SENSE JUDICI....

Condemnes sense judici

La mort de José Luis Barbero, ensinistrador de dofins al Marineland, ha posat en evidència que el linxament mediàtic pot esser molt més greu per a un individu que les conseqüències del sotmetiment a un procediment formal davant la jurisdicció penal.

És obvi que tenim dotzenes d'inquisidors, Torquemadas aficionats, que no sols mostren la seva covard imprudència mitjançant les xarxes socials -donant immediata credibilitat a suposades proves que ningú no ha valorat professionalment per tal d'acusar a altres dels crims més abominables-, sinó que n'hi ha també a sou dels mitjans de comunicació, si bé aquest pic, després d'un final tan tràgic, s'han amagat ben aviat rere la miserable excusa que ells sols es feren ressò del que deien aquelles xarxes.

 

A Barbero, per desgràcia, l'han executat, sense sentència ni cap garantia, un grup de possessors de la veritat absoluta que, en aquest cas, sembla que provenien de l'entorn d'alguns moviments "animalistes", farcits de radicals. Que caigui aquesta desgràcia sobre la seva consciència, si és que en tenen.

Però el d'aquest malaguanyat ciutadà no és, essent el més greu, l'únic cas d'aquesta justícia paral•lela amb mètodes feixistes.

 

Es pot començar per l'altre cas recent, el de mossèn Antoni Vallespir, el missioner dels Sagrats Cors acusat abans per la premsa de suposats abusos sexuals que davant els tribunals. Que el denunciant no hagi interposat cap acció legal davant la jurisdicció i ja es permeti filtrar informacions amb pèls i senyals d'uns fets que podrien determinar, per exemple, un secret de sumari, indica quin és l'ànim que l'alimenta. Que es faci justícia, o millor aplicar directament una pena infamant a aquell a qui acusa? Ha optat per això segon i sols per aquest motiu la seva denúncia hauria d'esser posada en quarantena i el periodista que juga amb aquestes cartes, inhabilitat. A Vallespir, sense haver-lo jutjat, ja li han arruïnat la vida.

Però l'aplicació de la llei de Lynch no es circumscriu a delictes com els que hipotèticament s'atribuïen a aquestes persones. A les Illes hem viscut, en els darrers cinc anys, una sèrie de casos en què el linxament ha abastat a milers de persones que res tenien a veure amb cap fet delictiu i que sols compartien amb els efectivament comdemnats com a delinqüents una ideologia política, o això pensaven. Me referesc, és clar, als centenars de militants i simpatitzants d'UM, convenientment infamats per alguns mitjans de comunicació, que sistemàticament els han ficat -si més no de forma tàcita-, dins el mateix sac corrupte que aquells que, efectivament, han estat comdemnats per un tribunal conforme a les garanties i procediments de l'estat de dret.

Dir avui que has estat militant d'Unió Mallorquina és quasi com confessar públicament que tens coses que callar, quan en el cas de la pràctica totalitat dels afectats per aquesta calumniosa afirmació no és, ni ha estat mai, així.

N'hi ha que pensen –fort!- no t'haguessis acostat a aquest personal, recepta que per suposat no s'han aplicat mai a ells mateixos i que, a més, no s'ha estès a la totalitat de les forces polítiques, sols al patit partit que tan incòmoda va fer la vida a PP i PSIB al llarg de vint-i-vuit anys.

L'imperi de la llei és una autèntica pantomima si la justícia permet, o en algun casos fins i tot col•labora amb filtracions, a què es segueixi jutjant i condemnant als ciutadans públicament per part d'aquests pistolers amb accés als mitjans de difusió entre el gran públic sense prendre mesures per evitar-ho.

Ara, almanco, ja sabem fins a on poden arribar les conseqüències d'aquesta brutícia.