són aquests mateixos, al voler deixar al President sense aforament de diputat, els que li treuen possibilitats de defensa, potser perquè en el fons el voldrien veure condemnat. Ja vam veure com obligaren a seure al President a la Comissió d’investigació pels casos de corrupció.

I ficats a parlar de tot, en aquesta hora de discussió decisiva, és fa palès que el sobiranisme no va sobrat de forces. Perquè hem de renunciar al capital polític que representen Artur Mas o Oriol Junqueras? I les sigles de CDC, ERC o la CUP, també no tenen cap valor polític? De pas recordar, que les enquestes mostren repetidament (amb totes les prevencions que es vulgui) que separats ens va malament que units. I si ens convé anar units, perquè hem de bandejar persones i sigles? Llista unitària? Per descomptat, però una llista unitària on hi càpiguen noms, sigles de partits, d’entitats sobiranistes i independents de tota mena, aquesta seria de llarg la llista guanyadora. El demés, trobo que és afeblir-nos innecessàriament. Ningú, ni a Espanya ni a nivell internacional ens han demanat aquest nivell d’exclusió. Per què doncs, els catalans ens compliquem tant la vida?