La casta catalana i la
independència
Foro Puente Aéreo
La casta catalana ha
de posar-se a treballar per tots els catalans
La casta catalana, és a dir, tots aquells directius i
propietaris d’empreses que pertanyen a societats vinculades a l’estat com a
concessionari o regulador (sector financer, elèctric, i de concessions
d’aigües, autopistes, cadenes de TV i ràdio, construcció pública...) han de
tenir com a objectiu vital el benestar de tota la societat catalana.
Dit d’un altre manera i apel·lant a les definicions
acadèmiques de règims polítics: les aristocràcies del pobles, és a dir les
minories dels millors governants, han d’actuar pel bé de tots. Sinó, si actuen
només en el seu propi benefici, sense prendre cura de la resta dels ciutadans
que no tenim accés a la gestió pública com a modus vivendi, ens sentirem
desemparats i injustament tractats. Les aristocràcies que actuen així esdevenen
perversos oligopolis i acaben malament perquè la resta no acceptarem
indefinidament que ells es beneficiïn de la cosa pública indecorosament i ho
facin a esquenes de tots. La desigualtat entre rics i pobres basada en
l’herència o la iniciativa privada s’ha de corregir mitjançant els impostos de
renda, societats i successions, la finalitat redistributiva dels quals intenta
evitar les grans desigualtats i deixar viu l’esperit emprenedor o la protecció
dels successors. Les diferencies basades en el treball i la iniciativa
existiran, per sort, inevitablement i han de ser acompanyades per una autèntica
igualtat d’oportunitats. No és tan clar, però, que el sentit comú i la majoria
de la gent accepti que el sector públic beneficiï escandalosament a una classe
de directius i empresaris que viuen de gestionar amb sous milionaris el que és
de tots. Especialment quan comencen a veure’s clarament desigualtats fruit de
la desproporció entre la nomenclatura dirigent i la gent que paga més del què
li permet viure dignament.
Hi ha un segon factor gravíssim. Quan el paper dels
oligopolis esdevé majoritari en l’economia, es produeix una desincentivació
absoluta de la iniciativa privada que empobreix els recursos econòmics i acaba
tancant fàbriques comerços i altres empreses no públiques per manca de consum
privat. El sector privat és qui tira del carro de l’economia amb una inversió i
un consum que no venen ni dirigits ni imposats per el sector públic. Una
economia on només hi haguessin La Caixa, Endesa, ATLL i les grans constructores
no podria sobreviure sense una massa ingent de turistes que ens fessin entrar
els diners que la nostre pròpia activitat no generaria i sense una brutal
capacitat exportadora. Us sona aquesta música?
Em permeto fer aquestes reflexions als estimats
membres de la casta, els salaris dels quals mai podré igualar com a empresari
industrial exportador, ni les obsessions dels quals per controlar el mercat a
cop de influència o decret no podré mai compartir. Ho faig amb l’absoluta
certesa que només la gestió dels nostres propis recursos, és a dir que només
amb la independència política tindrem vida econòmica i social resolta a mig
termini. I també amb l’absoluta certesa que han de moderar els seus salaris,
els seus beneficis i les seves exigències particulars i col·lectives com a
lobbys de poder. La casta catalana ha de posar-se a treballar per tots els
catalans. Jo ho dic amb sorna però de bon rollo i, ull, que la CUP ho dirà
d’una altra manera. I això , castes de tot el món, no ha fet més que començar.
Es diguin CUP, Le Pen, Trump o Stalin. Ull, que això és més vell que l’anar a
peu. I les revolucions tots sabem com comencen i, malauradament, no sabem mai
com s’acaben. Per això , casta catalana, feu un pensament . Encara hi sou a
temps.
