Un món en
cadira de rodes
Pels carrers
de Manacor es mou silenciosament una cadira de rodes. Un home
amb aspecte eslau i ulls clars es queda a la terrassa d'un bar a fer-se un
cafè amb llet. És en Lubomir, un usuari de l'Alberg Trobada, que nasqué
a la República Txeca ara fa cinquanta un any. Mira com la gent passa per davant
d'ell. Callat i enigmàtic, espera que es faci d'hora per poder entrar altra
vegada a la Fundació. Així és la vida del nostre protagonista d'avui, un home
amb malaltia crònica que participa del nombre de persones sense sostre. Lubo va
viure quaranta anys al seu país treballant en la mineria del carbó i de
marbrista. Allà té els seus dos fills. Els seus records. Els hiverns glaçats i
llargs. No vol tornar!
Com va ser
venir a Mallorca?”Al 2002 un grup d'amics de Txèquia que no teníem treball,
varem venir a reformar un bar a la península, al finalitzar la feina la majoria
tornaren al meu país, però jo volia veure Espanya perquè m'agradava molt. Així
que vaig agafar una moneda, si sortia cara, anava a Mallorca, sinó a Canàries.
Ja sabeu que va sortir”. Li encanta la nostra illa. La gent la qualifica de
molt bona. La temperatura és ideal. I li agrada molt la calor que fa a l'estiu.
Però troba molt perillosa la ciutat de Palma. Aquest és un dels motius pels
quals vol viure a les poblacions petites i properes. “He treballat durant
més de dos anys a la Fundació Deixalles de Felanitx, a la construcció, a
la neteja, a foravila, també cantat amb una guitarra acústica per les platges
de Porto Colom, Porto Cristo i cala Rajada, tenia salut i tot això ho podia
fer.”
Quan li
demanem per la seva dificultat amb la mobilitat i per què va amb una cadira de
rodes ell amb un posat conformat i seriós ens explica:”l'any 2006 vaig
agafar un virus muscular pel qual vaig ingressar a son Dureta sis mesos, amb
tot vaig poder tornar a caminar. Però al 2011 a Barcelona vaig recaure altra
vegada amb un internament de cinc mesos a l'hospital. Quan vaig sortir no tenia
estabilitat, necessitava unes crosses i una cadira de rodes per poder-me
moure'ns, les meves cames són com de paper, caic. Cada dos-cents metres
necessit descansar i asseurem. No tenc salut i no puc fer feina, no tenc doblers,
per això estic a l'alberg de persones sense sostre”.Reps qualque ajuda?
“No, cap institució m'ajuda. Només La Fundació Trobada i moltes persones
particulars. La gent de Manacor és molt solidària amb mi, em dona doblers per
fer-me un cafè, comprar menjar. També hi ha persones que cada dia m'ajuden amb
fruita, sucs, salsitxes... La meva experiència és que la gent d'aquí és molt
bona, em demana per la meva salut, per què no camín ... l'alberg m'ha ajudat
molt, per això jo també vull ajudar als altres omplint bosses de menjar els
dijous en el repartiment d'aliments.”
El combat és
dur, llarg. Lubo aspira a poques coses en la vida. Es considera ja una persona
vella amb només 51 anys. La vida ha rodat massa. Espera un poc més de salut, un
treball que mai arriba i una cadira de rodes nova. “La cadira que tenc no
s'aguanta, li surt una roda, un dia es desmuntarà, i aleshores ja no podré
mourem”. Amb aquesta simplicitat sobreviu una persona veïna nostra, sense
massa projectes, amb allò que és bàsic per existir. “Jo no vull pensar amb
el demà, visc el present. Amb poca salut. Tranquil. Que faci calor. Gaudir de
la gent i de la música. Jo no vaig ràpid per la vida. Sinó poc a poc i bona
lletra”.
